Cuadernos de memoria histórica: 8. 6 Octubre 1934: Interpelación Parlamento Cataluña 5 mayo 1936 (primera sesión)

**********************************************************************************************

PARLAMENT DE CATALUNYA

Presidència de l'honorable senyor Joan Casanovas

DIARI DE SESSIONS

DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Número 214

Sessió del dimarts dia 5 de maig del 1936

Pàgines de la 4.283 a la 4.321

**********************************************************************************************

Se han numerado las diferentes intervenciones del 5 y del 6 de mayo

A. Intervenciones del día 5 de mayo:

El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. Conseller de Cultura
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. President
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Romeva
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Romeva
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Romeva
El Sr. Fonjosà
El Sr. President
El Sr. Fronjosà
El Sr. President
El Sr. Fronjosà
El Sr. President

Suspensió de la sessió per menys de 15 minuts
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs ***
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs *
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Dencàs *
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Dencàs
Un Sr. Diputat de la majoria
El Sr. Dencàs
El Sr. Romeva
El Sr. Dencàs
El Sr. Fronjosa
El Sr. Dencàs
El Sr. Cunillera
El Sr. Rouret
El Sr. Dencàs
El Sr. Rouret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller d'Agricultura i Economia
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller d'Agricultura i Economia
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
Un Sr. Diputat de la majoria
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Viadiu
El Sr. Dencàs
El Sr. President

Pròrroga de la sessió

El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Xirau
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Cultura
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Cultura
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Cultura
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Galés
El Sr. Dencàs
El Sr. Galés
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Galés
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. Dencàs
El Sr. Farreres i Duran
El Sr. President
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Conseller de Governació
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Governació
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Governació
L'Honorable President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Finances
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Finances
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Finances
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Finances
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Governació
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
L'Honorable President de la Generalitat
El Sr. President
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. President de la Generalitat
Honorable Sr. Conseller d'Economia i Cultura
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Fronjosa
L'Honorable Sr. President de la Generalitat

B. Intervenciones del día 6 de mayo

El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Simó i Bofarull
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Romeva
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Fronjosa
El Sr. Romeva
El Sr. Fronjosa
El Sr. Romeva
El Sr. President
El Sr. Fronjosa
El Sr. Romeva
El Sr. Fronjosa
El Sr. Romeva
El Sr. Fronjosa
El Sr. Romeva
El Sr. Fronjosa
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. Fronjosa
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Puig i Ferreter
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Puig i Ferreter
El Sr. Dencàs
El Sr. Puig i Ferreter
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Cultura
El Sr. Xirau
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller de Finances
El Sr. President
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
El Sr. Conseller
El Sr. Dencàs
El Sr. President
El Sr. Conseller
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. President
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. Dencàs
L'Honorable Sr. President de la Generalitat
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
Un senyor Secretari
El Sr. President
El Sr. Humbert Torres
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Lloret
El Sr. President
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Cunillera
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Riera
El Sr. President
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Fronjosa
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Viladiu
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Fronjosa
El Sr. Conseller de Justícia i Dret
El Sr. Fronjosa
El Sr. Armendares
El Sr. President
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Fronjosa
El Sr. Duran i Ventosa
Diversos senyors diputats
El Sr. Batestini
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. Fronjosa
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. Duran i Ventosa
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. Duran
El Sr. President
El Sr. Simó i Bofarull
El Sr. President
El Sr. Lloret
El Sr. President
Diversos senyors diputats de la majoria
El Govern es retira de la Cambra i en votació nominal, es aprovada la proposició
Senyors que han dit Sí
Senyors que han dit No

Sessió del dia 5 de maig del 1936

Sumari

S'obre la sessió a les cinc i dos minuts de la tarda, sota la presidència de l'honorable senyor Joan Casanova. [Se levanta la sesión a las 23:04]

És llegida i aprovada l'acta de la sessió anterior.

Ordre del dia:

- Interpel·lació del Diputat senyor Simó i Bofarull sobre els fets del 6 d'octubre del 1934 i llurs antecedents.

- El senyor Simó i Bofarull explana la interpel·lació.

- Consumeixen torns en la discussió els senyors Romeva i Fronjosà.

- Se suspèn la sessió a les set i vint-i-set minuts de la vetlla, i es reprèn divuit minuts després.

- Intervenció del senyor Dencàs.

- Durant la intervenció del senyor Dencàs, i a les vuit i cinquanta minuts de la vetlla, el President proposa i la Cambra acorda, la pròrroga de la sessió.

- Resposta de l'honorable senyor President de la Generalitat als anteriors oradors.

- Resta en suspensió el debat.

- Ordre del dia per a la sessió de dimecres.

- S'aixeca la sessió a les onze i quatre minuts de la vetlla.

S'obre la sessió a les cinc i dos minuts de la tarda, sota la presidència de l'honorable senyor Joan Casanovas.

Al Banc Roig tot el Govern.

Es llegida i aprovada l'acta de la sessió anterior.

ORDRE DEL DIA

Interpel·lació del diputat senyor Simó i Bofarull
sobre els fet del 6 d'octubre del 1934
i llurs antecedents

[1] El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el senyor Simó i Bofarull.

[2] El Sr. SIMÓ I BOFARULL: Senyors Diputats:

La intenció d'interpel·lar al Govern de Catalunya va ésser un propòsit que va néixer en mi el dia 7 d'octubre del 1934; naturalment, si hi havia lloc i mitjà. Tots ens felicitem, no que la interpel·lació pugui explanar-se, sinó que hi hagi el lloc i el mitjà, és a dir, el restabliment de l'autonomia i la reincorporació del Parlament a les seves funcions

He meditat molt en aquests setze mesos. I, com que no he desistit d'aquest propòsit, i no s'ha esvaït en mi la que jo entenc necessitat que es parli al Parlament dels fets del 6 d'octubre, tantost s'anuncià que el Parlament reemprenia [= emprenia de nou] les seves tasques, vaig tenir l'honor de demanar aquesta interpel·lació per mitjà del senyor President de la Cambra

Avui, des de fa tres, quatre o cinc dies, no tinc tant d'interès com hi havia tingut fins aleshores. Han variat certes circumstàncies; però jo he apreciat, a més, el contrast entre el que va dir l'honorable senyor President de la Generalitat el dia en què va fer podríem dir-ne la presentació del Govern, en reobrir-se el Parlament, i el que va dir el senyor President de la Cambra un dia de la setmana darrera, quan jo li suggeria, com a prec, que es demorés aquesta interpel·lació.

L'honorable senyor President de la Generalitat, en la sessió, si no recordo malament, del 26 de març, en el seu discurs, que tots vàrem escoltar amb gran interès i satisfacció, va dir aproximadament: “Els fets històrics desenrotllats –referint-se als del 6 d'octubre del 1934– ja els ha fallat l'opinió; hem tingut una votació esclatant. Va haver-hi, com a preliminar d'aquesta elecció, una intensa propaganda per tots els mitjans que disposa el pensament humà per transmetre a les multituds”. Això vol dir que quedava clos un capítol de la història, perquè referint-se a la història deia aquelles memorabilíssimes [= molt memorables] paraules que va dir davant del Tribunal de Garanties, i que jo subscriuria. I afegia, si fa no fa: “El Govern no té cap interès en plantejar ni en què es plantegi ni en defugir el debat sobre el 6 d'octubre”. Demostra l'afirmació, el concepte que fou recollit pel cap de la minoria Regionalista, que encara no ens ha explicat perquè es va absentar del Parlament, dient: “Molt bé diu el senyor President de la Generalitat i Cap del Govern que no és el moment oportú –va dir el senyor Abadal-, d'entaular un debat”, i en això el senyor President de la Generalitat va remarcar el concepte anteriorment emès per ell mateix dient que amb el que s'acabava de dir no es tractava de plantejar cap debat; però declarava en nom del Govern que estava a disposició de tot el Parlament i de les Minories d'oposició per acceptar-lo quan cregués convenient i a l'hora oportuna. Això, a mi, em tranquil·litza d'una manera extraordinària respecte a l'oportunitat de la interpel·lació.

Però les paraules del senyor President de la Cambra en la sessió del dia 29 -no crec revelar cap secret, perquè és una raó o una llei fonamental del règim parlamentari el contacte o suficient contacte entre el Govern i el cap del Parlament- han fet variar aquell interès que jo creia que tenia aquesta interpel·lació, ja que en demanar-li que s'ajornés se'm manifestà: “Impossible d'ajornar aquesta interpel·lació!”. I no tenia cap obligació d'explicar el perquè, però no va dir que fos per raons del que podríem dir tècnica o mecànica, o cartipàs parlamentari, sinó que va donar el fonament claríssim [= molt clar] del perquè no es podria ajornar, dient que el Govern té un interès extraordinari que tingui lloc aquesta interpel·lació. Tot els nostres actes com a ciutadans i com a Diputats s'inspiren en la frase que tenim gravada literalment i que abans la teníem ja, “ànima amarada”; però sense forma precisa, la frase magnífica del senyor President en determinar la categoria de la investidura parlamentària dient que és aquella més alta que un català pot ostentar; i així, nosaltres entenem que sempre hem de servir la pàtria, i tenint en compte això, i procurant servir-la amb tots els nostres actes -que tots i cadascun dels nostres actes de tots, encara que discrepem en el fons, en la forma o en el moment, van encaminats per la més sana intenció-, creiem que sempre servim el país. Nosaltres ens creiem amb l'obligació de servir la pàtria, de servir el país; però no tenim cap obligació política de servir el Govern. Servir el país, sí; i per això, a desgrat d'aquests raonaments que hem anat exposant, sostenim la interpel·lació. Però de servir políticament el Govern, no en tenim cap obligació, ni ell la necessita, ni l'espera ni la desitja. I si ens haguéssim de guiar exclusivament de l'interès polític -si el tinguéssim, que mai no n'hem tingut d'interès polític-, en absentaríem o no vindríem a parlar en aquest moment; perquè ara sembla que és al Govern al qui li convé la interpel·lació, que és ell qui té un interès extraordinari que aquesta interpel·lació tingui lloc. Ah!, però ho fa el Govern així per a servir el país; hem de creure, hem de fer-li justícia creient que el seu interès no és per a servir el Partit que representa la Majoria o els partits governamentals...

[3] El Sr. PRESIDENT: Observi el senyor Simó i Bofarull que a la Presidència va dir aquestes paraules creient interpretar el desig del Govern; no cerqui derivacions polítiques en les paraules de la Presidència.

[4] El Sr. SIMÓ I BOFARULL: Em sembla que no he dit res que no sigui perfectament ortodox; de no ésser així, ja el senyor President hauria emprat els raigs de la seva ira parlamentària.

[5] El Sr. PRESIDENT: En efecte, el senyor Simó i Bofarull sap que sempre l'escolta amb molt de gust la Cambra i la Presidència.

[6] El Sr. SIMÓ I BOFARULL: Molt agraït. I no penso que la Cambra vulgui exigir de mi que expliqui el caire del costat que ara diré. Parlem de l'interès polític de la Majoria i del Govern perquè tingui lloc la interpel·lació.

Jo, quan vaig fer l'anunci de la interpel·lació, abusant de la benevolència del senyor President, el mateix dia de la sessió del 26 de març, ja vaig dir, perquè encara que crec que la modèstia no és una virtut, sinó un vici, ja vaig dir en aquella ocasió que no creia que d'aquesta interpel·lació se'n derivés cap conseqüència.

Però podria ésser que en els partits governants els convingués eliminar als efectes de la seva vida interna i, àdhuc com a Govern, aquesta qüestió del 6 d'octubre per a quan es celebri el Congrés o Assemblea anyal del Partit d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Podria ésser també que a pretext d'aquesta interpel·lació es pogués emparar una crisi parcial. Per exemple -i perdonin la manera d'assenyalar-, que el senyor Conseller de Justícia i Dret estigués disgustat pel caire que prenen les qüestions que fan referència al camp, i volgués dimitir, o bé que el Conseller de Finances, senyor Martí Esteve, que sembla que no pensa com crec que pensen els seus companys, podria creure que té dues raons per a separar-se del Govern, la conformitat d'Acció Catalana en la forma que es va desenrotllar el 6 d'octubre i aquesta mateixa matèria dels problemes agraris; o bé que el senyor Conseller d'Economia i Agricultura, trobant-se davant del moviment de les masses obreres que no volen participar en els èxits, pocs, i fracassos, molts, dels Governs burgesos i procuren estar a la salvaguarda d'aquest perills, volgués seguir la norma empresa, en molts llocs, pels socialistes.

Si jo estigués en el secret, que per molts de vosaltres no és un secret, de la vida interna del Govern i partits majoritaris, tot m'ho podria haver explicat, però els elements que han influït sobre mi, lligats amb aquesta interpretació que he de donar per aquest canvi de to, manifestat en la indicació que la Presidència del Govern considera d'interès aquesta interpel·lació, fan que jo hagi de declinar totes les responsabilitats; perquè, a més, quan jo, per raons de salut, indicava al senyor President de la Cambra que s'ajornés la interpel·lació, tenia en compte que l'ambient d'avui tal volta no és propici a certes discussions, que tal vegada ens trobem en una ocasió que podria desaconsellar aquesta interpel·lació. Però el Govern l'accepta i es desenvolupa, i jo no en vull cap responsabilitat.

Aquest desig d'interpel·lar, no és el desig de polemitzar. Té uns aspectes radicals i les arrels d'aquests són altres, ja que el Parlament estava absent dels actes transcendentals que el Govern, i Catalunya, pel seu mitjà, varen realitzar el dia 6 d'octubre. Jo no he vist que s'aixequés aquí cap veu ni donant compte ni demanant compte de res. I aquest desig de saber, no és pas curiositat. Jo no espero que la història ens digui el que va passar. I com que hi ha coses que per a la immensa majoria dels catalans queden en l'ombra de l'espai incognoscible, i hi ha altres coses dels fets que són excessivament il·luminades, jo desitjo, no pas un sol clar, sinó unes fulguracions de segon, de tercer o de quart ordre que esclareixin les versions.

Els que no estàvem en el secret no sabíem gairebé res. Després, s'ha vist l'interès en no fer-ne la claror. Jo recordo, i no crec en dir això revelar cap secret, que en les sessions de la Comissió Permanent que se celebraren a la casa del nostre estimat company senyor Martínez i Domingo, vaig preguntar a la primera -i potser única sessió, a la qual vaig assistir-, ja que havia de posar-me en contacte amb persones dignificades del partit governant que em semblava que podien estar assabentades dels fets, vaig preguntar, dic: “Què ha passat el 6 d'octubre?” “No ho sabeu?” “No.” Jo sé el que vaig veure, que va ésser ben poc, del que va passar la nit del 6 d'octubre, també sé el que es va dir i el que s'ha escrit, però respecte del que s'ha dit i del que s'ha escrit, jo he d'aplicar el que abans deia: Informacions contradictòries, grans llacunes de foscor, passions exaltades, no sempre humanes, ni caritatives ni de misericòrdia, Concretament, no en sabem res. Doncs jo pregunto: quina és la veritat? Perquè preguntava aquell intel·ligent pretor a Jesús: “Què és la veritat?” Jo formulo la mateixa pregunta.

Precisament, en dir la veritat tota, a més d'ésser ser un deure, realçarà, si cal -que no cal pas-, l'aureola que embolcalla el Govern per la màxima dignitat amb què va conduir-se sempre, durant els fets i després dels fets, en aquest calvari que ha passat.

¿Quina és la veritat? ¿Són la veritat aquells llibres multicolors, virolats, no sols pels colors de les cobertes, sinó per la passió que contenen? No. ¿És la veritat oficial la declaració davant dels esbirros [= sicaris] togats o sense toga? Tampoc. No es pot exigir de ningú que davant de la que es ve dient l'Administració de justícia es digui la veritat, excepte quan es perjudica a tercer; em refereixo, és clar, a les qüestions criminals. O és la veritat la sentència del Tribunal de Garanties? Tampoc. Doncs per què el Parlament, per què el poble de Catalunya no ha de saber la veritat? Evidentment, aquí hi ha un argument ad hominem [fal·làcia lògica, consistent en replicar a una afirmació o a un argument referint-se a la persona que l'ha formulat, en lloc de referir-se al propi argument (Viquipèdia)]. No precisament ad hominem, sinó un argument comodín [= jòquer (naipe)] que pot aplicar-se, al que penso dir però que potser no diré, que és el fall del poble. Les eleccions que foren precedides per una intensa campanya de propaganda. ¡Ah! La campanya va ésser intensa, tenaç i en certs moments d'uns tons que jo no censuro; però que jo no hauria emprat. Jo no hauria emprat els tons per moure les masses fent-les derivar del sentiment al sentimentalisme. Però es tractava d'aconseguir un fi, i la campanya electoral no es feia havent-hi la coalició d'esquerres al Poder, sinó havent-hi a la presó els homes capdavanters. Als morts els dediquem un patriòtic i sentit record. I més enllà de les fronteres, hi havia una munió de ciutadans. No es podia sota un govern Portela -sobre les intencions dels qual no entro- o d'un altre home tipus cacic de Priego, no es podia, repeteixo, dir la veritat, i la campanya electoral havia d'ésser tan discreta davant dels fets com podia ésser-ho qualsevol altra manifestació, perquè sempre existia el perill d'obrir les presons, i no pas perquè sortissin els que hi eren, sinó perquè hi entressin altres ciutadans. La campanya electoral no es va poder fer revelant els fets d'octubre, el que tenen d'ignorat i el que tenen de fosc o dubtós aquests fets.

Per tant, aquest argument ad hominem no és tal argument. No crec que l'empri ningú, ni que aquesta fos la intenció del cap del Govern.

Doncs; si la veritat dels fets no s'ha dit en llibres, ni tampoc en la premsa, ni en la campanya electoral, quan s'espera dir-la.

Ara jo m'explico l'interès extraordinari que potser el Govern tenia en aquesta interpel·lació, que no s'ajornés. Hem vist algunes coses sorprenents i desconcertants. Hem vist com s'utilitzaven amb aferrissament, d'una manera excessivament apassionada, com ja ho diu la paraula, aquella gama d'adjectius del vocabulari que tan sols han de reservar-se pels reus de lesa pàtria, i que no eren contrastats ni controlats. Hem vist formular acusacions directes que entren en el caire del delicte comú, que afectaven el Parlament, que afectaven el Govern tot, perquè allò que afecta una poma del cove, pot i deu afectar, mutatis mutandi [= aplicable al peu de la lletra, tot cambiant el que cal canviar], a les restants; i fins i tot a l'obertura del Parlament no hem vist rectificat el fet que s'imputava i que venia figurant com a delicte comú en el Codi penal. Hem vist elements, molt significats dins la política imperant, passar gairebé sense transició de la flestomia [= renec?] despectiva i gairebé denigrant al ditirambe gairebé cortesà. Hem vist individus que havien estat titllats, sinó de desertors o de desafectes, quan menys de passius i inhibits, arribar a llocs de preeminència política que no lligaven gaire amb la veu que s'havia fet córrer. I això acaba de desorientar el poble, acaba de desorientar-lo, encara que no ho creieu. Per molt demòcrata que sigui, jo respecto els realismes interns de tot el que no sigui el vostre funcionament. Potser hi ha una capa aïllant, creada per una sèrie de factors, que no és el cas ara fer-ne la dissecció, que no permet percebre el veritable so d'aquest poble nostre, tan cordial i tan intel·ligent, que no vol amargar mai l'obra de Govern dels que encarnen el seu ideari i que moltes vegades calla aquelles opinions que el poden perjudicar; cometent amb això un error excusable per la bona fe; i no sempre el Govern pot percebre les veritables palpitacions o de tot el poble o d'un sector -que també és del poble- i que potser està en circumstàncies de poder ésser més clar i té el deure de claredat en una altra forma. I hem vist trencar solidaritats que haurien pogut ésser històriques. El Govern, el dia 6 d'octubre, situat en el pla a què ell va situar-se, trobant-se amb els antecedents que ell mateix havia creat, desenvolupant una norma que ell va ésser l'únic a traçar, he de declarar que va complir la seva obligació. El poble ho ha declarat; jo, com element del poble i com a diputat de Catalunya, també declaro que complí la seva obligació, Però, vàreu encertar? Molts altres compliren la seva obligació, no els que han cridat més després. Jaume Compte no pot cridar, els morts no poden cridar. La Cambra, per veure's més autoritzada, els ha retut el seu homenatge. I si aquí no fos present una persona que em sembla haver vist (Mira la tribuna pública.), encara que ara no vegi, diria que també és mereixedora de la gratitud de la pàtria, el comandant Pèrez Farràs. Pocs més. Perquè al Govern li va fracassar la màquina. Ja en parlarem.

Jo prego al senyor President que si nota signes de cansament en la Cambra o si creu que m'excedeixo consumint massa temps, tingui la bondat d'avisar-me.

[7] El Sr. PRESIDENT: La Cambra l'escolta amb molt de gust; pot observar-ho en el silenci amb què l'escolten, senyor Simó. Pot seguir en l'ús de la paraula.

[8] El Sr. SIMÓ I BOFARULL: El silenci també pot ésser indicatiu de son (Rialles.) Ara, que quin dubte hi ha, el cos electoral de Catalunya no ho sap tot això, i el que jo pregunto, per a saber el que no sé, ell s'ho explica a la seva manera, i quan va votar, ah! Que poc que va pensar-hi en el 6 d'octubre, que poc!

Arribo potser al punt més sensible de la meva interpel·lació des del punt de vista sentimental íntim meu, perquè és molt dolorós haver d'iniciar o ajudar a esvanir certes il·lusions. Jo voldria no aconseguir-lo, no produir-lo, aquest efecte. Però si el Govern creu que el cos electoral va votar bé a ell, jo crec que no. Les il·lusions, els factors estimulants del cos electoral per produir el resultat de tots conegut i celebrat, varen ésser uns elements més aviat negatius i altres positius.

Si la Cambra m'ho permet, breument els enunciaré els efectes polèmics del meu propi raonament. Primer, el poble va votar contra la repressió. Una de les poques vegades que el senyor Cambó estigué en el cert -sens dubte encerta sempre i no debades té el predicament que disfruta [= gaudeix] en certs ambients polítics i financers- fou, no sé si en el discurs de Mataró o algun dels que pronuncià arran de les eleccions, quan ells també varen sentir-se amb el cor trencat i els ulls humitejants [= que esdevenen humits] pensant que també demanarien l'amnistia. Va dir una cosa certa al meu judici -coincideixo amb ell-, va dir: “Aquesta repressió ha estat idiota”. No n´hi ha prou: va ésser cruel, inhumana, d'un atavisme cavernari [= propi de la era de les cavernes], d'una afror d'odi [= odi fraticida], d'un aquilatament [= d'una perfecció (de quirat)] de satisfacció d'apetits intestinals de les nostres incivils dretes. Si bé en aquest país estem ja acostumats als fruïts de l'odi, dels fruïts de l'odi conjuminats amb l'estupidesa, figureu-vos quins monstres n'han de sortir! Es va agafar un cap a cada poble, a cada barri, a cada casa; es varen fer llistes. Botó de mostra: a Astúries es va condemnar a sis anys de presidi a dues noies acusades d'haver, des d'un balcó, victorejat uns revolucionaris que passaven. Va ésser el microscopi aplicat sobre els cossos vius del país adolorit, cercant més víctimes, amb aquell afany de l'avar que arreplega el diner per contemplar-se en l'espill de l'or en la moneda, l'excrement del diable que en deia Jesús. Sols a aquestes passions es pot comparar. Ja hi estem acostumats nosaltres a la crueltat. Sí, som un país cruel; potser Catalunya és la menys cruel de la Península, però és cruel; tenim dintre nostre les lluites de la raça i sobretot aquella sang, que a vegades hom es fa fàstic a si mateix, que ens mena a la intolerància perquè, vulguem o no vulguem, més o menys -no es molesti ningú- portem llavor de frare. (Rialles.) No rieu; i el que és pitjor, és que portem dintre de l'ànima, dintre de la sang, el virus de l'odi teològic, que és l'odi més terrible que pugui donar-se. Contra la repressió, no cal dir-ho, votà el poble. Va votar també contra el feixisme. Va votar contra la guerra. Va votar contra la Llei del 2 de gener. Va votar contra l'Straperlo [= Estraperlo, joc il·legal inventat per Strauss durant la segona república espanyola]. Va votar contra aquesta taifa radicaloide-lliguera [taifa: facció d'interessos propis; radicaloide: despectiu, pertanyent al Partit Radical de Lerroux; lliguera: de la Lliga Catalana de Cambó], que havia absorbit els llocs d'un Govern popular.. I va votar per l'amnistia de tots, i per l'exigència de responsabilitats dels que de la Llei en feien una pistola d'atracament, per la restauració de la legislació social i perquè la República tornés a ésser el que havia d'haver estat, que era l'instrument i el mitjà d'anar cap a l'emancipació social i la justícia social. Varen comptar molt les persones? Jo faig la justícia al poble català.

Si algú mereixia anar en candidatura, era el Govern i els empresonats; però si algú no hi havia d'anar, per raons que farien allargar aquesta discussió, era precisament el Govern. Però, jo, el que vull dir es això: hi hagués hagut qui hagués hagut en les candidatures, els vots haurien estat el mateixos.

És necessari explicar la gènesi del 6 d'octubre, perquè, al meu entendre, té una importància enorme en la història d'Europa; té una importància en la història d'Europa, el fet que és, al meu entendre -així com la “sanjurjada” [= cop d'estat de Sanjurjo, la Sanjurjada, del 10 d'agost de 1932] hem d'esperar que va cloure aquell període grotesc de pronunciaments militars-, la última revolució burgesa, fracassada, perquè si hagués triomfat no hauria esta potser la última; em permeto fer aquest pronòstic, que potser serà molt difícil d'avalar, sobre els fets del 6 d'octubre de 1934. Però la història s'escriu amb fets, i dels fets la història en va prenent l'arrel i la saba, modificades per les circumstàncies de cada dia; i em permeto dir que la importància històrica del 6 d'octubre està que és la última revolució burgesa que veurem en l'occident d'Europa. I en traurem les conseqüències: ja a les Constituents varen fracassar els partits burgesos, que no varen saber fer la revolució legal; els partits governants a Catalunya, amb l'excepció del Conseller d'Economia i Agricultura, que representa un petit sector obrer, són partits burgesos. Va fracassar la revolució extralegal [= fora de la llei]; va fracassar per excés de quixotisme, aquest quixotisme tan encisador i pueril que ens va portar allí, creguts que faríem l'Arcàdia només amb unes quantes lleis, i el que no va fer malbé aquest quixotisme innocentíssim [= molt innocent], ho va fer malbé la intoxicació de juridicitat [= jurídic, que es fa en justícia, segons les formes legals; una actuació jurídica; tendència o criteri favorable al predomini de les solucions d'estricte dret en els assumptes polítics i socials] dels altres, i allí àdhuc va fracassar un partit obrer, que va ésser el partit socialista, i que per això no hi vol tornar. A això em referia en fer al·lusió al Conseller d'Economia i Agricultura, perquè aquí, resulta que el partit socialista ha fracassat allí, fent la revolució legal, i aquí, fent la revolució extralegal [= fora de la llei].

Per què té importància això? La té enorme, enorme. I d'aquí es deriva l'error capital que va cometre el Govern, en no voler sumar el seu moviment al moviment del proletariat organitzat de Catalunya; no solament no s'hi va voler sumar, sinó que el va tenir apartat i acorralat perquè no s'hi sumés, i àdhuc la rendició es va fer en forma tal que hauria fet possible que la derrota s'hagués pogut convertir en una derrota d'un altre caire. Però això entrarà en el capítol de previsions, sobre el qual penso, també, cridar l'atenció de la Cambra, perquè, a més, ha ocorregut una cosa, que em penso que val la pena de remarcar. El 6 d'octubre va ésser una revolució? Si diem que sí, crec que ens apropem a la naturalesa del fet. ¿Qui va fer la revolució del 6 d'octubre a Catalunya? ¿La va fer Catalunya? No. Demostrable que no. La varen fer elements proletaris? No. ¿La va fer Esquerra Republicana de Catalunya? Ho nego, pot demostrar-se. Doncs, ¿qui la va fer? El Govern, amb els ressorts de Govern i amb la màquina governamental.

¿Podia fer-la? ¿Havia de fer-la? Aquest és un dels punts neuràlgics de la qüestió. Primer, és lògic, és una regla fisiològica; abans de manifestar-se una erupció hi ha d'haver un període de preparació, de formació d'ambient revolucionari. I tot començava a ésser-hi. Hi varen contribuir tan poderosament com els partits d'esquerra de Catalunya, obrers o burgesos, aquests senyors de la Lliga (assenyala els escons de la Minoria de Lliga Catalana), la CEDA i d'en Lerroux. Naturalment, i llevat de la indignació popular, el fonament de la protesta per a salvaguardar els principis de la República o salvaguardar l'autonomia, ha fet fermentar els del pol oposat. El Govern de la Generalitat va contribuir a formar l'ambient revolucionari; poderosament. El Govern de la Generalitat va triar el moment en què havia de produir-se la revolució, i el Govern de la Generalitat va comanar; tenia el comandament del moviment. Sobre això farem alguns escolis i ampliacions en tractar algun altre punt de la interpel·lació.

El període preparatori o formatiu de l'ambient va tenir un estímul especial, a més dels que he esmentat i molts d'altres que podrien esmentar-se, amb l'ocorregut amb la Llei de Contractes de Conreu. Es negava la sobirania del Parlament sobre matèries de la seva competència clarament definides en la Constitució i en l'Estatut. Potser els bons desigs no responien a les possibilitats, i, a vegades, les bones intencions, per rectes i lloables que siguin, no poden trobar realització, per circumstàncies, en aquest cas externes, que ho impedeixen. Va venir la concòrdia amb el senyor Samper; no van tenir efecte les frases fogoses, enardides, que s'havien pronunciat respecte a la intangibilitat de la Llei. Va ésser mesura de bon Govern, jo així ho crec; però al camp se li va treure un estímul de revolta. Quedava el restant, quedaven tots els altres. Un altre element que va produir una col·laboració formidable en la embranzida popular subjectiva, foren els incidents tan lamentables dels “Jovinos” [= possiblement, referit a “Jovino”, pseudónim de Melchor Gaspar de Jovellanos, il.lustrat i home preocupat per la realitat social i la seva reforma progressista] d'aquí prop. L'ambient estava preparat? No; el poble de Catalunya estava preparat per al començament de la veritable preparació revolucionària, que era la material, la tècnica. L'esperit vibrava, àdhuc l'esperit de sacrifici de molts estava exaltat. Però a base d'aquest estat d'esperit calia un lapsus de temps, per tal que aquella màquina a què em referia, les palanques de la qual tenia exclusivament el Govern, no fracassés. No es va fer; si no fos potser temerària en el fons, la interrogació que jo faria, formularia la següent: en Macià ¿hauria fet el 6 d'octubre? Jo crec que no. En Macià era, ara ho veiem molt més que abans, un molt gran polític. Hauria realitzat el 6 d'octubre? Jo que que no. Ell , per a no veure's obligat a realitzar-lo, ¿hauria fet o no hauria fet les mateixes previsions que el Govern es degué fer? ¿les hauria vist de la mateixa manera o no? Cas que hagués entès que les previsions eren adverses, àdhuc com a conseqüències immediates, ¿no hauria pogut donar una derivació, posar una mica de ralentit [= fer més lent] en la campanya que es va fer d'exaltació de l'esperit públic, des del mes de maig, sobretot des del mes de juny, fins al 7 d'octubre? En Macià... Es indiscret parlar-ne? Em penso que no. Fer judicis temeraris sobre una persona que no pot respondre, no poden fer-se; però judicis històrics per quelcom han de servir. Em baso en realitats, en la plasmació pràctica de la idealitat i de la materialitat política d'en Macià. Jo faig aquesta pregunta: ¿Es que en Macià hauria sabut resistir, hauria dominat certs moviments interns dintre del partit governant, als quals potser se'ls ha d'imputar gran part del fracàs hagut? Perquè en Macià no es deixava conduir per la dictadura de les Comarcals del Partit 'Esquerra Republicana de Catalunya; sabia prescindir dels dualismes, dels antagonismes, de les ambicions, de les camarilles, de les intrigues, i tenia, sobretot, un gran encert en triar els seus col·laboradors. Per això a la Conselleria de Governació hi va posar un home d'idees indubtables i d'una certa maduresa d'anys, i a Sanitat va posar-hi un Conseller de reputació tècnica i de l'empenta necessària per a fer el molt que s'ha de fer a Catalunya en aquesta matèria, tant des del punt de vista com per a alliberar els Ajuntaments de la fil·loxera mèdico-farmacèutica [= potser és un conflicte dels ajuntaments catalans contra els metges i els farmacèutics]. Però jo estic segur que el gran Macià, l'excels Macià, a Governació no hi hauria posat el Conseller que hi va posar l'actual Govern, no per altra cosa que per l'excessiva joventut, per dinamisme eufòric d'estudiant optimista, no prou curtit [= endurit, més dur] en les lluites de la vida, excessivament impressionable a la realització fantàstica, per pròpia suggestió del que eren desigs nobilíssims [= molt nobles]. Però si això calia per a resoldre un problema intern de l'Esquerra, va fer-se.

Si la preparació de l'ambient de Catalunya, sense excloure cap sector d'esquerra, incloent-hi el Partit Comunista i el Partit Socialista, era suficient només perquè a base d'ell s'anés a l'organització tècnica de la revolució, el Govern dirà perquè no va poder esperar, si ho té a bé, a aquest compliment de la revolució tècnica, dels elements tècnics de la revolució. Perquè jo no puc creure que tot el Govern no sabés que l'ordre públic a Catalunya estava encarregat a un senyor, honorable, però sense temperament ni antecedents que garantissin la seva eficàcia combativa, ni la seva energia d'autoritat, ni el seu ascendent moral sobre els seus subordinats, i els fruits varen ésser els que veiérem. El Govern no podria ignorar que l'oficialitat de la guàrdia d'assalt -i jo respecto totes les opinions, i en això no els censuro- no tingués aquell dring anímic per a poder rendir el que el Govern esperava. El Govern ho sabia, el Govern tenia informacions, oficials o oficioses, però més que suficients, per a saber com podrien respondre els caps i oficials, amb comptadíssimes [= molt comptades] excepcions, de la guàrdia d'assalt. El Govern sabia que no es disposava sinó de poc més que de l'armament recollit al sometent. Si es tractava d'una revolució armada, com els fets han demostrat, ¿per què el Govern no va esmerçar cabals en l'adquisició de material?; ¿per què, segons els meus informes, estigueren als molls de Madrid, Saragossa i Alacant dos o tres centes mil càpsules de Winchester, que foren deixades de compte perquè no es pagaren? La màquina no estava muntada per a fer una revolució. No hi havien elements materials, no s'havia ensinistrat la gent, ni tan sols se l'havia enquadrat, potser només que a Barcelona. A les comarques no sabien res de res de l'enllaç amb els caps, als efectes d'una eficiència, com es deia dos o tres dies després dels fets de Barcelona. En un poble que jo conec molt bé, un sector de l'Ajuntament va proposar a l'alcalde que es destinessin 25.000 pessetes a l'adquisició d'armes. L'alcalde, cosa que l'honora molt, escudant-se en el pressupost i en les lleis de la comptabilitat, va dir que això no era possible. Iguals escrúpols devia sentir el Govern de Catalunya. Però hi havia una col·lecció Plandiura [= col·lecció d'art de Lluís Plandiura]; jo sóc el primer, en ordre al bon desig, que no la cedeixo a ningú, encara que sigui l'últim en coneixements d'arqueologia i d'art i d'història de l'art. Però, què es jugava Catalunya el 6 d'octubre, o quan hagués estat? Valia la pena de pignorar la col·lecció Plandiura. No era cosa nova. Amb els diners que va donar la pignoració de la col·lecció Plandiura es va fer funcionar durant dos o tres mesos unes fàbriques.

[9] El Sr. CONSELLER DE CULTURA: No, no; era una altra col·lecció.

[10] El Sr. SIMÓ I BOFARULL: Fos com fos. El Govern no va complir la segona etapa indispensable i prèvia perquè el 6 d'octubre no fos un fracàs. I va arribar el moment, i no hi havia elements. I va arribar el moment, i no hi havia elements. I va arribar el moment, i la Prefectura d'Ordre Públic fracassà; i els cossos armats, amb els quals es comptava, excepte els Mossos d'Esquadra, no donaren rendiment. El Govern devia tenir raons poderosíssimes [= molt poderoses] per procedir d'aquesta forma. Nosaltres no les podem saber. Però no devien ésser pas distintes de les que el Govern exposà, en forma particular, al senyor Azaña, el 6 d'octubre, a les cinc de la tarda, a l'Hotel Colom. I el senyor Azaña, potser equivocadament, mostrà el dolor -més que la sorpresa, el dolor- que li causava que s'anessin a produir fets, el fracàs imminent i inevitable dels quals ell preveia, i és de creure que se li varen donar aquestes raons que nosaltres ignorem, i que no el devien convèncer.

Perquè aquí queda encara una altra incògnita, i és que el Govern no proclamà la República catalana, com Catalunya volia. Proclamà l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. Això implica necessàriament unes relacions, i més que relacions uns lligams amb la resta d'Espanya. I jo pregunto: ¿És que el fet de produir-se el moviment d'Astúries, alguns rebrots arreu de la Península i el moviment a Catalunya, traient una diferència d'hores, com qui diu obeint a un pla de conjunt, no responia a un propòsit orgànic predeterminat? Així m'explicaria que es proclamés la República Federal, perquè això vol dir que es partia del supòsit -això demostra que no tinc un afany polèmic, ja que jo mateix dono l'argument, potser no suficient- que hi havia la intel·ligència amb la resta d'Espanya perquè quan triomfés el moviment s'anés a proclamar la República Federal. Però aquest argument, que significaria un fet, que en l'ordre lògic sembla una premissa indispensable, perquè en lloc de proclamar la República Catalana es proclamés la República Federal, ve després desmentit pel que podríem dir-ne la semiveritat [= mitja veritat] oficial. Jo comprenc molt bé que els Diputats bascs neguessin davant dels Tribunals que hi hagués aquesta intel·ligència. Jo comprenc molt bé que algun dels Consellers aquí presents negués tota relació amb el partit socialista espanyol [= PSOE], respecte del particular, però avui jo crec que és indispensable que se'ns expliqui perquè ho sapiguem, per què es va proclamar la República Federal, per què, de no haver-hi tot el lligam orgànic previ indispensable, no podem trobar nosaltres el per què es va proclamar la República Federal; Federal amb qui? Aquest és un punt que, amb molta acuïtat [= agudesa, subtilesa, intel·ligència], va fer remarcar el senyor Azaña al senyor Conseller de Justícia i Dret.

Vaig a acabar la interpel·lació. Catalunya el 6 d'octubre estava preparada per anar a la revolució? Evidentment, no; crec que el Govern ho ha de reconèixer. Calia produir els fets tal como foren? ¿Calia planejar-los tal com foren perquè el Govern i Catalunya reivindiquessin llur posició? És un interrogant que queda en el aire.

¿Era indispensable que es produïssin els fets sense esperar a tenir la preparació material necessària? O, altrament -una altra interrogació-, quines previsions va fer el Govern? Perquè alguns que jo conec íntimament, que ells saben com senten i com pensen, tingueren la ingenuïtat de creure's que el moviment era d'uns efectes fulminants. Qui podria anar a suposar que el Govern és llancés a una aventura com aquesta? O bé, un altre pronòstic: que anàvem a un guerra civil de dos o tres mesos?; alguns varen arreglar llurs assumptes personals -això no interessa a la Cambra- en vistes a aquest segon aspecte.

Nosaltres creiem sempre que uns dels principals dictats de tot home, i més si té les responsabilitats de Govern, és de seguir, és cercar el mal menor, evitant en el possible el vessament de sang. Això es va aconseguir, es va aconseguir i jo no sé perquè no hem d'ésser justos -em refereixo a mi-. Però vàrem tenir una sort. No perquè no hi cabés més que la possibilitat, la probabilitat que fos el contrari. Però en vistes a l'interès de la població catalana, em permeto dir-ho és sant de la meva devoció política, ni molt menys- que vàrem tenir la sort que hi hagués el general Batet a la Quarta Divisió. És clar que va fer aquesta militarada [= intent temerari militar de caràcter polític], que ratlla en l'analfabetisme, de voler modificar una llei del Parlament mitjançant un Decret. Però, i si haguéssim tingut aquí un López Ochoa. (Dic aquest nom donada la forma amb què el Govern actual ha considerat la seva actuació a Astúries.) Podíem tenir qualsevol altre cap militar, el qual, donant sortida a una sèrie d'estímuls que no tinc per què analitzar, produís una hecatombe a Catalunya. I jo no he de defensar per res el senyor Batet; però vull fer-li aquest acte de justícia de reconèixer que no va ésser un home inhumà. El vessament de sang fou sens dubte una de les previsions que el Govern va fer; però no es podria tenir la probabilitat de la realització d'aquest estalvi de sang. Podria haver-hi la previsió que, així com les dretes que varen ésser i seran, perquè són incurables, són irregenerables a l'estímul més poderós d'aquell moviment de protesta, no estiguessin en aquell moment, per qualssevol circumstàncies, dominades del que és en elles característica, que és la covardia radical de la seva manera d'ésser, i ho haguessin utilitzat precisament aleshores a bastament; en lloc de voler el Poder, portant així el feixisme al fracàs, podien haver establert aquest feixisme precisament a base del fracàs d'un moviment impremeditat. I si així con la rendició del Govern, que reconec en aquells moments fou justificada donat el pla que s'havia ell traçat, no s'hagués pogut realitzar en la forma que el Govern va planejar-lo, i els 3.000 o 2.300 màusers i la seva dotació de la guàrdia d'Assalt hagués anat a para a un sector proletari, havia previst el Govern això? Havia previst que després d'aquests elements proletaris no haguessin pogut venir altres que haguessin rebassat [= ultrapassat, excedit] i haguessin superat passant per damunt de les desferres dels restants components, aquests elements materials?

Jo estic d'acord que Catalunya havia de demostrar-se digna de la seva autonomia futura, perquè en el present és migrada, i que no es podia registrar a la vegada aquella escena dels parlamentaris de “la mano en el hombro” [= posar la mà a l'espatlla]. Calia que Catalunya es mostrés virilment; però és que hem de caure en confondre la virilitat amb l'esbojarrament, l'energia amb la impremeditació, el dret amb la vindicació de la impreparació [= manca de preparació] temerària i lleugera, quan ens donàvem compte que no teníem cap element material? Al Govern li va fracassar la màquina, perquè la màquina no estava preparada; no hi havia més que una irrisió de màquina revolucionària. Li varen fracassar els comissaris de les comarques, li varen fracassar els alcaldes i li va fracassar la força pública. Li fallaren els ressorts de comandament. No tenia l'obligació de preveure-ho? I preveient-ho, no obstant, va creure necessari ocasionar els fets?

Jo desitjaria, ja que s'ha restablert la República i els elements de l'autonomia que tots volem, i a la qual tenim dret, que ningú no es sumés a aquella creença, entre pueril i sensitiva, dels que disposats a explicar-s'ho tot -nosaltres no creiem en cap dogma- diuen: “Oh! Sort del 6 d'octubre, sinó hauríem perdut les eleccions!”. Es creu que la conseqüència del 6 d'octubre és que s'han guanyat les eleccions; però a aquest aspecte ja hi hem fet menció abans.

No cansaré més a la Cambra. Ja sé que no comparteixen molts el meu criteri, i això em fa creure que he d'estar jo equivocat; el que no es comparteixi el meu neguit, em fa creure que no és racional, ni la meva curiositat capital, ni la forma d'entendre els drets del parlament i del poble, i que no sé situar-me en el degut terreny. Espero d'uns i d'altres que em perdonin el que jo hagi ocupat tant de temps l'atenció de la Cambra i del Govern, i desitjaria que no veiessin en mi altre afany que el de servir el país.

[11] El Sr. PRESIDENT: El senyor Dencàs tenia demanada la paraula. Pot fer ús de la paraula el senyor Dencàs.

[12] El senyor DENCÀS: Senyor President: En efecte, jo havia demanat intervenir en aquest debat. Un senyor Diputat acaba d'interpel·lar al Govern demanant explicació d'uns fets a uns senyors que avui s'asseuen en el Banc roig, i que, a excepció d'aquest que té l'honor d'adreçar-vos la paraula en aquest moment, constitueixen el mateix Govern que hi havia el 6 d'octubre. Per això crec que és l'honorable President de la Generalitat el que ha de contestar.

[13] El Sr. PRESIDENT: Havent demanat torn, m'estranya aquesta renúncia a l'ús de la paraula.

[14] El Sr. DENCÀS: Sí, havia demanat un torn per a intervenir, però no ara. Prego al senyor President que reservi la meva intervenció per a després que el Govern s'hagi explicat contestant a la intervenció del senyor Simó i Bofarull; i aleshores jo intervendré, tal vegada per estar d'acord, tal vegada per afegir algunes coses, o bé...

[15] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Demano per parlar.

[16] El Sr. PRESIDENT: Té la paraula l'honorable senyor President de la Generalitat.

[17] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Comprendran el senyors Diputats que el Govern no ha d'estar disposat a contestar un per un a tots els senyors Diputats que vulguin intervenir amb motiu d'aquesta interpel·lació. Naturalment que moltes de les coses que es diran poden ésser contestades amb la mateixa exposició, i per tant, el Govern, que té una trajectòria política, que té la seva responsabilitat segut en aquest Banc, espera que se li facin aquelles observacions que els Diputats vulguin. Aquesta és la pràctica parlamentària, aquesta és la pràctica que s'observa sempre, i per això el Govern invita els senyors Diputats, sobretot els que tenen demanat un torn en aquesta interpel·lació, que facin ús de la paraula (Molt bé! Molt bé!).

[18] El Sr. DENCÀS: Demano per parlar.

[19] El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el Sr. Dencàs.

[20] El Sr. DENCÀS: Jo he d'advertir al senyor President, que em ratifico en el que ja he dit. Jo he demanat intervenir en aquesta interpel·lació, naturalment; però sóc l'únic que he deixat de formar part del Govern que ocupa el Banc roig i poden fer-se al·lusions a la meva persona, i com que fins ara el senyor Simó i Bofarull no ha fet més que al·lusions a una responsabilitat de Govern, jo en aquests moments sols em sento al·ludit com a membre que formava part del Govern que hi havia el 6 d'octubre. Per això, crec que no sóc jo ara, sinó el Govern el que ha de contestat al senyor Simó i Bofarull.

[21] El Sr. CONSELLER DE JUSTICIA I DRET: Demano per parlar.

[22] El Sr. PRESIDENT: L'honorable senyor Conseller de Justícia i Dret té la paraula.

[23] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Desitjaria fer un aclariment en ordre a la mecànica parlamentària. Aquí s'ha iniciat una interpel·lació sobre els fets del 6 d'octubre i en aquesta interpel·lació, una vegada plantejada, poden intervenir els senyors Diputats que ho desitgin. El Govern contestarà en el moment que cregui oportú. Ara bé, crec que no hem d'establir el precedent de dues interpel·lacions a la vegada. Hi ha una interpel·lació plantejada per un senyor Diputat al Govern, sobre la matèria que s'està discutint, i el lloc adequat d' intervenir és ara; però s'ha d'evitar que sobre una interpel·lació se n'afegeixi una altra.

[24] El Sr. PRESIDENT: Perfectament. Així ho ha entès la Presidència. Però observi el senyor Conseller que el cas és el d'un senyor Diputat que havia demanat torn, i ara no creu convenient fer ús de la paraula perquè no es sent al·ludit en aquests moments. Té la paraula l'honorable senyor President de la Generalitat.

[25] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Naturalment, que la posició del Govern és la posició perfectament parlamentària. I consti que el Govern està segut en aquest banc esperant que se l'interpel·li i aquesta interpel·lació no s'ha produït fins ara més que per les paraules que acaba de pronunciar el senyor Simó i Bofarull.

[26] El Sr. ROMEVA: Em permet la Presidència?

[27] L'honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Amb molt de gust, senyor Romeva.

[28] El Sr. ROMEVA: Quan el senyor President estava preguntant si hi havia algun Diputat que volgués prendre part en la interpel·lació, jo anava a manifestar el meus desigs d'intervenir, però en aquell moment s'ha produït aquesta situació. L'única cosa que demanem, perquè després no pugui semblar una descortesia fins en la mateixa persona de l'honorable senyor President, és que a l'hora de la rectificació jo pugui prendre part en aquest debat, però ho dic perquè jo desitjo correspondre a les paraules que aquí s'han pronunciat i mai no voldria que es prengués el meu silenci com una descortesia.

[29] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Jo he volgut sentar [= assentar, estabilitzar, establir, fixar] únicament les pràctiques parlamentàries. Indubtablement, els senyors Diputats que han parlat poden rectificar, i tornar a rectificar si volen, però el Govern ha de triar el moment de la seva intervenció i el moment que ha de parlar, en definitiva, subjectant-se al judici de la Cambra.

Això és una cosa absolutament parlamentària i elemental. (Molt bé!)

Ara bé, ¿el senyor Romeva vol parlar? El Govern esperarà amb molt de gust que parli el senyor Romeva.

[30] El Sr. ROMEVA: Senyors Diputats: Jo sento que la meva intervenció hagi de venir en un moment en què jo no la desitjava, però jo crec i estic amb això d'acord absolutament amb l'honorable senyor President de la Generalitat, que aquí des del moment que s'anunciava una interpel·lació, els que tinguessin la intenció de prendre part en ella, per modesta que fos, ho havien de fer atenent-se als costums parlamentari s establerts.

Jo intervinc en una interpel·lació que ha plantejat un altre senyor Diputat. Jo crec que el tema és de prou importància perquè cap representació de l'opinió pública catalana que tingui seient en aquesta Cambra, pugui defugir-la. Però jo entenc que tot allò que sigui tornar sobre els fets produïts, tot allò que sigui tornar els ulls enrere, no pot tenir cap utilitat per al bé de Catalunya, per al bé de la pàtria, per a l'interès general, si s'ha de limitar simplement a un bescanvi de retrets.

Jo crec que tot allò que sigui mirar enrere té la seva utilitat, quan d'això s'extreu un fruit per al demà. Però l'estudi d'aquelles coses que s'han produït, pot servir per a treure'n rectificacions de conducta, o d'afermament, de la pròpia convicció i modificació de les condicions en la seva relació al bé general que tots perseguim.

És amb aquest esperit, només per això, desposseïts de tot apassionament i de tota violència, que jo vull pronunciar unes poques paraules en relació al tema d'aquesta interpel·lació, parlant del fet d'octubre.

Evidentment, els fets del 6 d'octubre tenien uns antecedents, Hi ha en tota la gestació dels fets d'octubre una cosa que podríem dir-ne factor negatiu. Hi ha, en primer terme, una política de divisió de Catalunya, en el moment que podien venir situacions difícils per aquella autonomia que entre tots intentàvem instaurar, Una política que feria sentiments, feria interessos, algunes vegades potser legítimament, altres vegades obeint simplement a una ideologia partidista, tant respectable com vulgueu, però que per una part molt considerable de Catalunya no era compartida.

Hi hagué, hi ha altres factors, dels que o considero negatius. Hi hagué una reacció d'aquests interessos i d'aquests sentiments ferits, que no sempre va ésser ben encaminada ni sempre va conduir a les actituds justes, oportunes i patriòtiques. Hi hagué unes supeditacions de tota la nostra vida nacional a les vicissituds de la vida política de fora, que es traduïen en apel·lacions al poder de fora per part dels uns, i a compromisos que no sabien ben bé on els podien portar, per part d'altres. Hi havia una manca de lligam i d'organicitat [= d'estructura orgànica: òrgans, funcions, jerarquies...] en aquella suma de partits polítics que tenien el Govern de Catalunya, que feia difícil que el poder fos exercit amb la continuïtat, amb la imparcialitat que era necessari, perquè hi havia una matisació en el poder produïda per les fraccions diverses d'aquell conglomerat que sustentava políticament aquest Govern i que feia sentir damunt d'ell la seva influència, o que moltes vegades coincidia en fer-la sentir damunt d'actes i determinacions diverses.

I de tot plegat, en naixia una situació talment difícil, que és possible que per aquest Govern i per aquest conglomerat de partits que tenia el Govern de Catalunya, una aventura com la del 6 d'octubre fos una solució a coses a les quals no se n'hi veia cap. Jo no diré que això sigui tota la veritat, però aquesta és una part de la veritat i cal tenir-la en compte, i és a base d'ella que s'ha de tractar el que s'ha de realitzar.

Però, hi havia un altre aspecte que tampoc es pot deslligar i que pot apreciar-se de maneres diferents; però apreciant-lo com sigui, hem de respectar-lo: és el fet que jo en dic positiu; era la temença d'un poble que veia en el Govern espanyol uns elements que creia contraris a les seves llibertats i que volia prendre una posició davant d'aquests elements, a fi que no es conculqués l'autonomia que tenia a les seves mans. Jo no sé si la realitat era exactament aquesta; però era una realitat que hi havia molts ciutadans de Catalunya que la veien d'aquesta manera, i hem d'entendre que també ho podien veure així el Govern de Catalunya i els partits d'Esquerra de Catalunya.

I aleshores, si volem entendre les coses d'aquesta manera, hem de considerar que quan després de totes les peripècies passades, aquests mateixos elements que havien fet el moviment del 6 d'octubre es presentaven davant del poble a demanar-li els vots amb la bandera del 6 d'octubre, i obtenien una victòria a base de la bandera del 6 d'octubre, i restablien l'Estatut, considerant que aquesta era la reparació justa de totes les coses que s'havien produït després del 6 d'octubre, era una cosa difícil d'entendre, sense cap més explicació, el que en els bancs que ocupa aquest Govern no hi tornessin a seure tots i cada un d'aquells Consellers que hi havia el 6 d'octubre. Es una de les coses que està per explicar al poble de Catalunya, i encara que pugui semblar que això no interessa més que a aquells que viuen la vida íntima dels partits polítics que suporten el Govern de Catalunya actual, ha d'interessar també a tots els altres ciutadans, perquè la mateixa incògnita que queda damunt d'aquests fets deixa ombres que poden afectar les persones, o que poden afectar les organitzacions, o que poden afectar la situació política total de Catalunya.

Podria ésser que no hi hagués en aquest fet res més que el resultat d'una diferència, sinó pròpiament ideològica, en la manera d'apreciar una actitud a tenir davant del fet de l'Estatut de Catalunya i dels graus de la llibertat de què Catalunya gaudeix.

Evidentment, hi ha en la consciència de molts catalans la convicció que aquest Estatut que s'ha obtingut és una cosa insuficient; tan insuficient, que ne molts aspectes pot ésser condemnat al fracàs, cosa prevista per aquells mateixos que a l'hora de convertir-lo en una llei bàsica de l'Estat espanyol, contrarestaven un gest aparentment generós i comprensiu amb una resistència aferrissada i carregada d'intencions i evasives.

I podria ésser aleshores que, davant de l'Estatut de Catalunya, entre els catalans hi hagi dues posicions: una posició que s'acontenta de moment amb allò que és aquest Estatut, que mira de treure'n democràticament tot aquell bé per Catalunya que se'n pot treure, i una altra posició, més radical, que considerant-lo ja de cop i volta insuficient, es manifesta insatisfeta i demana un text legal que s'avingui més amb allò que considera un dret innegable de Catalunya.

I jo crec que si aquest apartament que aquí s'ha assenyalat d'un dels que érem membres del Govern el 6 d'octubre, hagués d'obeir a les conseqüències d'una diferència com aquesta que dic, de sustentar una actitud diferent davant de l'Estatut de Catalunya, no ens n'hauríem de lamentar. Seria molt útil per dues coses: perquè la coexistència dintre del mateix Govern de dues tendències així tan oposades, ha de portar necessàriament dificultats en la seva bona marxa, de les quals ningú en aquests moments no pot saber si està absenta de participació la decisió que va prendre el Govern el dia 6 d'octubre; i seria convenient, perquè una delimitació clara de camps que deixés dintre - ni que fos dintre de les mateixes organitzacions de l'Esquerra- un sector clarament assenyalat pel seu nacionalisme radical i voluntàriament separat del compromisos de Govern, representaria més que un aclariment de la nostra atmosfera política, una reserva, una reserva patriòtica del dia de demà, que no sabem què ens guarda, el dia de demà en què aquesta obra dels elements que tenen un esperit més possibilista, i que hem d'entendre que són majoria en el Govern, sigui realitzada.

Però aleshores tampoc fóra just [= seria just] que hi hagués uns simples aclariments de camp per aquest cantó i prou. És un convenciment que jo tinc, que tenen molts ciutadans de Catalunya, que una de les causes de la pertorbació que va culminar en el 6 d'octubre, era que no hi havia solament aquests elements dispars dintre del Govern i dintre del conglomerat polític que suportava el Govern, sinó que n'hi havia d'altres, i que és de la mateixa lluita dintre d'aquests diversos sectors, que han sortit les dificultats que han d'anar sortint les dificultats, i que és de resultes d'aquestes mateixes disparitats, que neixen es pressions diverses que actuen constantment damunt del Govern i que fa que la seva acció no sigui aquella acció que té dret a esperar-ne el poble de Catalunya, fins concedint tot el que es vulgui concedir, al fet d'una victòria electoral i als drets que aquesta victòria concedeix de desenrotllar una política determinada.

S'ha anat a liquidar políticament el 6 d'octubre amb una victòria electoral, i s'ha format un front; però ningú no sap, després que s'ha obtingut aquesta victòria electoral, fins on arriben els compromisos d'aquest front. Ningú no sap fins a quin punt aquell sector de l'Esquerra a què al·ludia el senyor Simó i Bofarull com a esquerra burgesa, està compromès, per la continuïtat del seu compartiment de responsabilitat governant, amb els representants dels partits socialistes; ningú no sap fins a quin punt el representant d'Acció Catalana, partit que deia des del seu diari que els compromisos del Front Popular per ells s'acabaven l'endemà de les eleccions, pot coadjuvar, es pot trobar oposat o pot pertorbar l'acció dels representants de la minoria socialista i els altres representants de l'Esquerra.

Entenem que amb la constitució d'aquest Parlament, amb la massa de vots obtinguts, l'Esquerra de Catalunya té sobrades forces pròpies per a governar ella, pel seu compte, per a donar al seu partit una unitat que pugui assegurar, lliure de tuteles, de grups, de casinets [= grups petits, reunió de poques persones influents, grup de pressió d'interessos particulars, lobby], i de formacions subalternes, l'acció e govern. I que aquesta es desenrotlli d'una manera tal, que aquella responsabilitat que la Llei fa recaure damunt dels Consellers, damunt dels que dirigeixen la política, sigui una responsabilitat compartida amb una absoluta plenitud. Perquè tot allò que nosaltres podem fer per a Catalunya amb més eficàcia immediata, és treure tota confusió entre nosaltres.

Per això hi ha una altra cosa que és urgent per a Catalunya, és que es faci una llei electoral segons la representació proporcional; que es faci una llei electoral que no faci necessària aquesta conjuminació de forces confusionàries que donen un resultat en la qual no hi ha manera de ponderar exactament quina é la participació de cada sector. Jo crec que si es fes això, s'hauria avençat molt en el camí de la prosperitat de Catalunya. S'hauria avençat molt, perquè s'hauria tret una de les primeres causes de moltes coses que són imputables ara a aquells que tenen el Govern de Catalunya en les seves mans i que aleshores no realitzarien; no veuríem aquesta política parcial que s'està desenvolupant sota la pressió de les entitats subalternes del partit, dels grups i dels grupets de significació distinta, i veuríem sobretot com s'obrien les possibilitats que a Catalunya hi hagués la política que demanés l'expressió de la voluntat popular; però que aquesta política es desenvolupés en uns termes de respecte absolut per a tota mena de ciutadans, i s'apliqués amb una imparcialitat absoluta, i s'assentessin aleshores les bases necessàries perquè no s'anés a parar a aventures ineficaces, i perquè si algun dia era imprescindible que Catalunya donés una fe de vida enèrgica, aquesta fe de vida comptés amb la unanimitat del poble català i amb la força suficient per a no resultar inútil i inservible. Perquè ara nosaltres vivim encara en una atmosfera d'eufòria, perquè ens han retornat l'Estatut; però aquell 6 d'octubre, de cara a les llibertats de Catalunya, s'ha liquidat amb pèrdua, i això ho sap el Govern de la Generalitat, i això ho sap l'honorable senyor President de Catalunya, quan l'altre dia, en les seves paraules, quan ens parlava de les dificultats que es troben per al retorn a Catalunya de l'Ordre Públic, sagnàveu d'una amargor que jo mateix comparteixo, com comparteixen alguns senyors Consellers, que saben les dificultats amb què lluiten, les resistències que hi han. A nosaltres ens interessa que tot allò que sigui d'interès general de Catalunya i de la nostra llibertat, no hagi d'estar sempre a la mercè d'una victòria de partit, no hagi de dependre de les vicissituds de la política general espanyola; sinó que hagi de dependre, simplement, d'aquella força, d'aquella energia, d'aquella unitat, d'aquella capacitat que la mateixa Catalunya hagi demostrat amb els seus actes i amb els actes dels seus partits i del seu Govern.

[31] El Sr. FRONJOSÀ: Demano per parlar.

[32] El Sr. PRESIDENT: Insisteixo en repetir als senyors Diputats que vulguin tenir torn en la interpel·lació, que demanin la paraula, perquè altrament la Presidència, interpretant el Reglament, haurà de considerar-los renunciats al dret d'interpel·lació. Per tant, únicament podrà concedir la paraula després d'haver parlat el Govern, en cas d'al·lusions, si les estima personalment la Presidència, i amb les limitacions necessàries que això imposa a la Presidència.

Té la paraula el senyor Fronjosà.

[33] El Sr. FRONJOSÀ: Senyors Diputats: És la vegada que m'aixeco a parlar més emocionat en aquesta Cambra. Per això les meves primeres paraules han d'ésser per a demanar a la Presidència que si en el decurs del que jo digui aquí, per manca d'habitud en gastar aquell llenguatge convencional que s'acostuma a emprar en aquest ambient, em desvio i la meva expressió no obeeix d'una manera fidel al meu pensament, i de la meva boca en sortís, que jo ja procuraré que no surti, algun mot dels qualificats poc parlamentaris, que el senyor President del Parlament tingui la bondat...

[34] El Sr. PRESIDENT: El senyor Fronjosà té prou recursos per a dir tot el que pensa.

[35] El Sr. FRONJOSÀ: ...tingui la bondat de no coaccionar-me amb la seva autoritzada paraula, perquè si se'm coacciona, ni que sigui amb reconvencions amables, que jo agraeixo, aquestes alteren el curs del meu pensament i em fan perdre el control de la meva paraula.

Tenim un company, un estimat company en el Govern de Catalunya. Això fa, que vulguem o no vulguem, siguem un partit governamental. Però per damunt de tota col·laboració, nosaltres no podem negar la nostra condició de partit obrer de classe, ni ho hem silenciat mai, i saben, tant l'honorable senyor President de la Generalitat com els honorables senyors Consellers que seuen en aquell Banc de Govern, saben com som nosaltres i com pensem nosaltres, i per tant, amb la mateixa franquesa i amb la mateixa sinceritat que no vàrem negar ni el nostre antecedent ni el nostre pensament en entrar a formar part de l'actual Govern de Catalunya, deixeu-nos ara també expressar, amb les nostres característiques, quina opinió tenim dels antecedents que varen produir els fets d'octubre. Perquè, senyors Diputats, els fets d'octubre no varen ésser una altra cosa que l'aixecament armat de les classes treballadores d'Espanya com a protesta per haver-se entronitzat en el Poder de la República, un feixisme de tipus vaticanista, amb la col·laboració, amb l'ajut, amb la complaença d'aquell que fins fa poc temps havia ocupat la més alta magistratura de l'Estat republicà. Aquí, el que podria cabre-hi, és analitzar si la classe treballadora tenia prou motius per aixecar-se, per mitjà d'una insurrecció armada, contra l'ingrés en el Govern d'un determinat partit. Mirem-ho: La República espanyola volia donar a la classe obrera uns camins legals per a poder anar a la conquesta de la seva emancipació integral; així ho determinen diversos articles de la Constitució vigent de la República. Així està consignat en l'art. 44 de la Constitució, en l'article 46, en l'art. 47, en l'art. 48 i en alguns altres. És natural que la República espanyola, que no s'hauria produït sense la col·laboració, sense la forta i decisiva col·laboració dels partits obrers i del proletariat militant organitzat, és molt natural que aquesta classe treballadora no se sentís satisfeta que se li reconeguessin uns drets polítics molt segle XIX i unes elementals lleis de caràcter social que intentaven apaivagar els seus entusiasmes i els seus anhels de llibertat i de redempció. La classe treballadora no podia renunciar de cap manera que la revolució democràtica seguís endavant. Precisament, enfront d'aquesta decisió, per no haver fet una cosa elemental i necessària en tot canvi de règim, avui, com més endavant parlarem, al cap de pocs anys totes les forces ultramuntanes, totes les forces reaccionàries, tots aquest pòsits de feixisme de tipus ancestral que nien [= nidifiquen] en la República espanyola, van tornar a supurar i van oposar-se als desigs d'avenç i d'acabament d'una revolució democràtica que s'havia iniciat l'any 1931.

I així veiem a Espanya que la CEDA -aquí no comptava- i a Catalunya la Lliga Catalana, representants de la burgesia de tipus feudal i egoista, sincronitzaven en aquesta feina subversiva d'oposició a l'avenç de la República liberal i democràtica. Cal que declarem que la burgesia espanyola i catalana és una cosa infrahumana i tota convivència amb ella és impossible, i que el no extirpar-la d'arrel a l'adveniment de la República, en quedar tan cofois i tan contents amb la nostra expressió que havíem fet una revolució incruenta, en no seguir aquelles orientacions que tracen no solament homes de l'escola marxista, sinó un home que a vosaltres (adreçant-se a la Majoria) no us ha de preocupar, ni us ha de plantejar cap dubte sobre la seva profunditat de pensament liberal i democràtic, com és Gabriel Alomar, en el pròleg del seu llibre “Política idealista”, quan diu que precisament a Espanya tot canvi de règim ha de venir precedit i l'ha de seguir un període, més o menys llarg, dictatorial, un període més o menys llarg de coacció de les forces tradicionals del país; per no haver fet això -que això no us ho han agraït mai, no us ho agrairan mai, no ens ho han agraït mai ni ens ho agrairan mai, com ja veureu -per no haver fet això, al cap de poc temps podíem veure aquest monstre de tres caps que es diu clericalisme, que es diu militarisme i que es diu plutocràcia, com era la bèstia negra que s'oposava que la revolució democràtica pogués tirar endavant i la República espanyola pogués ésser una cosa estimada, una cosa defensable per la classe treballadora.

Vàrem veure, ho sabeu tots, com aquí al Parlament de Catalunya ho havíem denunciat, com es conspirava en els confessionaris, com es conspirava a les sagristies, com les trones es constituïen en mítings subversius que anaven contra la República. Nosaltres tenim la convicció que de cardenals Segura [= Cardenal Pedro Segura y Sàez (1880-1957) arquebisbe de Toledo i Primat d'Espanya, és el cardenal expulsat d'Espanya per la II República el 15 de juny de 1931 (El Catoblepas, núm. 33, junio 2009, pàgina 13), relacionat amb la crema de convents a Espanya durant els dies 10 i 13 de maig de 1931] a Espanya en són tos els jerarques de l'Església. ¿No recordeu en aquesta darrera campanya electoral, l'actitud tendenciosa i anticristiana – ni no és que em preocupi massa això del cristianisme – de l'actual subjecte que fa de bisbe de Barcelona? Jo accepto que les ovelles s'hagin de conduir, fins arribo a acceptar que els jerarques de l'Església publiquin documents polítics – hi ha homes de l'Església que precisament amb documents polítics l'han prestigiat, l'han enaltida, i moltes vegades l'hi han donat un to de reconeixement per part de les multituds treballadores. Ah!, però una cosa és això, i una altra cosa eren les documents de tipus electoral que el subjecte que fa de bisbe de Barcelona, llençava en un període en què la posició cristiana era posar-se, precisament, com a determinen les seves escriptures, al costat dels empresonats i dels perseguits.

I vèiem, seguint aquest ordre de fets, com als “cuartos de banderes” [= cambra o sala de banderes: peça o habitació dels quarters militars on s'hi custodien les banderes] es conspirava contra aquella institució a la qual havien promès guardar fidelitat i defensar; i era aquesta acció conspiradora als “cuartos de banderes” [= cambra o sala de banderes] la que culminava el 10 d'agost de 1932. I què fou el famós episodi de Casas Viejas [= Matança en Benalup-Casas Viejas el 13 de gener de 1933, de 14 camperols que volien implantar el comunisme utòpic anarquista, 1 guàrdia d'assalt i dos guàrdies civils, i que van causar la crisi del govern d'Azaña amb la seva dimissió el 8 de desembre de 1933], sinó una provocació dels militars monàrquics incrustats en els llocs de comandament de la guàrdia d'Assalt?

Era tot un procés que anava seguint, i recordeu sobretot aquella campanya de desprestigi contra els republicans d'esquerra, campanya de desprestigi que era més virulent, més sagnant, contra els homes dels partits socialistes. A nosaltres se'ns havia dit tot; se'ns havia dit incapaços, pertorbadors, lladres, criminals. Recordeu-vos que es posaven, àdhuc, amb el més íntim de la consciència humana. Havia arribat a tenir tal influència aquesta campanya de desprestigi contra els homes dels partits obrers, que es va inclús inventar una paraula que en llavis de catalans no es pot pronunciar bé: allò de l'enchufismo [= recomanat, designar particularment una persona a algú perquè l'atengui, l'accepti]. Tot un seguit d'improperis que no es contesten més que amb una acció, perquè la paraula no té prou força d'expressió per a contestar-los. Se'ns havia amenaçat amb situar-nos al marge de la Llei. I tota aquesta acció, tota aquesta triple acció, només tendia alguna cosa: a crear la situació material, l'ambient psicològic per a poder donar un cop d'Estat de tipus feixista, per a poder deturar els avenços que la República espanyola s'havia proposat realitzar en l'ordre polític i en l'ordre social en el moment de la seva implantació.

Per això, senyors Diputats, quan l'agost de l'any 1934 l'expresident de la República va tolerar l'entrada al Govern d'un partit els membres del qual a hores d'ara encara estan discutint si són o no són republicans, la classe obrera, conscient del perill que això representava, no a fer cap disquisició, ni va anar amb anàlisi de si era o no era un moment oportú per a plantejar un conflicte d'aquesta naturalesa. Ja feia temps que la provocació existia. Recordeu que en aquell moment les presons d'Espanya estaven plenes ja dels més significats militants del partits obrers, i de les organitzacions sindicals obreres, Recordeu que en aquells moments a Espanya la major part de les Cases del Poble estaven clausurades. Recordeu que en aquells moments a Espanya la major part d'Ajuntaments, constituïts en llur majoria per socialistes, havien estat substituïts per comissions gestores. Recordeu la provocació del ministre de la Governació de l'època als camperols espanyols, que provoca aquella vaga que portà vuit mil empresonats, tot a conseqüència de la maniobra criminal d’aquest feixisme vaticanista que preparava el seu ascens al Poder. I ningú no es pot queixar, ningú no té dret a pretextar ignorància, ningú no té dret a ruboritzar-se com una monja novícia, pels fets del 6 d’octubre. Jo recordo perfectament –i no sóc pas un home que llegeixi amb excés les noticies del desenvolupament de la vida política d’Espanya- que el company Indalecio Prieto, en vista de les persecucions, en vista del tracte que es donava als elements obrers, s’aixecava al Parlament de la República, cansat de sentir l’amenaça constant que foren declarats fora de la Llei, i els deia: “Si ens traieu de la legalitat, anirem a la revolució.” I tot el detritus reaccionari, tot el pòsit morbós d’una traïció, reia embriagat de venjança i d’inconsciència, pensant que el proletariat era una cosa a la qual es podia tractar a puntades de peu sense cap classe de consideració ni de respecte. No val a plorar, senyors! No volíeu revolució? Doncs ja hem fet la revolució.

I a Catalunya? Què passava a Catalunya mentrestant? És que a Catalunya les classes conservadores, les classes reaccionàries, les classes de tipus feixista, vaticanista, es comportaven potser d’una manera més comprensiva? Jo, senyors Diputats, no m’explico com aquest Parlament contempla impassible la presència d’alguns homes seguts en aquests bancs. (Assenyala els escons de Lliga Catalana.) Jo us dic que si en aquesta Cambra hi hagués mitja dotzena de treballadors autèntics, per damunt del reglament no s’asseurien aquí amb aquesta tranquil·litat ni amb aquest to de suficiència provocadora.

Recordeu com començaren les campanyes de desprestigi contra la República, amb aquelles conferències del senyor Ventosa i Calvell, que no tenien altre objecte que espantar els imbècils de pessetes i desprestigiar les possibilitats de la República. La Lliga Regionalista complementava perfectament l’obra de la CEDA a la resta d’Espanya. Jo em recordo d’unes paraules que un dia el senyor Ventosa i Calvell va pronunciar en aquest saló. No em recordo què es discutia, però sí que va dir, amb un to que un dia el senyor Conseller de Cultura qualificava perfectament : “Jo voldria veure aquests Diputats tan valents i tan revolucionaris, què farien si veiessin entrar un sergent per aquella porta.”

Aquestes paraules avui són tota una revelació, senyors Diputats. Com sabien el que amenaçava a Espanya l’any 1923, sabien perfectament el que amenaçava a la República i que amenaçava al proletariat l’any 1934. Però ens creien tan covards, que suposaven que nosaltres abandonaríem aquests escons i abandonaríeu vosaltres el Govern de la Generalitat amb la mateixa vilesa que ells abandonaren la Mancomunitat l’any 1923. I no fou així, es precipitaren. Fugiren un temps massa aviat. Prengueren malament la mida, els falla el peu de rei i, com diem els manyans, varen fer salat. Per això tornaren.

Però calia plantejar un problema que afectés l’entranya viva de la consciència col·lectiva catalana. No n’hi havia prou; fan com els comediants, que fan veure que se’n van i tornen. I això ho trobaren en el recurs que presentaren i del qual s’han vantat, i que els seus homes més representatius han dit que era un èxit i un encert polític: el recurs que presentaren al Tribunal de Garanties Constitucionals, contra la Llei de Contractes de Conreu. No en tenia prou de problemes, Catalunya! Calia que uns catalans, que ja qualificareu cadascú de vosaltres en la vostra consciència, en portessin de caràcter insoluble. No podeu negar, senyors de la Lliga, que no teniu cap motiu de queixa de la República. N’heu sortit esplèndidament del fracàs d’aquesta maniobra. Jo us asseguro que si aquí hi hagués hagut un partit obrer polític fort, no us hauria anat tan bé.

I que havia de fer Catalunya una vegada el feixisme s’entronitzava al poder? Doblegar-se? Nosaltres, com a partit polític, i en la nostra condició d’obrers, diem que no hem de retreure res al Govern de la Generalitat per haver donat la sortida que va donar als esdeveniments del 6 d’octubre. Creiem que va saber interpretar en aquell moment la voluntat de les masses treballadores; per altra banda, prou manifestada en la via pública aquells dies, que sabé sincronitzar el desig de solidaritat de les classes treballadores catalanes amb les de la resta d’Espanya. Nosaltres, pel fet d’haver provocat el moviment subversiu del 6 d’octubre, per aquest fet concretament, no solament no li farem cap retret, sinó que sempre reconeixerem això: Que va saber interpretar amb fidelitat i a temps l’anhel i la voluntat del proletariat organitzat.

I no hi ha tècniques revolucionàries, no hi ha tècniques revolucionàries, no hi ha torns que facin revolució, no hi ha fresses que facin revolució! No hi ha cap màquina que construeixi revolucions. Hi ha una teoria, evidentment; hi ha una teoria, però nosaltres que en mengem cada dia de revolucions, no acceptem la broma de la tècnica revolucionària, perquè dintre dels nostres propis medis n’hem patit un xic massa d’aquests doctors en revolucions.

Una cosa s’ha demostrat, però, i és que, com ja sabíem nosaltres, les revolucions orientades per la burgesia, avui resulten completament estèrils per al proletariat. Per això, senyors de la Majoria, no volem participar en les vostres pugnes internes, no pensem fer mai més cap revolució dirigida per vosaltres. Si voleu, la farem junts; però aquesta vegada, quan arribi el cas, deixeu-nos a nosaltres orientar-la la revolució, perquè la consciència dels temps així ho reclama. I això no us ho dic pels errors que hagi pogut tenir; totes les revolucions en tenen d’errors.

Es diu que la tàctica que vàreu escollir no era precisament la tàctica que exigien els moments històrics d’Espanya. Cal declarar, no obstant, que una cosa es va salvar i és la dignitat del vostre gest, i la conseqüència amb què el vàreu saber mantenir. Aquí rau el vostre encert. Precisament tots aquells que es fan malbé el magí cercant els motius i antecedents de la victòria electoral, submergits en la seva impotència, no saben veure el vostre gest de dignitat, que precisament és el que va fer possible aixecar la consciència col·lectiva i unir la classe treballadora amb la petita burgesia per a treure-us del presidi. No ho saben veure, perquè tenen una frase estereotipada que diu : “abans que tot la presó”.

Es pot estar o no d’acord amb la tàctica i el camí que vàreu seguir. El que ningú no pot negar és que vàreu saber jugar-vos la vida i us la vàreu saber jugar per Catalunya i per la República. I els tebis, els antirrepublicans [= contraris a la república], gent que no té el valor de confessar-ho, els enemics de la República i els enemics de l’autonomia de Catalunya, perquè no la poden manifestar ells, no saben comprendre el vostre gest de dignitat, que no comprenen la seva història, que és una història de defeccions.

En canvi, entre vosaltres hi va haver una taca negra, i aquesta taca negra és el senyor Dencàs. Els seus amics polítics el podran disculpar, li ho podran tolerar. El proletariat militant, això ho té qualificat i classificat. Nosaltres creiem que el senyor Dencàs deu al poble una explicació que no li ha donat. No ens pot interessar l’anècdota personal de la vostra fugida per la claveguera; cadascú fuig com pot. Però sí que us diem que no estem disposats a jugar-nos la llibertat i la vida i després deixar-nos en un moment de bon o mal humor. El senyor Dencàs aquella nit feia crides i indicacions que talment semblaven confidències; donava unes ordres i deia unes inexactituds que talment semblaven traïcions. Si això no ens hagués costat res a nosaltres, si a nosaltres això no ens hagués costat llibertat, si a nosaltres això no ens hagués costat sang, d’això us exigiria explicacions el vostre partit i nosaltres no tindrem perquè posar-nos-hi. Però és que en allò hi érem tots, i després dels fets vàrem veure que a nosaltres no se’ns havia correspost amb la lleialtat i amb l’entusiasme que nosaltres teníem i sentíem per la causa.

I bé, senyors de la Majoria i del Govern: Avui la reacció, el mateix tipus de feixisme, pronuncia paraules de concòrdia i vol d’una manera subtil injectar-vos un narcòtic perquè sigueu deslleials al que representa la victòria del 16 de febrer, a la victòria del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya. No ens ha d’interessar que ells no ho sàpiguen. No ho saben perquè no volen. Ho sabem nosaltres que som els que hem d’administrar la victòria i ja en tenim prou. Ells, si volen seguir, que ens segueixin, i si no, que es quedin endarrere. De concòrdia ens n’havien de parlar quan ens anul·laven les bases de treball; de concòrdia ens n’havien de parlar quan treien els pagesos de les seves terres amb les culates dels fusells de la Guàrdia civil ; de concòrdia ens n’havien de parlar quan destrossaven tota la legislació social. Ah, aleshores no parlaven de concòrdia! Tenien prou feina en aprofitar-se de la Llei del 2 de gener, per a atracar la consciència dels catalans; tenien prou feina, abandonats a la seva repressió criminal d’Astúries, a mantenir en una espectacularitat idiota a uns homes que la consciència col·lectiva del 16 de febrer va repudiar.

Cal, més que parlar en republicà, actuar en republicà. Cal que s'actuï en republicà, si és que aquest qualificatiu que us doneu d’obreristes voleu que tingui algun contingut. Nosaltres creiem que quan us dieu obreristes no feu una afirmació gratuïta, que no voleu fer ús d’un tapabruts que cobreixi material avariat. I l’esperit del 16 de febrer vol precisament que, més que parlar en republicà, més que per frases sonores, s'actuï d’una manera enèrgica i es doni satisfacció als anhels populars expressats en les eleccions del 16 de febrer pel Front Popular i pel Front d’Esquerres. Cal que hi hagi una interpretació mútua dels anhels comuns. Front Popular o Front d’Esquerra, vol dir necessàriament un període de convivència mentre fem aquest camí que hem de seguir forçosament uns i altres. Front Popular no vol dir que la classe treballadora, gratuïtament, sense cap esperança per a ella en la seva dignitat de classe i interessos de classe, hagi de protegir sistemàticament, sense obtenir-ne cap profit ni cap benefici, els Partits republicans. Nosaltres no us requerirem mai que feu política socialista ; seria això una incongruència; però nosaltres tenim dret a demanar i vosaltres teniu l’obligació de fer política republicana. I hem de denunciar-vos que cada dia rebem cartes queixant-se com els antics gestors, armats fins a les dents, amb la complicitat de la força pública, atropellen i agredeixen els obrers i els homes significats de l’Esquerra de localitats catalanes. Això passa avui, i això vosaltres teniu l’obligació de tallar-ho i de no permetre-ho. I el més trist –perquè hem de parlar en llenguatge clar perquè se’ns entengui–, és que moltes d’aquestes coses es fan a l’empar d’homes que tenen funcions de Govern, d’homes que tenen una responsabilitat o són funcionaris de l’autonomia de Catalunya.

Estem aclaparats de cartes, en tenim aquí –per si algú pogués establir algun dubte– sobre el constant incompliment de la legislació social, company Barrera, d’incompliment de bases de treball, de falls [= decisions] injustos, de jurats mixtos i de comissions arbitrals nomenades després del 16 de febrer de negatives de patrons a complimentar falls [= decisions] de Jurats Mixtos i de Comissions Arbitrals quan aquests falls [= decisions] els són adversos. I d’atropells [= abusos i arbitrarietats] i de vergonyes comeses contra obrers quan reclamen els respectes als seu drets. I això tampoc no ho podem tolerar. Cal, en un altre ordre de coses, que es vagi a una transformació profunda del magisteri, avui lliurat precisament a mans de gent confessional i tendenciosa. I cal estructurar el pla d’ensenyament que, arrencant de l’escola primària fins a l’escola superior, passant per les escoles especials, doni un ensenyament laic i gratuït, i totes les possibilitats a les classes treballadores, si aquestes tenen condicions i vocació per a poder-lo seguir.

És necessari i urgent anar també a la reforma de la magistratura, perquè els jutges honestos se senten vexats davant de l’opinió senzilla del poble que els mesura a tots per un igual i no distingeix. També cal que l’assistència social es tregui de mans de les institucions religioses, que fan obra sectària i moltes vegades àdhuc criminal.

I en l’ordre pressupostari, cal també distingir el que és un pressupost amb els vicis tradicionals de la monarquia feudal espanyola, del que ha d’ésser un pressupost de la Catalunya autònoma dintre de la República de treballadors.

I són totes aquestes coses, senyors Diputats i senyors del Govern, el que cal que faci el Govern que seu en aquests bancs per la voluntat expressada pel poble el dia 16 de febrer, que va ésser prou contundent, perquè no hi hagi dubtes i que no es desvii amb els cants de sirena que les dretes reaccionaries xiulen a les vostres orelles.

I si no ho feu així, allà vosaltres! EI món marxa. A la fi, només us demanem que feu una feina republicana. Que no us proposeu fer-la, sinó que la feu. Perquè els propòsits ja es van posar de manifest durant el període electoral, i això ja ho vàrem veure en la campanya electoral. Varem guanyar les eleccions i ens varem tornar a possessionar de l’autonomia de Catalunya. I varem tenir la immensa satisfacció de tenir-vos al nostre costat. Vosaltres teniu l’obligació de portar-ho a la pràctica, perquè suposem que sou prou dignes i prou honrats per a no defraudar a les classes populars que aquell dia es van abocar a les urnes per portar-vos al lloc que per dret us correspon.

Tingueu en compte que el feixisme a Espanya encara no està mort i que l’única manera de matar-lo és tallar-li les arrels completament. I el procediment per a tallar aquestes arrels és fer des del Govern una política sana, una política radical i republicana. I si vosaltres no us aparteu d’aquesta acció, jo us garanteixo que les dretes a Catalunya en tenen per molt temps a tornar a governar. Perquè nosaltres sabem que les nostres llibertats elementals per a portar a terme la nostra acció emancipadora, solament es troben en governs de tipus republicà i d’esquerra, com el que representeu vosaltres. I nosaltres us diem que si per les exigències i circumstàncies que el poble vol i reclama, tinguéssim la dissort que s’afeblís l’entusiasme col·lectiu envers el Govern de la Generalitat, nosaltres no tindríem cap mena de preocupació, ni ens interessarien les opinions que mereixés la nostra acció; no tindríem cap escrúpol en tornar a reproduir el 6 d’octubre, que més que avergonyir-vos us honra, i més que avergonyir la classe treballadora que la va provocar, la dignifica i la situa en un lloc ascendent en el compliment estricte de la política democràtica.

[36] El Sr. PRESIDENT: Per tal que es pugui seguir amb l’atenció deguda aquest debat, se suspèn la sessió per menys de quinze minuts.

(Són les set i vint-i-set minuts de la vetlla. A les set i quaranta-cinc minuts, es reprèn la sessió.

Presideix el senyor Casanovas. l banc roig hi ha l’honorable senyor President de la Generalitat i els honorables senyors Consellers de Justícia i Dret, de Governació, de Finances, de Cultura, d'Economia i Agricultura i d'Obres Públiques i d’Assistència Social i Sanitària.)

[37] El Sr. PRESIDENT: Té la paraula el senyor Dencàs.

[38] El Sr. DENCÀS: Senyors Diputats. Ha estat interpretat torçadament [= de forma injusta] el sentit que jo donava a la meva interpel·lació. No era per a un joc d’habilitat, no era per a jugar amb avantatge, que jo demanava intervenir, una volta hagués parlat el Govern. Vaig assabentar-me d’aquesta interpel·lació estant a Madrid, acabant encara de complir una de les darreres coses, una de les darreres conseqüències per a mi del 6 d’octubre. En demanar la paraula un senyor Diputat en una interpel·lació sobre el 6 d’octubre, era una cosa molt lògica - aquesta era la idea que jo en tenia - que per trobar un mitjà legal per a intervenir no hi havia altre procediment que demanar un torn en el curs d’aquesta interpel·lació. Era el meu propòsit purament el d’escoltar totes aquelles suggeriments, totes aquelles acusacions, tota aquella sèrie de coses, si és que es recullen del fang, del llot, que durant un any i mig, pacientment, he anat rebent, i era el meu propòsit, en presentar-me en aquesta Cambra, el de contestar, de defensar-me, si és que aquí era acollit des d’algun sector, per algun senyor Diputat, quelcom que pogués al·ludir, que pogués interessar la meva pròpia dignitat.

Quan el senyor Diputat que ha fet ús de la paraula, el senyor Simó i Bofarull, ha acabat la seva interpel·lació, m’he donat compte, i en els fulls en blanc que havia posat damunt el meu pupitre, per a seguir punt per punt la dissertació d’aquest senyor Diputat, jo no he anotat res que fes referència a una sola al·lusió directa. Eren unes demandes que feia, unes responsabilitats que aquell senyor Diputat dibuixava i eren unes preguntes que formulava al Govern que en aquells moments ocupava la capçalera d’aqueix Banc i que avui, tret de la meva excepció, continua ocupant aqueix lloc. No creia que jo fos l’indicat a contestar aquest senyor Diputat. Les al·lusions eren directes a! Govern, i com que no hi havien al·lusions de caràcter personal, em reservava d’intervenir en el moment que pogués defensar-me i contestar algunes de les al·lusions. Han parlat altres sectors i altres Diputats en aqueixa Cambra; han parlat precisament, tret d’Esquerra Republicana de Catalunya, que es de suposar que ho fan per la seva veu més autoritzada, la de l’honorable senyor President de la Generalitat, han parlat tots els sectors d’aqueixa Cambra que varen tenir una intervenció i una participació en el 6 d’octubre.

Tret de quatre mots, que no crec que ocupin més de quatre o cinc ratlles del DIARI DE SESSIONS. del Diputat que representa la Minoria Socialista, que ha dit, com a tota cosa acusatòria a través del seu brillant discurs, que jo havia donat unes ordres que semblaven delacions, o que havia donat ulles noves que eren exageracions, i amb aquests mots finals ha donat per acabada total la seva argumentació acusatòria contra aqueix Diputat. Hauria estat el meu desig mantenir-me encara callat, i escoltar quina era la interpretació oficial, que la veu més autoritzada que podia parlar del 6 d’octubre, que era la del que encapçala aqueix Banc de Govern, donés una versió dels fets, o confirmés uns rumors, o desfés unes fantasies, i aleshores jo creia que era el moment, per a mi més oportú, per a intervenir, i dir: “Senyors del Govern de Catalunya, estic d’acord amb l'explicació que heu donat”, o bé: “Senyors del Govern de Catalunya, crec que vosaltres haveu exagerat, haveu desviat o desorientat alguns dels conceptes que s’han emès”. El Reglament no m’empara en aquestes coses, i el senyor President m’ha cridat l’atenció i m’ha dit que si no intervenia immediatament en aquest debat, el Reglament m’impedia la facultat.

[39] El Sr. PRESIDENT: Facultat d'interpel·lació.

[40] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Estic disposat a parlar ara, si la V. S. [= Vostra Senyoria] es vol reservar. Era, senzillament, per a no trencar una pràctica parlamentaria.

[41] El Sr. DENCÀS: No vull, senyor President, la més petita evidència. Exposo purament el meu punt de vista, que és del senyor que creia que durant un any i mig no té més posició que la d’acusat i que no té autoritat moral encara per acusar, de manera que solament havia de venir a la Cambra a recollir totes les suggeriments, totes les acusacions, tot allò, senyor President, que durant un any i mig circula en fulls oficials, en llibres oficiosos, i el que és més vergonyós encara, en la conversa a cau d’orella, en les tertúlies de cafè, no pels senyors que aquella nit van agafar el fusell, sinó pels que es varen quedar a dormir a casa seva. Però, en fi, si aquestes són les practiques corrents, no hi tinc inconvenient i encetarem el tema de les coses del 6 d’octubre.

[42] El Sr. PRESIDENT: No voldria que digués el senyor Dencàs que interpreto el Reglament d’una manera restrictiva. La Presidència l’interpreta sempre de la manera més ampla i favorable a les prerrogatives dels senyors Diputats. Era únicament que, de no haver intervingut avui en el debat, únicament podia reservar-li la paraula per al·lusions, paraula que sempre és limitada i a judici de la Presidència.

[43] El Sr. DENCÀS: Jo dono l’explicació, perquè no voldria, ni per un sol moment, que la meva actitud es pogués interpretar com si jo hagués volgut fer una maniobra. ¿Quina maniobra? ¡Si és un diputat que es troba sol, davant de tota una majoria, davant tot l’ambient que s’ha format en el poble! ¿Quina maniobra pot fer aquest diputat que no fa altra cosa que exercir un dret parlamentari i ve a defensar la seva dignitat?

¡El 6 d’octubre! ¡El 6 d’octubre! Si honradament en aquesta Cambra volem encausar totes les coses i volem escatir totes les responsabilitats, i volem fer el repartiment de glòria, donar a cadascú la quantitat de glòria que li correspon, hem de fer un estudi aprofundit. I honradament aprofundint, hem de parlar prèviament de les coses que jo crec conceptes fonamentals, idees bàsiques del 6 d’octubre. Després veure totes aquelles coses que jo crec de tipus accidental i àdhuc - ¿per què no, senyors? - àdhuc parlarem de l'anècdota, àdhuc parlarem de la claveguera.

En les coses que jo conceptuo fonamentals i principis bàsics, jo crec que hi ha la idea en si del 6 d’octubre, la possibilitat que el 6 d’octubre arribés, la generació i l’execució i la possibilitat d’aquest fet, àdhuc pensant en les conseqüències que aquest fet del 6 d’octubre podia representar per a Catalunya; el que ens jugàvem, el que podem perdre i el que podíem guanyar. De totes aquestes consideracions i de totes aquestes idees, és constituïda la idea bàsica del 6 d’octubre. I si comencem per aquests fonaments, si comencem per aquests principis, jo invito els senyors Diputats a seguir amb mi una petita dissertació històrica dels fets antecessors al 6 d'octubre.

El partit que en aquells moments i que en l’actualitat encara té la confiança del poble i ocupa els més alts setials [= seient de cerimònia] de govern de Catalunya, feia temps, sense que això fos reprimit absolutament per ningú, molt abans ja del cèlebre conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, que anava pels pobles i per les viles, i fent servir qualsevulla d’aquells accidents, aquelles coses anormals que passaven en la lentitud d’un traspàs, la manca de valoració, la resistència passiva que es trobava a Madrid, adoptava posicions heroiques i posicions de tipus revolucionari. Estat Català, també nosaltres adoptarem aquelles posicions heroiques i aquelles actituds revolucionaries, i nosaltres, des dels seus inicis, intentàvem organitzar unes joventuts armades de Catalunya, precisament per a traduir a la practica aquells clams d’heroisme o d’actitud rebel, en cas que a Madrid volguessin alentir el normal traspàs de tota aquella sèrie de coses que ens havien estat reconegudes.

¿Per què us he de fer història dels qualificatius que varen merèixer aquelles joventuts, perquè precisament interpretaven i volien aquesta revolució que tots predicarem? Eren qualificades de feixistes. Dubto que en aquesta Cambra hi hagi un sol sector que es pogués aixecar avui a dir: “Nosaltres no us diríem donar aquest qualificatiu; nosaltres crèiem honrada la vostra missió”. De tots els sectors de la Cambra, del sector extrema dreta, del sector centre i àdhuc de la pròpia Esquerra, se’ns donava aquest qualificatiu. ¿I per què se’ns donava aquest qualificatiu? Perquè nosaltres volíem preparar, organitzar militarment, unes joventuts, i armar-les. ¿Armar-les per què? ¿Per a implantar a casa nostra una dictadura, per a implantar a casa nostra quelcom que estigués renyit amb la nostra consciència? No, senyors; per a implantar i fer factible aquella revolta que tots els dirigents, en els actes i mítings, predicaven al nostre poble. Per això a aquestes joventuts se’ls deia feixistes; per això aquestes joventuts volien armar-se i volien preparar-se militarment.

(Entra a la Cambra el senyor Conseller de Treball.)

Vingué la Llei de Contractes de Conreu. Jo no entrava per primera vegada al Govern de Catalunya; jo feia un any i mig que exercia la Conselleria de Sanitat amb més o menys encert, perquè aquestes són de capacitat i cadascú té la capacitat que en aquest món té, i jo solament sé que en aquella Conselleria vaig posar tota la meva bona voluntat, tot el meu entusiasme. Hi ha amics del Consell que em guardarien de mentir, en dir que molt abans, però molt abans d’ocupar jo la Conselleria de Governació, cada volta que les situacions polítiques es posaven en un caire de tibantor amb els medis oficials de Madrid, i es parlava d’actituds heroiques i es parlava de posicions a prendre, jo cada vegada, en ple Consell, formulava la mateixa proposició: ¿I per què, si vosaltres creieu que és possible que puguin arribar uns moments, de lluites armades, i violentes, per qui. el Govern noi destina uns milions a preparar aquesta acció revolucionària? I estimats amics meus que avui seuen en aqueix banc, associaven les seves veus a la meva per a demanar, no en nom d’una fracció de partit, no en nom d’un sector determinat del partit, sinó en nom del Govern de Catalunya, per a demanar a aquest que fes possible preparar unes milícies, preparar unes organitzacions, per si arribaven toltes aquelles circumstancies de què es parlava en ple Consell, i de què es parlava al carrer, i que se sentien a les penyes polítiques i en els nostres actes de propaganda. ¿Per què nosaltres no ens preparem com jo, repetides vegades, ho havia demanat en Consell?.

Va venir un fet, amics, que va precipitar els esdeveniments. Era la Llei de Contractes de Conreu. Llei que venia a donar al camp de Catalunya una satisfacció a una de les aspiracions nobles que tenia la pagesia catalana, i que venia en part a resoldre un problema d’anys plantejat en el nostre camp. Aquesta Llei, votada per aquest Parlament, va merèixer la qualificació d'anticonstitucional, pel Tribunal de Garanties, fet que creava una situació de violència i una situació especialíssima [= molt especial] a Catalunya. EI Govern no desconeixia aquest efecte de cara al camp, que és on tenia les bases Esquerra Republicana de Catalunya. La desestimació de dita Llei, sense que el Govern emprés tolts aquells mitjans per a defensar-la d’una manera decidida i d’una manera valenta, hauria estat interpretat com una deserció, hauria estat interpretat com una traïció al sentit i al propi sentiment de la doctrina d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però damunt d’aquesta aspiració de caràcter social, n’hi havia una altra de profundament patriòtica, i era aquesta que el Parlament de Catalunya no podria permetre de cap de les maneres que una Llei votada amb la plenitud de les seves facultats fos desestimada per uns organismes del Poder que encara ens esclavitzava, i no podíem nosaltres tolerar-ho, perquè de caure una Llei nascuda i filla d’aquest Parlament, a poca cosa quedava reduïda la nostra tasca. ¡Ben migrades són aquelles facultats i aquelles coses on aquesta cambra té una acció legislativa! Moltes de les coses on no té més que una facultat de discussió sobre l’execució d’una Llei que no ha estat votada ni discutida per aquesta Cambra. I si dintre d’aquest nucli limitadíssim [= molt limitat] de coses sobre les quals nosaltres tenim facultat legislativa, podia sorgir, per damunt d’aquesta Cambra, podia sorgir per damunt de la sobirania de Catalunya, un poder que desestimés una Llei del nostre Parlament i deixés declarada la seva nul·litat, ah!, amics, des d’aquell moment creiem ineficaç tota l’autonomia i totes les migrades llibertats que ens havien estat reconegudes.

I aquest conflicte, i aquest problema, el sentia profundament en la seva anima el Govern, i culminava aquest sentiment en aquella manifestació de milers de pagesos i de milers d’obrers de Barcelona i de ciutats properes a la nostra, que acudiren entorn d’aquest Parlament amb pancartes, amb banderes, llençant exclamacions i crits. EI President, en aquella sessió solemne s’aixecava, interpretant el sentit del Govern, interpretant el sentit d’aquesta Cambra, i àdhuc captant aquelles ondes que venien des d’aqueixa plaça, curulla de ciutadans que representaven tot l’esperit de Catalunya, i feia un jurament solemne en nom del Govern: que no deixaria anul·lar ni deixaria treure ni una sola coma ni un sol concepte d’aquella Llei; que abans de permetre que ens fos anul·lada, abans de permetre que se’ns pugues negar la seva aplicació, abans s’hauria de passar per damunt del seu cadàver; tot, abans que deixar reduïda a la impotència una llei que era fruit de l’esperit i la sobirania d’aquesta Cambra.

Conseqüència de tota aquesta tibantor i de tot aquest estat passional que s’anava formant arreu de Catalunya, es va reunir el Govern en sessió solemne, i aprofitant l’avinentesa que el qui exercia les funcions de Conseller de Governació, degut a una malaltia, no podia exercir el càrrec amb plena activitat i feia setmanes ja que no assistia a les reunions del Consell, per unanimitat em va elegir Conseller de Governació, Conselleria de Governació que jo vaig acceptar, tenint en compte -com consta en acta, senyors Consellers-, Conselleria de Governació que vaig acceptar, dic, tot que jo, en aquells moments, sentia totes les dificultats que pesaven damunt meu. Barcelona vivia en un moment de màxima excitació del problema social. Hi havia una vaga de transports, no resolta encara, que donava lloc a actes constants i diaris de sabotatges en els carrers de Barcelona; els atracadors s’havien ensenyorit dels nostres carrers i era vessada la sang de pacífics ciutadans. Tot aquell estat d’excitació produí un clam d’indignació que culminà, tots segurament ho recordareu, en un enterrament a Gràcia, on les autoritats, poc mes o menys foren colpejades pel públic, que feia responsable a la passivitat del Govern de Catalunya d’aquell trastorn, d’aquell encadenament de totes les passions que vivia la nostra ciutat.

No, amics!. No tinc un sentit d'inconsciència per creure aleshores que la meva tasca fos planera. Sabia les enormes dificultats que havia de vèncer, i àdhuc el perill que per a la meva vida era l’ocupar [= poder ocupar] en aquells moments una Conselleria de Governació, que només podia ocupar-se d’una manera, i era amb dignitat, enfrontant-se contra l’agitació social, contra el baix fons que excitava totes les coses de tipus social de Catalunya, no pactant, perquè em vaig negar sempre a pactar amb aquells que estaven al marge de la llei. Jo sabia les conseqüències que això podia reportar i tenir. Un dels nostres companys, tal vegada ha estat víctima d’aquest heroisme que va néixer en uns moments que Barcelona estava en perill. Per per damunt d’aquests perills hi ha un fet: jo sabia la dificultat enorme que reportava la Conselleria de Governació; s’havia de preparar un moviment a mà armada contra Espanya -per que no dir-ho, senyors!- contra Espanya, contra els Governs que en aquella època hi havien, per a portar la llibertat total a casa nostra. I jo veia aquestes possibilitats. I com que les veia, fent l’orb [= fer-se el cec] o fent l'inconscient, contra els perills que reportaven els problemes socials que jo no havia plantejat, ni als quals jo havia donat aquell caire, vaig acceptar anar a la Conselleria de Governació, el nomenament per a la qual em va ésser fet per unanimitat de tots els senyors Consellers, segons consta en acta.

¿I quines foren les directrius que se’m donaren quan vaig ocupar la Conselleria de Governació? Se’m donaren unes ordres molt concretes. Cal, davant d’aquest estat de tibantor i d’aquesta possibilitat que pot presentar-se d’ésser agredits o d’ésser atacats en la nostra dignitat pel Poder d'Espanya, cal que presentem i preparem la resistència armada de casa nostra. Efectivament, preparàvem la resistència armada a casa nostra. I no era jo qui, fent una cosa purament d’un sector de partit, o fent unes maniobres o buscant unes finalitats, anava a preparar un moviment revolucionari. Tan certes són aquestes coses, que feia només tal volta 48 hores que jo estava a la Conselleria de Governació, que em fou feta la indicació pel Govern de Catalunya, que jo enviés a cercar una alta personalitat de la política espanyola, perquè vingués a col·laborar amb nosaltres en un incipient comitè militar revolucionari, doneu-li el nom que vulgueu. Aquell senyor que apressadament [= de forma apressada, amb presses] va venir d’Espanya per a posar-se en contacte amb nosaltres, per ajudar-nos a preparar la revolta, era un senyor com el senyor Esplà, de suficient significació política pels càrrecs que havia ocupat i per les relacions que tenia. I el senyor Esplà assistí i presidí moltes d’aquestes reunions, en les quals assistien uns quants militars de Barcelona; entre ells hi havia el senyor Farràs i d’altres.

I comencen a planejar el primer projecte, el primer pla. ¿D'organització de què? D'organització de l'exèrcit català, d'organització d’un pla de defensa de la frontera, per a impedir el pas de les tropes espanyoles que pugessin ésser trameses contra Catalunya. I, dintre de Barcelona, i dintre de la nostra ciutat, preparar la resistència armada i preparar totes aquelles coses de caire revolucionari, susceptibles de portar-nos a la victòria.

Aquest Comitè elaborà una sèrie de projectes. A un respectable militar el nom del qual no diré, per la responsabilitat deguda al seu càrrec i a les conseqüències que se li podrien derivar –però estic a la disposició de la Presidència per, en sessió secreta o com sigui, dir-ho- a un respectable militar li era encarregada I’elaboració del projecte de defensa de la frontera catalana. I elaborava aquest pla, i ens assenyalava la quantitat d’efectius que necessitava, no solament en homes, sinó en armaments. Aquests efectius numèrics eren fixats en 4.000 soldats, proveïts tots ells de fusells Màusers, i, a més, seixanta o setanta metralladores de sistema moderníssim [= molt modern]. Amb aquests efectius ell calculava poder detenir, durant unes setmanes, durant uns dies, el temps suficient per a veure quin caire prenia la revolta a tota Espanya, mantenint a ratlla els batallons, les milícies o els exèrcits que el Govern de Madrid volguessin trametre contra Catalunya sublevada [= Catalunya revoltada, alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot].

I al mateix temps que aquest Comitè, era nomenada una Ponència, de la qual formava jo part, junt amb un altre militar que, també per la mateixa discreció, en aquests moments callaré el seu nom. I en aquest Comitè, se’ns encarrega el planejar el pla ofensiu de Barcelona i de totes les ciutats catalanes. ¿Quins eren els objectius immediats, que podríem prendre? ¿Quins eren els llocs que nosaltres podíem mantenir a la defensiva? ¿I quin era el paper que assenyalaven a cada una de les viles i ciutats catalanes?

En aquests projectes, degudament estudiats, degudament controlats per tècnics, formulàvem unes conclusions, i aquestes conclusions eren dues: una, fer un reclutament de voluntaris catalans per a cobrir un cupus [= contingent] de 8.000 homes, 4.000 per a les fronteres catalanes i 4.000 per a Barcelona-ciutat. Una altra conclusió ferma era I’adquisició de material ofensiu, adquisició de canons, de metralladores i de fusells. I aquests projectes, degudament estudiats, no producte d’un sector de partit, ni d’Estat Català, ni d’unes turbulències, ni d’una sèrie de coses que després han volgut desfigurar-se, eren fills d’un Comitè revolucionari, en el qual l'únic polític que hi havia és el que en aquests moments té l’honor de dirigir-vos la paraula, on els altres membres eren militars, i un alt polític que havia vingut de terres de Madrid.

Amb aquestes conclusions em vaig dirigir al Govern de Catalunya. Els 8.000 homes començaren immediatament llur allistament. Quant a les armes, no era una possibilitat nostra, perquè per a la compra d’armes es requerien uns mitjans econòmics que nosaltres no teníem. Jo vaig formular la proposta al Govern de la Generalitat, de la necessitat d’adquirir una quantitat suficient d’armes, com ens deien els tècnics militars. I efectivament, senyors, obeint a aquesta meva indicació, va sortir de Barcelona un Diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, el senyor Ventosa i Roig, i en avió va marxar a l’estranger amb unes recomanacions que li va donar un estimat Conseller que s’asseu també en aquest banc. Va marxar a Bèlgica a contractar el subministrament de metralladores i fusells. No era de la fracció d’Estat Català aquest Diputat, com us he parlat; era el senyor Ventosa i Roig, persona honorable; però que absolutament ni per les seves tendències ni per les seves orientacions, no milita en aquest sector al qual després se l’ha volgut fer responsable de tota la preparació i de tot el desastre del 6 d’octubre.

I marxà aquest senyor Diputat i als pocs dies tornava a Barcelona amb uns projectes concrets. Hi havia una casa domiciliada a Anvers, casa alemanya, però que per efecte del Tractat de Versalles tenia la seva central i el seu domicili a Anvers, casa la qual es comprometia a posar-nos al port de Barcelona tota la quantitat de material ofensiu que nosaltres desitgéssim: metralladores, fusells, canons i àdhuc avions. Però exigia uns pagaments, unes quantitats. Jo no recordo en aquests moments -la tinc entre aquests papers, i si us interessés us la podria dir- la quantitat exacta. Aquest material podia ésser transportat per un vaixell via Anvers-Barcelona. Aquest projecte es va presentar al Govern, i la casa es comprometia a complimentar-lo en el termini de tres setmanes. Això era en els principis del meu exercici de la Conselleria de Governació i, per tant, havia d’ésser en els començaments del mes d’agost. Per raons d’indole econòmica, el Govern no va creure aquell moment oportú per a portar a cap aquell projecte, el resultat d’aquelles gestions realitzades per un senyor que mereixia la confiança de tots i del qual ningú no tenia la més lleugera sospita que obres amb segones intencions. En definitiva, que aquelles gestions, aquell projecte, fou desestimat, perquè es creia que no comptava el Govern de Catalunya amb suficients disponibilitats o mitjans econòmics per a portar a cap la compra d’aquest material.

Varen passar dies. Passaren dies i se’ns va fer una nova oferta d’armes. Aquesta vegada era un diputat socialista el que feia oferiments d’armes a Catalunya. Era el senyor Prieto.

[44] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Això és fals!

[45] El Sr. DENCAS: Es cert. Era el senyor Prieto .

[46] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Això és fals, això és fals! (Rumors).

[47] El Sr. PRESIDENT: (Enèrgicament, fa sonar la campaneta.) Ordre! Ordre!

[48] El Sr. DENCAS: Era el senyor Prieto, el que feia...

[49] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA i DRET: Repeteixo que és fals, i si fóssiu digne, això no ho diríeu. És un secret que no pertany solament a la V. S. [= Vostra Senyoria]. ¡Sou un home infame! ¡Un infame, un delator i un traïdor!

(Es produeixen molts rumors. Alguns senyors Diputats intervenen amb paraules que no arriben als taquígrafs. A les tribunes es promouen alguns crits, que el President de la Cambra talla amb la campaneta)

[50] El Sr. PRESIDENT: ¡Ordre! ¡I silenci a les tribunes!

[51] El Sr. DENCAS: Es molt curiós el que passa ara en aquesta Cambra. Jo he callat durant molts dies, i aquestes paraules meves han provocat una protesta que podia haver-se manifestat amb ocasió de l'aparició del primer llibre...

[52] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: No valia la pena, home! (Comencen les manifestacions en les tribunes.)

[53] El Sr. PRESIDENT: ¡Silenci i ordre! Els uixers expulsaran de la tribuna del públic el primer assistent que faci interrupcions.

[54] El Sr. DENCAS: Es curiós el que passa. En els moments que han estat resoltes les coses del 6 d’octubre a través del sentiment reflectit pel judici popular en les eleccions, no es vol que ara es parli de les coses del 6 d’octubre. ¿Quan se n’ha de parlar, doncs?

[55] Un Sr. DIPUTAT DE LA MAJORIA: Per a la vostra defensa no n’hi havia necessitat.

[56] El Sr. DENCÀS: ¿No n’hi havia necessitat per a la meva defensa? Nosaltres que sabem de les queixes dels obrers perquè no hi havia armes i no podíem lliurar-los armes, que sabem del molt que s’ha dit en relació a les armes que podíem disposar, ens estranyem que se’ns digui per a defensar-nos que no tenim necessitat d’explicar tolt el que fa referència a les ofertes d’armes i els motius perquè no foren adquirides. Nosaltres ens creiem amb el dret d’explicar perquè, en arribar el 6 d’octubre, no hi havien armes per a fer la revolució. Nosaltres ens creiem amb el dret de poder explicar la nostra gestió, la nostra gestió honrada, encertada o no, perquè cada un té la seva pròpia capacitat per a l’encert; però jo puc respondre de la meva dignitat i de la meva honradesa. Nosaltres ens creiem amb dret d’explicar, de justificar en aquesta Cambra per quins motius quan va arribar l’hora revolucionaria el poble no tenia armes, per quins motius quan venien els elements d’Aliança Obrera al meu despatx i quan venien els comunistes i els elements obrers a demanar que se’ls lliuressin fusells, per quins motius no se'ls podien lliurar fusells. I creiem que aquests moments són oportuns per a explicar les ofertes i les gestions que varen fer-se en relació a projectes d'adquisició d’armes, perquè en aquests moments no es pot causar cap perjudici ni cap greuge, ni a ningú se li pot exigir responsabilitats. I si en aquests moments, aquest Diputat que té l'honor d'adreçar-se a la Cambra ha de limitar-se a carregar ell solament amb la responsabilitat del 6 d'octubre, ¿és aquest l’esperit de justícia, és aquest el sentit de dignitat i és aquest l’esperit del dret que tingui un Diputat a defensar-se en tot moment? Si és així, aleshores, senyors, diem que voleu acusar una víctima sense donar-li la més lleugera arma o ocasió de defensar-se.

Però pel que veig, el que interessa és l'epíleg, i l'epíleg és que fou desestimada la compra d’aquesta partida d’armes, uns 800 fusells i unes 80 metralladores, però que representaven una quantitat enorme de material de balística, perquè havien d’adquirir-se 4 o 6 milions de bales màuser.

I vingueren nous oferiments. El nou ofertor aquesta vegada era un parent d’un Conseller, que avui seu en aquest Banc roig. Era un nebot del Conseller que venia de França i ens posava en contacte amb la casa alemanya per a l’adquisició d’armes. Per un atzar, avui conservo en el meu poder la nota que em varen deixar a la Conselleria, respecte al material ofensiu que se’ns oferia, i entre aquest material se'ns oferien 3.000 fusells metralladores per la quantitat de 3.000 francs la peça, i 500 metralladores del darrer model; se‘ns oferien canons i tancs, que desmuntats en peces eren posats al port de Barcelona, i tècnics degudament especialitzats es comprometien a muntar-los a la nostra ciutat; se’ns oferien avions i fins se’ns feia, àdhuc, oferiment d’aviadors, perquè nosaltres preparant els camps d’aterratge poguéssim assenyalar a aquests avions els objectius i llocs que havien de bombardejar. I aquesta nova oferta fou desestimada també.

I vingué un altre projecte, en aquesta ocasió presentat pel fill d’un Diputat que avui no seu en aquests escons, però que és Diputat del Parlament espanyol. Aquest senyor ens posava en contacte amb una casa suïssa que ens oferia 20.000 màusers. També aquest projecte fou desestimat, donant-se com a raó, que en aquells moments el Govern no tenia possibilitats econòmiques per a poder respondre al pagament, per a poder fer-se càrrec d’aquest material.

Jo, per la meva part, no podia fer altra cosa. Tot seguit vaig ocupar la Conselleria de Governació, vaig fer un repàs de tots els efectius de caràcter ofensiu que podia posar al servei d’un moviment de revolta i em vaig trobar amb la certesa que, malgrat l’acord de passar el Sometent a Catalunya, el Sometent encara tenia les armes que venien de l'època de la Dictadura. Ens trobàvem amb què Catalunya havia tingut la possibilitat, en virtut del Traspàs de Serveis, de no haver d’acceptar la Guàrdia Civil, i malgrat això havíem acceptat la Guàrdia Civil, tancant-nos la possibilitat de poder augmentar el nombre de Mossos de l’Esquadra, perquè no hi havia partides en els Pressupostos. Ens trobàvem impedits, doncs, per a augmentar el nombre de Mossos de l’Esquadra, i ens trobàvem també que nosaltres havíem creat una policia i per aquesta policia havíem escollit nosaltres l’oficialitat, i després d’un estudi d’unes mesures es va poder demostrar que una part considerable d’aquesta oficialitat o era monàrquica, o tenia un sentiment espanyolista tan arrelat, que un moviment de revolta a Catalunya no el seguiria.

No obstant, es va publicar un Decret dissolent el Sometent, que feia mesos que havia estat traspassat al Govern de Catalunya. Com a conseqüència del Decret de dissolució del Sometent, foren recollides les armes. Ens vàrem trobar que oficialment hi havien 20.000 fusells a Catalunya, però el resultat final va ésser que la recollida d’armes va proporcionar tan sols armes velles de caça, armes inservibles, armes de totes classes de models. Uns 1.000 Winchesters [= arma Winchester], uns 1.600 o 1.700 Remingtons [= arma Remington] de tots els models i calibres, i 300 i escaig de màusers. Junt amb això varem recollir la quantitat de tres o quatre mil pistoles de diverses marques i calibres. No hi havia uniformitat, doncs, d’armament, i quan vaig veure aquest resultat vaig comprendre que aquestes armes en les quals xifràvem nosaltres les nostres esperances, eren insuficients, podien servir per preparar un acte, per a realitzar una acció inicial, per a desarmar els ciutadans que figuraven en el Sometent i que havien estat armats en temps de la Dictadura; però aquest material era inservible per a una revolta. Jo proposava al Govern i demanava la celebració de reunions extraordinàries perquè, en definitiva, es pogués solucionar el conflicte de l'armament, la quantitat i la qualitat del qual no era pas el fruit d’una invenció meva, sinó producte de l’estudi realitzat per uns tècnics militars entre els quals no hi havia cap representant de l’Estat Català. Però tot fou en va. Simultàniament, nosaltres vam procedir a la creació d’unes lleves [= reclutament de soldats] no pas integrades amb militants d’un sol partit, sinó integrades per tots aquells partits que havien donat la conformitat al moviment revolucionari. I varem creure convenient, per tenir el control degut, nomenar un Comitè polític, amb unes atribucions més o menys de caràcter revolucionari, i a aquest Comitè hi vingueren representants oficials de tots els partits que havien donat la seva conformitat revolucionaria, i els vàrem exigir, perquè els seus acords o suggeriments fossin revestits de la garantia i dignitat deguda, que vinguessin amb plens poders dels seus Partits, i varen acudir en aquestes condicions representants des de la Unió Socialista de Catalunya, com a més extremista, fins a la Unió Democràtica de Catalunya, com a partit més moderat.

[57] El Sr. ROMEVA: Jo, senyor Dencàs, no en tinc coneixement.

[58] El Sr. DENCAS: Com a representant de la Unió Democràtica. de Catalunya, al Comitè hi havia el senyor Roca i Cavall.

[59] El Sr. FRONJOSA: S’haurà de confessar, senyor Romeva ! (Rialles.)

[60] El Sr. DENCAS: Hi havia el senyor Roca i Cavall, membre de la UDC, i aquest senyor figurava en el Comitè. Jo puc donar paraula d’honor que en aquest Comitè el senyor Roca i Cavall va venir amb un escrit del Partit que l’autoritzava a sumar-se en aquest moviment revolucionari. I aquest Comitè es va reunir per espai de tres mesos. I les reunions se celebraven a la meva Conselleria, no fent-se res en secret, i no executàvem cap acord ni cap suggeriment que prèviament no es comuniqués al Govern. He de fer, però, una salvetat [= excepció, exclusió, distinció], i és que en aquest Comitè, si bé hi figuraven tots els partits que aleshores formaven la coalició governant, hi mancava un partit: el del senyor Lluhí [Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, escissió d'ERC], i no perquè no l’invitéssim, sinó perquè no hi va voler assistir.

Varem celebrar, com dic, reunions per espai de tres mesos, i jo anava donant compte de tota la preparació del 6 d’octubre, com també he dit abans. I així van transcórrer aquests tres mesos plens de tota mena d’amargors i treballant, no sé si ben orientat o mal orientat, si amb capacitat o amb manca de capacitat, però amb fe pel moviment revolucionari, que no era una invenció meva, sinó que estava patrocinat pel Govern de Catalunya. I al meu costat, integrant l’esmentat Comitè, hi havien representants de tots els Partits de Catalunya que s’havien sumat al moviment revolucionari.

I arribem al 6 d’octubre. Arribem al 6 d’octubre i he de dir que aquesta data no va ésser escollida per nosaltres, sinó que, com algun senyor Diputat ha explicat aquí més detalladament que no pas ho faré jo, vàrem haver d’actuar en aquesta data trobant-nos en plena formació. Nosaltres no teníem la preparació deguda, però hi havia, almenys, la nostra bona voluntat. I si hagué precipitació, fou aquesta motivada per fets que no estaven a la nostra voluntat.

En efecte; a Madrid hi havia el Govern Samper, que havia tolerat aquesta preparació revolucionària, i després del Govern Samper puja al Poder la dreta. Sabut és que aquests partits dretans provocaren arreu d’Espanya un clar entre tots els elements esquerrans i avençats contra la formació d’aquell Govern, que representava una avançada del feixisme. Venia una vaga general, els manifestos de tots els Partits d’Esquerra, i vingueren també els fets d'Astúries, i tot això tingué una repercussió a casa nostra, on es produí una vaga general i un estat passional, que no era altra cosa que el producte d’una campanya de tres mesos. Si en aquesta campanya jo hi tinc un lloc, també li tenen els altres membres i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya.

I arribem al 6 d'octubre. Ací he de fer unes lleugeres observacions. Teníem nosaltres tots els plans. Teníem nosaltres tots els projectes. Havíem pres tota mena de mesures i precaucions, i s’havia organitzat tot el que era possible organitzar, tenint en compte els mitjans que es trobaven a la meva disposició. No obstant, jo encara hi havia hagut d’afegir alguna quantitat per a ésser invertida en coses essencialíssimes [= molt essencials] de les quals no s’havia pogut prescindir, perquè no hi havia cap partida que permetés ésser destinada a aquestes finalitats. I jo vaig invertir la quantitat de 37.811 pessetes per preparar la revolució, no pas la del Masrampinyo, no [= barriada de Montcada i Reixac, que va voler ser municipi independent de Montcada el 29 de gener de 1937; montcadapost.blogspot.com.es/2010/09/sabies-que-mas-rampinyo-volia-ser.html]; sinó la guerra de Catalunya contra el Govern feixista d’Espanya. I aquesta quantitat de 37.811 pessetes era la que jo tenia a la meva disposició. Es trobava a la caixa on hi havia els fons secrets de Governació, dels quals han disposat tots els Consellers i tots els antics Governadors que han passat pes aquell lloc. I una partida de 80.000 pessetes, que figurava consignada per armes de la policia, i jo, amb coneixement del President i del Conseller de Finances, la vaig invertir en l’adquisició d’unes bales per a “Winchester” i alguns fusells i pes pagar uns cascs de bomba que s’havien fet preparar en una foneria d’Hospitalet. I això era el que teníem el 6 d’octubre.

Havíem fet una lleva de quatre mil homes de Barcelona i no integrats per un sol sector, sinó que estava integrada per elements d’Estat Català, d'Esquerra Republicana de Catalunya, d’Unió Socialista de Catalunya, d’Unió Democràtica de Catalunya, elements de Nosaltres Sols, del Partit Nacionalista Català, i alguns elements de Palestra.

Amb tots aquests elements es va fer una lleva fins a uns quatre mil homes i es treballava en el Comitè polític per mitja del seus representants amb plens poders dels seus partits. Vàrem creure convenient nosaltres, obeint instruccions, creguérem oportú nosaltres, organitzar aquestes milícies, i per a organitzar-les, si el que intentàvem era fer una revolució veritable, tota vegada que no podíem fer una revolució del tipus de la revolució francesa, vàrem preocupar-nos d’adquirir els mitjans ofensius que no podien ésser de cap de les maneres els de l’any 1789. Els mitjans ofensius de l’enemic modern eren més contundents i a ells havien també de respondre els que posseís el poble. I vàrem organitzar aquestes milícies valent-nos dels mateixos mitjans i procurant donar-los un mateix sentit de la disciplina, dotant-los dels mateixos comandaments, car si volien enfrontar-les amb una força igualment organitzada, només així podíem tenir possibilitats de victòria. I era per aquests motius pels que vaig proposar per a la realització de la revolució l'organització d’aquestes milícies, ensenyant-los la instrucció i anant a l'adquisició d’uniformes, per a aquesta incipient tropa, i aquests acords eren aprovats per l’esmentat Comitè Polític. Els representants feien les seves observacions i es deixaven els debats, per a una altra sessió; no s'havia pres un sol acord que no fos pres per unanimitat per tot aquell consell on eren representats en forma deguda tolts els partits polítics esquerristes [= partits esquerrans] de Catalunya. ¿Per què no dir-ho, senyors? Honradament va complir el seu comès el representant d’un partit que més aviat lluitava contra aquest esperit d’organització i contra aquest estat feixista; era precisament el representant d'Acció Catalana, el senyor Peipoch. Jo faig honor a la veritat i a la justícia: afirmo que aquest senyor va procedir en tots moments amb dignitat i cavallerositat; ell exposava els seus dubtes, els seus recels, i solament quan havíem vençut tots els seus dubtes i recels, donava la seva aprovació a les coses.

I efectivament, amics: arribàvem nosaltres a una setmana abans i a deu dies abans del 6 d’octubre endegant totes aquestes coses, i, per primera vegada, havia jo pogut aconseguir unir totes les voluntats i que pes unanimitat aprovessin fer la primera concentració a Barcelona, on dividíssim aquests quatre mil homes en quatre cossos de tropa, on establíssim els comandaments d’aquestes tropes, on els ensenyéssim les evolucions militars i on els diguéssim que a no tardar gaires setmanes els serien repartits uniformes. Efectivament, senyors: deu dies abans del 6 d’octubre concentràvem a diferents llocs de Barcelona: a L'Estadi de Montjuïc, en uns camps esportius que hi ha sota l’Hospital de Sant Pau, en uns altres camps espaiosos que hi ha a la Bonanova; concentràvem aquesta corrua de gent i els ensenyàvem les evolucions, militars, establíem els comandaments, i jo, en un moment de satisfacció, perquè entenia que era impossible fer triomfar una revolta, si prèviament nosaltres no creàvem un exèrcit, veia, després de quatre anys, que finalment se’m feia justícia; després de quatre anys, tots aquells representants polítics de partits que s’havien passat dies i més dies, setmanes i més setmanes, des dels seus periòdics, atacant-me de feixista perquè jo feia sortir unes joventuts uniformades quan es parlava de revolta; que se’m titllava de feixista perquè deia que a aquesta joventut calia armar-la per a quan arribés el dia de la batalla; ara jo sentia una satisfacció enorme. Però era deu dies abans del 6 d’octubre que varen passar militarment, formats militarment, obeint a unes veus de comandament d’acord amb totes les ordres de tipus militar... I aquells representants de partits que amb més braó, amb més força m’havien titllat de feixista, finalment s'havien convençut que havíem d’arribar a la formació d'aquestes milícies; però se’n convencien, dissortadament, ¡deu dies abans de la revolta!

Arribava, senyors Diputats, el 6 d’octubre, i el 6 d’octubre els fets es precipitaven. Nosaltres no havíem pas escollit la data. Una vaga general a tota Espanya, uns fets revolucionaris que comencen a Astúries, una vaga que repercutia a Barcelona, un ambient sentimental dintre el qual començaven ja els primers xocs a Catalunya; començaven ja abans que el Govern adoptés unes posicions determinades. A Sabadell, els Sindicats d’oposició s’apoderaven de l’Ajuntament i es constituïen en poder; a Vilanova, es proclamava la República Social Catalana, i es disparaven ja els primers trets contra la guàrdia civil; hi havia ja el primer intent de crema d’una església; a La Maresma havia estat proclamat l’Estat Català, i als pobles del Penedès, obeint també indicacions d’alguns Diputats, havien proclamat també la República Catalana. Eren moments en què nosaltres no podíem ja pas pensar; no eren pas moments de discutir si teníem més o menys possibilitats. Jo, el que puc dir, és que honradament vaig fer tots els possibles perquè tinguéssim el màxim nombre de possibilitats, vaig fer tots els possibles perquè tinguéssim el màxim de possibilitats d’ordre ofensiu; i si aquestes possibilitats en aquells moments no les teníem, no era pas per culpa d’aquest Diputat que en aquest moment us adreça la paraula; era per dificultats que ja explicaran els senyors que parlaven i deien que existien aquestes dificultats. No era per culpa meva; jo no tenia a la meva mà més que un nombre limitadíssim [= molt limitat] de fusells, un nombre limitadíssim [= molt limitat] de pistoles de tota mena de calibres, quatre mil xicots que solament feia deu dies que jo havia pogut concentrar per camps de Barcelona, que havia pogut establir comandaments, que els havíem concentrat i els havíem ensenyat el maneig d’armes i començàvem a ensenyar l’exercici militar. Jo no tenia altres elements que aquests i uns plans elaborats; jo no tenia els quatre mil homes que m’havien demanat els tècnics militars, armats amb quatre mil màusers i armats amb seixanta metralladores. Aleshores, senyors, davant l'irremeiable, vàrem compaginar un pla de moment. Aquest pla de moment era emprendre una acció revolucionària dintre de Barcelona, i en quan a fora, on les possibilitats d’ordre ofensiu eren poques, assenyalàvem també unes funcions, i aquestes funcions eren, sobretot a Lleida i Tarragona, per una sèrie d’actes aïllats mantenir el pànic de la població durant la nit amb una colla de trets per a evitar enèrgicament una cosa: que les guarnicions de Lleida i Tarragona, que eren les més pròximes a Barcelona, es poguessin projectar a la nostra capital. Els assenyalàvem una altra funció i aquesta funció era tallar les vies de comunicació, fer volar amb dinamita les línies de ferrocarrils i ponts, en certes carreteres: impedir que poguessin venir les tropes a Barcelona.

[61] El Sr. CUNILLERA: ¡Però no se’ns deia que al migdia s’havien de tancar els elements obrers de Barcelona! (Rumors.)

[62] El Sr. ROURET: ¿Em permet, senyor Dencàs, una petita interrupció?

[63] El Sr. DENCAS: Jo estic disposat a contestar totes les interrupcions.

[64] El Sr. ROURET: Aquestes podien ésser les vostres consignes; però recordeu que quan se us demanaven mitjans de comunicació, se’ns deia a alguns Diputats que Iloguéssim un taxi.

[65] El Sr. DENCAS: I jo contestant a aquest senyor Diputat, dic que si hom contestà que es llogués un taxi, era perquè el Conseller de Governació tenia 37.811 pessetes per a organitzar la guerra contra Espanya.

[66] EI Sr. CONSELLER D’AGRICULTURA I ECONOMIA: ¡Contra Espanya, no! Equívocs, no; ¡contra Espanya, no!

[67] El Sr. DENCÀS: La guerra contra el Govern que en aquells moments representava Espanya.

[68] El Sr. CONSELLER D’AGRICULTURA I ECONOMIA: Això és una altra cosa. (Rumors.)

[69] El Sr. PRESIDENT: Segueixi el senyor Diputat.

[70] El Sr. DENCAS: Eren aquests els elements defensius que teníem nosaltres, i ja contestaré totes les interrupcions dels senyors Diputats. I arribem, senyors Diputats... (Diversos senyors Diputats interrompen l’orador)

[71] El Sr. PRESIDENT: Segueixi el senyor Diputat; ordre, senyors Diputats.

[72] El Sr. DENCÀS: Estic en absolut disposat a contestar totes les interrupcions; però, malgrat aquestes interrupcions, no se’m desviaria el més mínim de la meva trajectòria. Alguns senyors Diputats haurien d’explicar on eren el 6 d’octubre (Rumors.)

[73] UN Sr. DIPUTAT DE LA MAJORIA: I la V. S. [= Vostra Senyoria], on era el 6 d’octubre?

[74] El Sr. DENCAS: Jo estava amb el senyor Espanya, senyor Diputat, i l’actual Conseller de Governació podrà dir on estava desprès del 6 d’octubre, perquè estava amb ell; que li contesti el Conseller de Governació.

[75] El Sr. PRESIDENT: Abstinguin-se d’interrompre, encara que ja comprenc que les interrupcions són gairebé inevitables.

[76] El Sr. DENCAS: Jo dic al senyor President que, malgrat que jo vull tenir la màxima serenitat, se’m fa perdre l’ordre i coordinació dels fets. Es una altra cosa si amb aquests procediments es tracta de desviar el sentit o l’objecte de la discussió.. .

[77] El Sr. PRESIDENT: Un polemista com la V. S. [= Vostra Senyoria], en les interrupcions encara troba estímul per a seguir el seu discurs.

[78] El Sr. DENCÀS: Procuraré seguir aquests consells i trobar estímul en aquestes interrupcions.

Es produeix un nou fet, i aquest nou fet era que ni municions hi havia per aquests fusells; corresponien per als Winchester, la quantitat de 45 o 50 projectils per als fusells; per als màusers, una quantitat també limitadíssima [= molt limitada]; les pistoles, per la seva diversitat de calibre, es feien gairebé del tot inservibles com a mitja ofensiu. Per a poder posar aquestes coses damunt d'un estat de fet, vaig encarregar 300.000 bales Winchester, perquè si no teníem més fusells, almenys que els fusells que sortissin al carrer tinguessin suficient quantitat de balística per a resistir unes hores, i vaig encarregar 300.000 bales Winchester a una casa d’Eibar, del País Basc, i aquesta casa transportà per carretera aquestes 300.000 bales Winchester, i tingué cura del transport...

[79] El Sr. VIADIU: Em permet el senyor Dencàs. ¿Per què parla de bales i de màusers, si varen sobrar tots? (Rumors. El senyor President imposa ordre amb la campaneta.)

[80] El Sr. DENCAS: Doncs bé, vàrem encarregar tres-centes mil bales Winchester, perquè quan menys [= com a mínim] hi hagués quantitat suficient de municions per als fusells. Aquestes bales encarregades a la casa d’Eibar, vingueren a Barcelona transportades per carretera per la casa Vasco-catalana o Urraca. En aquests moments no tinc dades suficients per a saber quina casa. Varen venir a Barcelona consignades a nom d’un armer, l’armeria Roca; aquestes bales, tot seguit, arribades a Barcelona, importaven [= van costar] la quantitat de 90.000 pessetes; ens les facturaven a 30 cèntims projectil. Jo vaig anar a demanar aquelles pessetes per a fer efectives aquelles municions; però unes dificultats de caràcter burocràtic, de caràcter legalista, o per manca de pessetes en aquells moments, a la Generalitat, no se’m pogueren fer efectives. La casa Armeria Roca, es negava a lliurar aquesta partida de municions, si no se’ls feia efectiva una paga i senyal que assenyalava en la meitat de l’import d’aquesta factura, o siguin 30.000 pessetes [= possible error, hauria de dir 45.000 pessetes, la meitat de 90.000 pessetes]. Aquestes discussions tenien lloc vuit o nou dies abans del 16 [= error, ha de dir “abans del dia 6”] d’octubre, a les darreries del mes de setembre; no havíem arribat a primers d’octubre. Després de molt regateig, de demanar i de buscar aquestes pessetes, vaig trobar-me amb la lamentable sorpresa que en virtut del que estableix la Llei d’explosius, l’Armeria del senyor Roca, després de prop de vint-i-cinc dies de tenir emmagatzemades les bales, i ésser-me impossible fer efectiva la quantitat mínima de 30.000 pessetes, aquest senyor em va venir a donar el darrer ultimàtum, que si no es feien efectives dintre les vint-i-quatre hores, es veuria obligat a portar aquelles municions al Parc d’ Artilleria, en compliment de disposicions de caràcter legal. I jo vaig haver de veure com cinc o sis dies, no recordo la data, abans del 6 d’octubre, aquestes 300.000 bales Winchester, que havien vingut per una comanda ferma feta per mi, passaven al Parc d’Artilleria, perquè no teníem 30.000 ptes. per a pagar la paga i senyal, per a comprar les bales indispensables per a dotar de municions aquells fusells que havien de Ilençar-se al carrer.

I arribem al 6 d’octubre, i al matí del 6 d’octubre, i segurament recordara el senyor President, va venir-me a veure al despatx de Governació a les vuit o a les nou del matí, no recordo fixament l’hora, perquè no m’havia posat al llit; va venir a veure’m per a llegir-me dos manifestos que preparava per a la tarda. La posició en aquells moments era ja inaguantable. No era possible al Govern mantenir-se en una posició d’inhibició, quan ja s’havia iniciat una revolució a Astúries, quan a Catalunya s’havia iniciat la primera revolució al carrer, quan existia un ambient enrarit, no solament a la ciutat, sinó al camp. No era possible inhibir-nos. Calia que nosaltres ens pronunciéssim en un dels dos sentits: o dirigir aquesta revolució que començava a Catalunya, o que ens enfrontéssim amb aquest inici de revolució. El que no podia fer el Govern era inhibir-se, i adoptar una posició de no prendre resolucions determinades, damunt de fets greus que es precipitaven. I el senyor President va venir a la Conselleria de Governació per a llegir-me dos manifestos : el primer que havia estat elaborat pel senyor President, i l’altre que havia estat elaborat pel senyor Lluhí. El del senyor President proclamava l’Estat Català dintre la República federal espanyola. Les notes que em va llegir en línies generals del projecte del senyor Lluhí, era proclamar la República, un Govern republicà que interpretés el sentit revolucionari de tot Espanya; però no es parlava per a res de Catalunya: era un Govern que es proclamava a Barcelona, en nom de tot Espanya. Vaig dir al senyor President que cap d’aquests dos manifestos responia a les meves maneres de pensar; que solament podíem llençar la gent al carrer per anar a la proclamació de la República Catalana; que aquesta República, una volta [= una vegada que] elaborés la seva llibertat, ja parlaríem de la conveniència de federar- se o no amb altres pobles o terres. Però jo també comprenia la gravetat del moment, i comprenia que solament podia triomfar el nostre moviment, en un moviment agermanat de totes les regions d’Espanya, i que tal volta la proclamació d’un particularisme nostre, podria malmetre les nostres empreses, que ja eren prou migrades pels mitjans materials i ofensius amb què comptàvem. Aquest va ésser el motiu pel qual vaig donar la meva conformitat al manifest del senyor President, i vaig demanar-li en aquelles hores del matí, si ja creia oportú que mobilitzéssim el Sometent i llencéssim aquella gent al carrer; que concentréssim la policia en els llocs prèviament estudiats i els mossos de l’Esquadra en els llocs prèviament establerts. El President em va donar el seu consentiment perquè jo llencés al carrer, amb el nom de Sometent, aquests 4.000 homes que havíem estructurat a Barcelona. Jo vaig cridar a la Conselleria de Governació a cada un dels que exercien el comandament d’aquestes tres forces; el primer era el malaguanyat Miquel Badia, que tenia el comandament suprem dels 4.000 homes d’aquests quatre cossos de tropa que havíem organitzat fent una lleva entre tots els partits de Catalunya; l’altre era el senyor Coll i Llach, que representava les jerarquies supremes dintre la policia, i I’altre era el senyor Perez Farras, que tenia el comandament dels Mossos de l’Esquadra. A cada un d’ells vaig donar les ordres que prèviament havien quedat establertes i estudiades en els projectes elaborats amb mesos d’anterioritat. Als 4.000 homes armats els assenyalàvem quatre llocs estratègics de Barcelona, i els ordenàvem que obeïssin a les veus del seu comandament, que obeïssin a la veu suprema de Miquel Badia, que seria encarregat de transmetre’ls les ordres degudes a cada un d’aquests grups. Al senyor Coll i Llach li vaig dir els llocs on havia de concentrar la policia. La policia era la única força armada, en un sentit eficient: tenia màusers, tenia municions en quantitat més que suficient, i eren en nombre de prop 3.000 que tenien màusers, a part de la policia secreta que estava dotada de bon armament, d’arma curta, però armes bones i en quantitat més que suficient. I al senyor Pérez Farrás li vaig ordenar que aquelles tres concentracions que feia un mes que teníem de Mossos de l’Esquadra, que era difícil fer-les tenint en compte les característiques d’aquest Cos, distribuït en parelles pels pobles més allunyats de Catalunya, i que feia un mes que per a poder facilitar aquesta tasca de comandament havíem concentrat en tres llocs equidistants de Barcelona, a no més de 30 o 40 quilòmetres, vaig donar les ordres oportunes, i el senyor Pérez Farrás, em deia que abans de mitja hora els Mossos serien a Barcelona, missió exclusiva dels quals era concentrar-se als voltants de la Generalitat. El senyor Coll i Llach em va donar paraula formal que mobilitzaria ràpidament i donaria les ordres oportunes per a concentrar la policia als llocs estratègics estudiats prèviament. Al senyor Coll i Llach li vaig fer un darrer requeriment: li vaig dir les darreres reserves mentals que tenia de l’oficialitat, que jo ja havia comunicat al Govern, sobre la manera de pensar d’alguns oficials, perquè prengués les mesures degudes. Va dir-me que el senyor Ricart i d’altres prendrien les mesures degudes i mirarien de superar les defeccions i desercions que poguessin produir-se.

Totes aquestes coses, varen quedar enllestides a les cinc de la tarda. A les cinc de la tarda, els quatre dipòsits d’armes que teníem a Barcelona, el primer a la Conselleria de Justícia i Dret, l’altre a la de Governació; l’altre en un centre de Les Corts -la presidència del qual la tenia aleshores el senyor Artemi Aiguader-, i l’altre a L’Avens [= probablement, el camp de L'Avenç, del carrer de Santa Coloma, Unió Esportiva Sant Andreu, UESA] de Sant Andreu, no eren armes que teníem amagades per a un sector determinat del partit, o per donar un cop d'audàcia i apoderar-nos de la més alta direcció del partit. Havíem distribuït aquests dipòsits d'armes, en llocs neutrals que permetessin eludir les suspicàcies, d’una investigació policíaca. I a les cinc de la tarda, aquestes armes quedaven distribuïdes als Casals, als quatre mil homes, que estaven distribuïts pels voltants de Barcelona.

Eren aproximadament les cinc de la tarda quan el Conseller senyor Gassol em venia a recollir a Governació per a anar a aquell Consell on s’havien de prendre mesures i havien de prendre determinis greus. Va trobar-me enfeinat, va trobar-me ordenant totes les coses, totes les disposicions, i jo vaig seguir-lo cap al Palau de la Generalitat per assistir a aquell Consell que havia d’ésser memorable, que havia de tenir una importància cabdal. E Consell fou molt breu. El senyor President va preguntar-nos només quin era el nostre parer davant els esdeveniments que es precipitaven. Vaig ésser requerit per parlar el primer. El meu parlament fou molt breu i no tinc cap inconvenient en reproduir-lo aquí. Jo vaig dir que per la forma que havien vingut precipitadament les coses, en la forma que els esdeveniments es presentaven a casa nostra, només hi havia un camí que es pogués seguir dignament: aquest camí, fossin quines fossin les conseqüències, era anar a la revolta. Després d’aquest criteri meu, varen ésser requerits, els altres companys de Govern, i se’m va preguntar si totes les coses estaven ja distribuïdes, si totes les coses estava ja preparades. Sí, senyors; totes les coses estaven preparades i distribuïdes; però només se’m podia exigir I’haver distribuït i preparat aquells mitjans que es varen posar a la meva mà, i no se’m pot fer responsable que no haguessin existit més armes, les suficients per a donar-les al poble que a corrua feta [= formant filera] venia a demanar-les a la Conselleria de Governació o que anava a demanar-les al Palau de la Generalitat. A mi heu d’exigir-me responsabilitats en quant a aquells mitjans que em foren encomanats i que jo tenia a la meva disposició, i aquells mitjans sí que estaven tots ells preparats a les cinc de la tarda, senyors del Govern i senyors Diputats de Catalunya.

Va acabar aquell Consell. El senyor President sortí al balcó del Palau de la Generalitat i va dirigir la paraula al poble; va llegir aquell manifest que, en línies generals, en una forma més o menys esquemàtica, m’havia donat a conèixer al matí, a primera hora del matí, al Palau de Governació. Una volta acabat el seu parlament, jo vaig demanar al President ordres, i em va dir que marxés a Governació, i darrera meu, cap a Governació, anaven el senyor Menéndez, el senyor Pérez Salàs i altres militars.

Però, ara jo m’oblidava, senyors –indubtablement que m’oblido de moltes coses que jo recolliré després en la rectificació, referint-me al que el Govern contesti, perquè és molt difícil a través de les interrupcions i en la forma que s’ha desenrotllat aquest debat, no oblidar-me res, i és molt probable que jo, en el transcurs del meu parlament, m’hagi oblidat de moltes coses-, jo en aquest moment m’oblidava d’una dada que és molt interessant i importantíssima [= molt important]. Als pocs moments d’acabar el Consell va sorgir un petit incident. En aquest incident, jo, una vegada més, recavava la dimissió del senyor Coll i Llach, perquè, pels seus antecedents polítics, perquè, per la seva posició de caràcter social, perquè per les conversacions i per la forma en que ell respirava, no creia que fos la persona més adient que en aquells moments pogués exercir un càrrec d’una naturalesa purament revolucionària. El senyor Lluhí va fer una contraproposició. Jo proposava que en substitució del senyor Coll i Llach fos reintegrat a les seves funcions el senyor Miquel Badia, perquè entenia que en aquells moments era qui podia donar la màxima eficiència a la policia i el que podia detenir amb més bravura les probables defeccions que es poguessin produir en l’alta oficialitat o en els alts comandaments de la policia. El senyor Lluhí, en la seva contraproposició, proposava el nomenament del senyor Menéndez; però per una causa, podríem dir-ne de susceptibilitat, per una causa de no anar a suscitar competències i lluites en uns moments que no era possible ni era forma deguda poder-les entaular, i per un convenciment propi que aquells moments qui podia fer una tasca eficaç, com ja havia dit abans, era en Miquel Badia, jo vaig transigir en acceptar una solució, i aquesta solució era la següent: que Miquel Badia ocupés el lloc de Coll i Llach i que el senyor Menéndez ocupés el lloc del senyor Ricart, altra persona en la qual jo no hi tenia ni la més petita confiança, com les repetides vegades ho havia així manifestat al Govern, i no per manca de lleialtat de l’interessat a la República, que la tenia tota; no per manca de lleialtat a Catalunya, que també la tenia tota; però el senyor Ricart entenia que aquest era un moviment que havia d’anar necessàriament al fracàs, i no sentia per ell aquell entusiasme, aquella fe que eren necessaris i que eren l’única forma i manera d’anar-hi.

[81] El Sr. PRESIDENT: Em perdonarà el senyor Dencàs, però havent transcorregut les hores reglamentàries, jo he de sotmetre a la consideració de la Cambra si creu convenient la pròrroga de la sessió. (Assentiment.)

S’acorda prorrogar la sessió. Pot continuar el senyor Dencàs.

[82] El Sr. DENCÀS: Jo vaig fer aquesta darrera proposició al senyor President, proposició que em fou desestimada. Em vaig dirigir jo a Governació i, tot seguit, vaig donar les ordres oportunes perquè fossin ocupats tots els terrats que voltaven l’edifici, en compliment d’ordres i en compliment de plans i projectes que amb anterioritat s’havien acordat.

Quan jo marxava del Palau de la Generalitat se’m comunicava que no emprengués una acció ofensiva mentrestant no donés fi a unes negociacions que en aquell moment s’entaulaven. Jo desconeixia l’abast, la naturalesa i la qualitat d’aquelles negociacions, perquè d’elles no en va parlar en Consell el senyor President.

[83] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Quines negociacions?

[84] El Sr. DENCÀS: Les negociacions que el senyor Tauler va entaular amb el Capità general.

[85] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Vaig parlar per telefon amb el General davant de la V. S. [= Vostra Senyoria].

[86] EI Sr. DENCÀS: Està en una confusió el senyor President, perquè jo no recordo que m'hi trobés present.

[87] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Deuria ésser l'únic que no hi era perquè tots els altres senyors Consellers es trobaven presents.

[88] El Sr. DENCÀS: Es que jo vaig marxar ràpidament després del Consell. Jo solament sé que quant vaig marxar se’m va dir que hi havien pendents unes negociacions.

[89] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Vós hi éreu present quan el President va parlar amb el General Batet. I és més: quan el senyor Tauler se’n va anar amb la carta, vós vareu preguntar què era el que s’havia de fer, i se us va dir que fins que no tinguéssim contestació del senyor Batet, no prenguéssiu mesures ofensives.

A més, parlarem del que heu dit abans i concretarem fets.

[90] El Sr. DENCÀS: Els concretarem tots, perquè me n’he reservat d’altres encara per a concretar.

Quan jo vaig marxar a Governació, que fou immediatament després que el senyor President dirigí la paraula al poble, jo ja no vaig tornar a reunir-me més amb el Govern, sinó que vaig marxar ràpidament a la Conselleria de Governació, i, com recordaran els senyors que assistiren al Consell, aquest fou molt breu, i mentre se celebrà no es va parlar per telèfon amb el Capità general.

[91] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA: Fou després.

[92] El Sr. DENCÀS: Si el senyor Lluhí fa memòria recordarà que jo, després del parlament al balcó, vaig marxar directament a Governació acompanyat del senyor Menéndez i del senyor Pérez Salàs. Poc després, per telèfon, se’m tornava a comunicar la mateixa ordre, que s’estava pendent d’unes negociacions i que, mentrestant, no em precipités.

[93] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Qui us va comunicar l’ordre per telèfon?

[94] El Sr. DENCÂS: En Gassol.

[95] El Sr. XIRAU: El Conseller senyor Gassol. (Rumors d'aprovació.)

[96] El Sr. DENCÀS: El Conseller senyor Gassol; no ha estat en cap to ofensiu que he dit en Gassol.

[97] El Sr. CONSELLER DE CULTURA: No pot ésser que jo parlés de negociacions amb el General Batet, que no han existit mai, perquè el General Batet només se li va enviar una carta tancada, on se li comunicaven els fets que acabaven de succeir. De manera que no eren negociacions, sinó un requeriment, que ja coneixeu vós.

[98] El Sr. DENCÀS: El senyor Gassol em va comunicar aquesta ordre, que jo havia sentit de viva veu, i que poc després me la repetia el senyor Tauler a la Conselleria de Governació.

[99] El Sr. CONSELLER DE CULTURA: Jo el que volia fer constar és que no vaig parlar mai de negociacions, perquè he tingut el convenciment que no hi varen haver tals negociacions, sinó que es va fer un requeriment. Em dol que em feu parlar d’aquest moment, del qual, com haureu pogut comprendre vós, em fóra [= seria] més grat callar, però volia aclarir aquest punt.

[100] El Sr. DENCÀS: Bé, doncs no eren negociacions, sinó requeriment. Poc després que el senyor Gassol em va comunicar el requeriment que s’havia fet al Capità general, jo rebia la visita del senyor Tauler, i el senyor Tauler em deia que havia estat portador d’una ordre al Capità general on se li comunicava que s’incorpores al moviment revolucionari, i que el Capità general havia respost que ell tenia una doble qualitat en aquells moments: la de català i la de pertànyer a una disciplina d’un Exèrcit. Que com a català, no sé si recordaré exactament els mots del senyor Tauler, que com a català acabava de rebre un cop de maça enmig del seu cor, però que també es devia a una disciplina i que, per tant, havia de consultar la seva consciència. De totes maneres, va demanar una hora per a contestar.

[101] El Sr. CONSELLER DE CULTURA : Exacte, això sí.

[102] El Sr. DENCÀS: I mentre es respectava aquesta treva, em recomanava el senyor Tauler que sobretot no donés cap ordre de fer foc contra la tropa, contra els soldats, i que s’havia d’esperar la resposta que havia de donar el Capità general. Jo no podia saber en aquells moments l’abast d’aquest requeriment, a què podia obeir aquesta comunicació al Capità general, ni àdhuc a quins propòsits podia obeir, que se li hagués donat una hora per pensar-s’hi. Jo no podia, en aquells moments, escatir l’abast que tenien aquelles coses.

[103] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Això és falsejar d’una manera ridícula la veritat.

[104] El Sr. DENCÀS: No, senyor Lluhí, perquè jo no faig altra cosa que explicar objectivament uns fets transcorreguts, en els quals reconeixen el senyor President i el senyor Gassol que existia aquella comunicació, encara que se li canviï el nom; però reconeixen I’autenticitat d’una comunicació que es va enviar al Capità General, i reconeix el senyor President que se li donava una hora per a contestar. El propi senyor President ho va declarar davant del Tribunal de Garanties.

[105] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Però acabeu de dir que no teníeu manera de saber què deia el requeriment i jo us dic que com que havíeu parlat amb el senyor Gassol, ho sabíeu perfectament.

[106] EI Sr. DENCÀS: Serà, tal vegada, senyor Lluhí, la manca d’expressió d’aquest Diputat, que no té l’habilitat parlamentària que té la V. S. [= Vostra Senyoria], però el que jo he dit és que desconeixia fins a quin punt podia obeir la treva donada al Capità general, a compromisos anteriorment contrets. Jo sabia, jo he sabut posteriorment, que el Capità general va estar a la residència del senyor President durant el matí.

[107] L‘Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: No; a la tarda. Una hora abans. Ho vaig dir en Consell.

[108] El Sr. DENCÀS: Per tant, senyor President, jo no sabia ni podia saber si aquesta treva podia obeir a un sentit de cavallerositat, de respecte a l’enemic o a unes negociacions anteriors que jo desconeixia en aquells moments, perquè em trobava fora del Palau de la Generalitat, aïllat a Governació. Havia estat aïllat allà, sobretot durant els darrers deu dies; s’havien celebrat Consells, petites reunions, no de caràcter oficial, però jo n’havia romàs allunyat, no perquè no pogués anar-hi, sinó perquè la meva tasca als despatxos del meu comandament m’ho impedia. Durant aquesta època de treva nosaltres donarem ordres que la gent romangués al seu lloc. Em vaig comunicar amb el senyor Coll i Llac, el qual em va dir que ell havia complert les disposicions, que s’havia mobilitzat ja tota la gent; amb En Farràs, amb tota la gent. Tot estava com cal. Jo a Governació em vaig dedicar durant aquella hora de treva a organitzar i a controlar el pla revolucionari, perquè ja saben les VV. SS. [= Vostres Senyories] que havíem dividit Barcelona en zones de resistència, en les quals ens havíem de mantenir a la defensiva, i altres en les quals havíem de passar a l’ofensiva. I vaig dedicar aquesta hora a mobilitzar la nostra gent, a ocupar els terrats per evitar que amb una sorpresa poguessin apoderar-se de la Conselleria de Governació.

I en aquell moment se m’avisa que una companyia venia sobre Governació. Vàrem donar les ordres degudes perquè tothom estigués al seu lloc i respectés l’ordre i la consigna donada, i que a no ésser que aquella gent fes foc o vingués amb una actitud provocadora per a poder-se apoderar de Governació, que no es fes foc. Això es féu complimentant una ordre que se m’havia donat per a respectar aquesta treva, en les negociacions de la qual jo no havia intervingut. Passa aquesta columna, són un centenar de soldats; passa per Governació, amb els crits de la nostra gent de “¡Visca la República Catalana!”, i ocupant tots els llocs designats, amb els fusells, i el Diputat que en aquest moment us parla ocupava també el seu lloc; estava al terrat, amb el seu fusell, disposat a fer foc davant del primer intent d’assalt a Governació o del primer acte de violència.

I passava aquesta columna i estàvem nosaltres en aquesta situació d’espera, quan ben aviat aquest compàs d’espera desaparegué. Els primers trets acabaven de tenir lloc a la Rambla; el primer assalt, les primeres canonades contra el Centre Autonomista de Dependents; les primeres víctimes i les primeres morts havien tingut lloc. Simultàniament un piquet de tropa s'havia presentat a la Generalitat amb l’intent d’assaltar-la i apodera-se’n. I Farràs.. .

[109] El Sr. GALÉS: El Comandant Farràs.

[110] El Sr. DENCÀS: El Comandant Farràs. Quan parlo d’aquestes coses no ho faig en un sentit de menyspreu, puix que em mereix tot el respecte i tota la consideració.

[111] El Sr. GALES: Però és millor per la dignitat del Parlament.

[112] El Sr. DENCAS: Suposo que encara no ha claudicat el senyor President de les seves funcions.

[113] EI Sr. President: Ni pensa claudicar.

[114] EI Sr. DENCÀS: Si en un moment creu que ofenc algun absent, és el senyor President i no el senyor Galés qui ha de demanar-me’n compte. Una mica de paciència, senyor Galés, que ja en parlarem del seu cas. (Rumors.)

[115] El Sr. GALÉS: Sí que en parlarem. Ja ho veurà si en parlarem.

[116] El Sr. DENCÀS: Sonaren els primers trets, i vaig començar a donar les primeres ordres. La primera va ésser dirigir-me a la Comissaria General d’Ordre Públic demanant al Comissari senyor Coll i Llach per tal que comencés a mobilitzar les forces que teníem preparades, per a agafar entre dos focs les tropes que anaven en aquell moment contra la Generalitat. I la primera sorpresa, senyors Diputats, el senyor Coll i Llach, des de les primeres hores de la nit, havia abandonat la Comissaria d’Ordre Públic, dient que com que es trobava molt fatigat havia d'anar-se'n a casa i que si les circumstàncies o els esdeveniments requerien la seva presència a la Comissaria, se l’enviés a cercar. Aquesta resposta me la va donar el senyor Sancho, que era qui en aquells moments tenia una màxima jerarquia. Em va causar una profunda sorpresa, perquè ho hauria esperat tot menys que abandonés el seu lloc el senyor Coll i Llach, persona de la qual el senyor President em va dir que responia del seu zel i del seu entusiasme, resultant que era el primer d‘abandonar el seu lloc. Em comunicaren no solament la deserció del senyor Coll i Llach, sinó l’estat de desordre, l’esperit derrotista, aquell ambient de derrota que hi havia a tota la Comissaria General d’Ordre Públic. I va ésser en aquell moment que, fins que pogués tenir lloc un substitut legal, vaig autoritzar el senyor Sancho que exercís les funcions de Comissari General d’Ordre Públic de Catalunya. l senyor Sancho va complir aquestes funcions fins que es presentà a la Comissaria General d’Ordre Públic el Capità senyor Escofet a fer-se’n càrrec.

[117] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: ¿No recorda la V S. [= Vostra Senyoria] que em va telefonar sobre això, i que eren les dues de la nit?

[118] El Sr. DENCÀS: Si.

[119] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Com que deia que això era tot seguit que havia telefonat al senyor Coll i Llach.

[120] El Sr. DENCÀS: Tot seguit que començaren els trets, senyor President. Perquè els trets i l’acció revolucionària, a Barcelona, passaren en cinc hores.

[121] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Recordi la V. S. [= Vostra Senyoria] que eren les dues, i que li vàrem enviar el Capità senyor Escofet .

[122] EI Sr. DENCÀS: Molt bé; això no esta en contraposició amb les paraules que acabo de pronunciar. El que jo deia fa un moment, és que vaig dir al senyor Sancho que es fes càrrec de la Comissaria fins que se li enviés un substitut legal. I ràpidament -no podia ésser altra cosa, senyor President-, ho vaig comunicar a la V. S. [= Vostra Senyoria] perquè prengués totes les seves disposicions.

[123] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Eren les dues, no immediatament.

[124] El Sr. DENCÀS: Molt bé; les dues, senyor President. Serien les dues, perquè jo no portava rellotge. Jo sé que quan vaig comunicar amb la Comissaria, se’m va donar compte de la deserció del senyor Coll i Llach. Momentàniament es va fer càrrec del comandament el senyor Sancho, però mentre no se li designés un substitut legal. I tan prompte com em va ésser possible, per mitja dels elements i en el moment que vaig tenir oportunitat, vaig comunicar a la V.S. [= Vostra Senyoria] com s’havia registrat la deserció del senyor Coll i Llach, perquè el Govern prengués les mesures oportunes i designés un substitut legal per ocupar el càrrec de Comissari general d’Ordre Públic.

Jo em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que la policia que jo havia deixat concentrada a Barcelona, havia desaparegut gairebé tota. A la plaça de Catalunya, d’acord amb el senyor Coll i Llach, havíem deixat un Esquadró de Cavalleria dotat d’una metralladora. De metralladores en teníem només dues, una estava a Governació i l’altra a la plaça de Catalunya. Vàrem donar l’ordre que avancés aquella gent, estratègicament situada, que avancés l’Esquadró de Cavalleria Rambla avall per a collir entre dos focs els soldats que atacaven o que es dirigien a atacar el Palau de la Generalitat, i que de la Comissaria sortissin dos-cents policies perquè per la Via Laietana contribuïssin a aquest moviment d’acollir entre dos focs les forces que atacaven la Generalitat. Llavors ens trobàrem que l’oficialitat havia desertat, havia abandonat els seus llocs de comandament i havia deixat desemparats els soldats; i aquests, en un moment de pànic, en un moment de desorganització, en un moment de feblesa moral, havien abandonat també els llocs. L’Esquadró de Cavalleria no se sabia on parava. La metralladora que havíem deixat estratègicament a la plaça de Catalunya havia estat abandonada, i uns ciutadans l’havien recollit i l’havien dipositat a la porteria del Palau de Telèfons de la placa de Catalunya.

A la Comissaria passava idènticament el mateix. Fora el Comissari, i havent desertat també l’oficialitat, res té d’estrany que els soldats, momentàniament, no sentissin l’empenta que en aquells moments era necessària, perquè es sentien en un moment de derrota, de feblesa moral. I no hi havia manera humana de fer sortir la policia de la Comissaria; i repeteixo, a aquest propòsit, el testimoni d’una persona honorable com el senyor Sancho, que podria donar fe d’aquestes coses i de com varen ésser les ordres donades en aquells moments.

Però no era sols en aquestes forces on es donava aquest cas. De la Comissaria que hi ha prop del Palau de la Música Catalana, acabava de sortir feia una hora i mitja, una columna integrada per un centenar de policies. Es dirigia, o havia de dirigir-se, a atacar a les forces que rodejaven el Palau de la Generalitat; i aquesta columna, amb sorpresa dels elements que la composaven, passen de llarg, i en lloc de dirigir-se a defensar la Generalitat, se’n van Laietana avall, fins al punt que hi ha qui creu que aquesta columna va a atacar a Capitania; però en arribar a Capitania, se’ls dóna ordre de “derecha” i entren tots a Capitania a dipositar les armes.

Fets semblants tenen lloc en altres Comissaries de Barcelona; però no era això el dolorós tan sols, sinó que havien tallat els mitjans de comunicar-nos amb els petits grups o nuclis de policia que estaven dispersos, per raó de la fugida del senyor Coll i Llach.

I quedava una segona força de xoc: quedaven aquests 4.000 xicots armats, armats deficientment, amb una varietat de fusells, amb una varietat de pistoles i que es portaven les municions en el seu sarró, unes vint-i-cinc o trenta bales. Aquests xicots, varen tenir el propòsit en els primers moments, quan ens vàrem assabentar que els soldats atacaven la Generalitat, varem tenir l’intent d’utilitzar-los com a forca de xoc, ja que en els nostres plans figurava tan sols el propòsit de mantenir-los com a forces de rereguarda de les forces disciplinades, de les forces vertaderament [= veritablement] organitzades, que eren la policia; però nosaltres no teníem en aquells moments altres mitjans.

Els primers moments, -és dolorós haver-ho de confessar, però a ningú no ha d’estranyar, perquè passa en les revoltes i en les guerres, i molt més en la forma improvisada en què deu organitzar-se aquesta revolta- els primers moments eren de gran nerviosisme. Acabava de produir-se el primer contratemps entre la nostra gent. Un camió que baixava de la Bonanova, amb rabassaires, em sembla, o altres elements addictes, en arribar al carrer de Corts es va trobar amb una patrulla de gent armada nostra, i aquesta patrulla, creient que es tractava de forces de l’exèrcit o d’elements desafectes a la nostra causa, va trencar el foc contra els ocupants del camió i varen registrar-se els primers morts i ferits. La gent que va disparar procedia del Casal del carrer de les Corts, del que era president Artemi Aiguader. I això no era un fet aïllat, perquè ens arribaven noves que en els llocs de concentració es disparaven fusells. No és d’estranyar; molts d’aquests xicots tenien per primera vegada en les seves mans uns fusells i se’ls disparaven, causant morts i ferits.

Els cotxes que des de la Conselleria eren tramesos a indrets de Catalunya amb ordres concretes, quan passaven per l’eixample de Barcelona, alguns d’ells eren tirotejats, i havien de tornar a Governació perquè els seus ocupants no es veien capaços de sortir a fora.

Casos concrets en podríem esmentar. Hi ha el cas concret d’un home que comanava les forces o grups de Sant Andreu que va venir a Governació per a rebre les últimes instruccions, les últimes ordres; i aquest, acompanyat de quatre o cinc més, en un cotxe, fou tirotejat en sortir de Governació. Fets d’aquesta naturalesa es varen produir en molts llocs de Barcelona, degut a l’estat de confusionisme i estat de nerviosisme al que contribuïa la foscor de la nit, foscor completa que no és certament un factor que ajudi a desfer dubtes.

Havien començat les primeres canonades; s’estava en ple tiroteig, i aquest estat de nerviosisme es notava en els nostres nuclis. Quan a la Conselleria de Governació vàrem intentar organitzar una columna que es dirigís cap al Palau de la Generalitat, aquesta columna es va formar sols amb 30 voluntaris comanats per un home decidit que estava disposat a jugar-se la vida per trencar el cercle de soldats que atacaven la Generalitat. Aquest home era Miquel Badia; i aquest fet era simptomàtic, perquè no teníem nosaltres un centenar d'afiliats, un centenar de patriotes que volguessin lluitar, perquè momentàniament s’havia encomanat aquest esperit de pànic de la Policia. I aquest pànic no hi havia en aquells moments manera de dissipar-lo en absolut.

I arribem, encara, a una nota més dolorosa; un dels germans Badia, Josep, havia estat ferit i ferit precisament per la nostra pròpia gent. La nostra gent, en un moment de confusió, havia fet una descàrrega i havia ferit Josep Badia.

Del terrat de Governació s’havia sostingut també un tiroteig, un fort tiroteig, originat per un moment també d’equivocació lamentable, perquè des d’un terrat proper s'havia fet un dispar [= tret] i s’havia cregut que es tractava d’elements enemics. (El senyor Farreres i Duran fa gestos).

Jo agrairia que m’expliqués aquestes significacions dels cops de cap el senyor Diputat.

[125] El Sr. FARRERES I DURAN: Es lamentable.

[126] EI Sr. PRESIDENT: ¡Ordre, senyor Farreres i Duran!

[127] El Sr. DENCÀS: Senyors Diputats, ja he dit que en el 6 d’octubre jo vaig posar tota la meva màxima fe, tot el meu entusiasme i tota la capacitat de comandament que hi pugui haver en mi. Jo explico i parlo objectivament i no temo com es pugui qualificar la meva capacitat o incapacitat; però sàpiga el senyor Farreres i Duran, que jo fins a quarts de set del mati vaig estar a Governació, actuant amb capacitat o amb incapacitat, comanant bé o malament, però posant en la meva actuació tot el que hi pugui haver dintre de la meva ànima per l'èxit d’aquella revolta; i quan hom procedeix noblement, posant la seva ànima al servei d’una causa, no hi ha raó a aquest somriure de la V. S. [= Vostra Senyoria] i menys aquest somriure quan es té molt per callar en el 6 d’octubre.

[128] El Sr. FARRERES I DURAN: ¡El dia 6 d’octubre jo vaig estar en el meu lloc i la V.S. [= Vostra Senyoria] va sortir per una claveguera! (Rumors.)

[129] El Sr. DENCÀS: ¡Ja en parlarem! Hi han altres arguments, senyor Diputat. Hi han altres arguments...

(A la tribuna pública es produeixen comentaris en veu alta. La Presidència de la Cambra fa sonar, enèrgicament, la campaneta.)

[130] El Sr. PRESIDENT: Abstinguin-se de fer cap manifestació a les tribunes. Tenen ordre els uixers d’expulsar qui faci manifestacions de qualsevol ordre. No oblidin que són els senyors Diputats els qui deliberen.

[131] EI Sr. DENCÀS: No tracto de justificar-me. Faig una exposició objectiva de fets, i espero tranquil el fall [= la decisió] que facin en la seva consciència els que m’escolten i els que m'interrompen, senyor Farreres i Duran.

[132] El Sr. FARRERES I DURAN: Dirigeixi’s la V. S. [= Vostra Senyoria] a la Cambra.

[133] EI Sr. DENCÀS: Jo puc assegurar a tots els senyors Diputats que vaig posar en aquests fets tota la meva ànima i tot quan sabia, i si no vaig actuar millor, va ésser perquè no en sabia més o perquè no tenia més condicions o capacitat. En canvi, molts dels senyor que més han cridat després del 6 d’octubre, varen abandonar les seves comarques i no es varen saber posar al cap de les forces que allà hi tenien.

Alguns dels senyors que han negat el 6 d’octubre i que ja el negaven el dia 7 i el dia 8, i després a la Cambra espanyola també el negaven, han passat després el plateret i han volgut recollir les glòries del 6 d’octubre, i alguns d’aquests senyors varen passar la nit dormint tranquil·lament a casa seva. Alguns d’aquests senyors s’oferiren per un acte revolucionari uns dies abans, i després al llit trobaven la manera de no acudir al seu lloc. I al dia següent, desautoritzaven l’acte i fins acusaven al Parlament espanyol, i algun d’aquests senyors fa uns dies en una plaça de braus deia que el poble ja havia donat el seu fall [= la seva decisió].

Bé, senyor Farreres i Duran i tots els senyors Farreres i Duran que es puguin donar per al·ludits...

[134] El Sr. FARRERES I DURAN: Demano per parlar.

[135] El Sr. DENCÀS: A mi podran demanar-me responsabilitats pels meus actes els senyors que el 6 d’octubre varen sortir amb un fusell al carrer...

[136] El Sr. FARRERES I DURAN: Jo, jo!

[137] El Sr. DENCAS: ...els qui ocupaven llocs de comandament, els qui es posaren al cap de la multitud, però no em podran exigir compte dels meus actes els qui eren al llit el 6 d’octubre.

[138] El Sr. FARRERES I DURAN: Mentiu! (Rumors.)

[139] El Sr. PRESIDENT: Ja parlarà el senyor Farreres i Duran. Segueixi el senyor Dencàs.

[140] El Sr. DENCAS: Bé, senyors diputats. En aquells moments em trobava a la Conselleria de Governació amb una policia que per una sèrie de circumstàncies que analitzarem més pregonament quan rectifiquem, va desemparar-me. Tenia 4.000 homes armats de manera deficient; sense municions, ja que únicament en tenia trenta el qui més en tenia al sarró, quan feia set dies que havien passat tres-centes mil bales Winchester des d’una casa de l’armer senyor Roca al Parc d’Artilleria. Em trobava en aquells moments que Miquel Badia, que exercia l’alt comandament d'aquell 4.000 xicots, havia organitzat una columna que s’havia dirigit al Palau de la Generalitat per anar a rompre el cercle, i em trobava, de moment, que havia d'exercir jo l’alt comandament d’aquells 4.000 xicots, amb una policia que havia abandonat els seus llocs, que havia desertat, però que hi havia encara possibilitat d’organitzar alguns nuclis. Però em trobava en uns moments de nerviositat en què es produí una confusió lamentable, lògica i explicable, perquè fins a les guerres els primers moments són de desconcert i de desorganització, molt més havien d’ésser-ho tractant-se d’uns aprenents de soldat, i tractant-se d’una revolta, i tractant-se d’uns xicots als quals se’ls havia començat a ensenyar la instrucció feia vuit dies, i algun dels quals s’havia ensenyat una sola vegada el maneig del fusell.

Jo no estava pas aïllat donant aquestes ordres, i poden respondre dels meus actes a la Conselleria de Governació -perquè no els realitzava en la clandestinitat- els senyors que m’acompanyaven en aquelles hores doloroses. ¡Al meu despatx estava, i no pas amagat, senyor Farreres i Duran! Aquí hi ha el Conseller senyor Espanya, el qual requereixo perquè digui si en cap acció, ni atac, ni canonada contra la Conselleria de Governació, jo vaig amagar-me. Ben fet o mal fet, jo vaig ocupar sempre el meu lloc d'honor i mai no vaig amagar-me davant les canonades ni els trets, senyor Farreres i Duran. Requereixo el testimoni del senyor Conseller de Governació.

Vaig donar les ordres que podia donar, potser no tal com les pensava ni en la forma deguda per a solucionar el problema, tal com havia estat concebut, sinó forçat per les circumstàncies i pels elements que jo tenia a mà, i vaig creure oportú no deixar sortir dels Casals els xicots que hi havia. Vaig creure oportú no deixar-los sortir en aquells moments de desorganització, perquè temia que l'única forca que jo tenia a mà, aquella força de xoc, pogués en aquells moments perdre les seves energies, i perdent-les no tenia més força per a poder enquadrar els milers de ciutadans que d‘arreu de Catalunya s’anunciava que vindrien a Barcelona i que a primeres hores de la matinada estarien a Barcelona. Si es jugaven aquells únics elements decisius, no hi havia manera d’enquadrar els rabassaires, els ciutadans i els obrers que deien que venien d’arreu de Catalunya.

I vaig creure oportú que mentre duressin aquelles hores es mantingués el Palau de la Generalitat a la defensiva, i així i tot, no el vàrem deixar desemparat. S’hi havien deixat 400 Mossos d’Esquadra comanats per un home valent que mereix tots els respectes i tota la consideració, en Pèrez Farras, i aquests quatre-cents homes, aquests quatre-cents Mossos d’Esquadra tenien la missió de mantenir-se a la defensiva i de guardar el Palau de la Generalitat, tot esperant que arribessin amb les primeres hores del dia aquells ajuts anunciats. Aquells homes que amb la claror del dia s’havien anunciat que havien de venir de tot Catalunya.

No s’havia entrat encara en acció i varen realitzar-se únicament fets aïllats, esperant-se la gent als seus llocs per tal d’evitar que en un moment de nerviosisme no es llences la gent al carrer i no es donés el cas de perdre totes les energies sense combatre eficaçment l’enemic.

Hi havia també un altre fet encara, i és que no es podia precisar encara la quantitat ni l'emplaçament, ni la força de l’enemic que a l’empar de la nit havia emplaçat unes metralladores i unes peces d’artilleria i llançar contra d’ell la gent sense fixar prèviament quins eren els llocs de perill i quins eren els llocs ocupats per l'enemic. Llançar una columna de gent que tenia una disciplina limitada contra un enemic més ben armat, era llançar carnassa a una mort segura.

I aquest va ésser el motiu que va fer que nosaltres disposéssim que ningú no sortís del seu lloc i que organitzéssim les coses per tal d’actuar quan vinguessin les primeres hores del dia.

I és el que intentàrem i és el que férem, això en un temps que va transcórrer més de pressa que el que jo empri per a explicar-ho, perquè, en el fons, l’acció revolucionària de Barcelona comença aproximadament a dos quarts d’una de la matinada i acaba a les sis de la matinada, i en aquest curt temps en què els fets i els esdeveniments es precipitaven i els esdeveniments es presentaven, no com volíem, sinó com la realitat els marcava, preteníem nosaltres encara refer la policia, preteníem encara enquadrar dintre dels districtes apartats, per a refer-la, a tota la policia que apareixia dispersa sense comandament, i aquesta ordre havia estat donada a Sant Andreu i a Sants perquè fos concentrada tota la policia i poder aquesta policia situar-la en els llocs de comandament.

I en aquestes circumstàncies, jo vaig rebre una telefonada del Palau de la Generalitat, del senyor President de Catalunya, que em comunicava que davant la impossibilitat de poder resistir per més temps, que davant la impossibilitat de poder aguantar el moviment, i en el seu desig d’estalviar vides humanes, havia obeït a les indicacions del Govern i que, per tant, s’havia pres l’acord de rendir-se, i m’invitava a mi a prendre les mateixes disposicions. A mi va caure’m això en un moment de sorpresa, i poden testimoniar-ho tots els companys que en aquell moment em rodejaven, perquè no estava sol en el meu despatx; em produí la cosa una sorpresa enorme. Jo vaig contestar als primers moments al senyor President, dient-li: “Senyor President: Jo no sé quins poden ésser els motius i mòbils i la justificació de que vós em parleu; Catalunya no us en podrà fer cap retret si vós, honradament, creieu que no hi ha possibilitat de resistir i lluitar, i creieu que us haveu de lliurar. Vós, sota la vostra consciència; nosaltres, jo, no sé què fer, perquè en aquests moments em cau de sorpresa i no sé quines seran les meves disposicions”. I poc després d’aquestes paraules, que no sé si són exactament les mateixes, però que almenys ho són en el sentit.

[141] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Senyor Dencás: no em negui la V. S. [= Vostra Senyoria] un elogi que em va commoure. La V. S. em va dir : “Senyor President, heu estat un heroi.” ¡No ho negui la V. S., senyor Dencàs, sigui honrat!

[142] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: És exacte, perquè jo vaig sentir-ho.

[143] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Si dèieu que havia estat un heroi, per tant, era una confirmació a la capitulació. Dèieu: “Senyor President: heu estat un heroi.”

[144] El Sr. DENCÀS: És exacte.

[145] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Agraeixo la sinceritat de la V. S. [= Vostra Senyoria]

[146] El Sr. DENCÀS: Sí, senyor President; sí, senyor President. No ho nego; no he de sortir amb habilitat de les coses. Eren les sis del mati que se’m feia la primera indicació; eren les sis del matí quan la V. S. [= Vostra Senyoria] em deia que obeïa a unes pressions del Govern, i davant la impossibilitat de resistir per la imminència d’ésser pres el Palau de la Generalitat. Jo no tenia altres elements de judici que els que la V. S. em deia en aquells moments; no sé les paraules exactes que em va dir la V. S., però em digué que havia parlat amb els companys i que creient que no hi havia possibilitat de resistència, no hi havia més remei que rendir-se. Era contestant les suggeriments que em feia la V. S., que jo no tinc inconvenient d’afirmar-ho i repetir-ho. I a continuació em parlava el senyor Gassol, i el senyor Gassol em deia : “Mira, és irremeiable; no hi ha altre solució. ¿Què faràs tu?”. Jo dic: “No ho sé pas, perquè en aquests moments això a mi em deixa ple de sorpresa i no sé quina solució prendré; tal vegada resistiré aquí; no sé quines resolucions nosaltres podrem prendre.”

La nerviositat podia veure’s manifestada en les meves paraules, com també en les dels meus companys, perquè fins a les sis del matí no s’havia sentit a Governació cap mot de capitulació ni de rendició ni se’ns havia fet la més petita indicació des del Palau de la Generalitat en aquest sentit. I fou aleshores quan jo em vaig dirigir als senyors que em rodejaven en el Palau de Governació, i entre aquests senyors hi havia el senyor Espanya, hi havia el senyor Dardalló, hi havia un diputat socialista i hi havia representants de tots els partits de Catalunya que havien conviscut aquelles hores d’angoixa i d’amargor prop meu, donant ordres amb més o menys capacitat, senyors Diputats, perquè cadascú té la capacitat que té; però cada un d‘ells pot garantir que jo havia romàs tota la nit al peu del telèfon donant ordres, ordres més o menys descabdellades, però romanent en el meu lloc d’honor. I eren les sis del matí que arribava aquesta nova, que jo vaig recollir, assistit de tots els senyors als quals vaig dir: “Acabeu d’escoltar el que m’acaba de dir el senyor President de la Generalitat; pels mots que he contestat, suposo que endevinareu la naturalesa i l’abast del que acaba de comunicar-me. ¿Què creieu vosaltres que nosaltres hem de fer?”. I per unanimitat varen contestar-me: “A la Conselleria de Governació no hi ha altra possibilitat que seguir, que imitar el camí del Govern de Catalunya”. I no hi havia altres passibilitats, perquè en aquells moments la ràdio ja estava anunciant, i ho anunciaven els altaveus de Governació, s’anunciava a tol Catalunya, la rendició, i per ordre del Govern i per indicació del Govern es parlava i es demanava que es deposessin les armes i després ...

[147] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: ¡Això és fals; completament fals! No s’hi val que digueu això. Abans que entressin els militars -permeteu-me un aclariment-, abans que entressin els militars a la Generalitat, es va telefonar des de la Generalitat a Governació dient que el President havia parlat amb el General Batet i que estava pactada la rendició, que ja poden posar bandera blanca; i de Governació ens digueren: “Ja fa una estona que hi és, i en Dencàs ja és fora”. ¡Menys confusions! (Rumors.)

[148] El Sr. DENCAS: ¡Argúcies! Sou vosaltres els qui féu aquestes i aquelles confusions. M’és fàcil contestar la vostra calúmnia, perquè altre mot no té, i aquí hi ha el senyor Espanya, i el senyor Espanya pot guardar-me de mentir, si nosaltres varem marxar abans o després de la telefonada del senyor President.

[149] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Parlàveu de sentir-ho per ràdio, i hi va mitja hora de diferència.

[150] El Sr. CONSELLER DE GOVERNACIÓ: Vàrem marxar després d’haver parlat el President amb nosaltres.

[151] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Senyor Dencàs, haveu sostingut que no marxareu fins que vareu sentir-ho per ràdio. Això és el que acabeu de dir, i el Parlament n’és testimoni. (Rumors d'aprovació i assentiment.)

[152] El Sr. DENCÀS: Permeti’m el senyor Lluhí. Jo no vaig parlar de marxar ni de rendir-nos a Governació fins que el senyor President va comunicar- se amb la Conselleria de Governació dient que s’havia pres l’acord de rendir-se i que ells es rendien; notícia que ens fou confirmada novament al cap de pocs minuts pel senyor Gassol, i solament fins aleshores, senyor Lluhí no vaig marxar; vaig reunir tota la gent que tenia responsabilitat, i els vaig dir: “Senyors: acabeu d’escoltar una conversa amb el Govern de Catalunya; acabeu d’interpretar, a través de les coses que jo he dit, què és el que han dit el President i el senyor Gassol. Voleu contestar-me vosaltres que creieu que hem de fer?”. I per unanimitat se’m va contestar: “No hi ha més remei que seguir les indicacions i la voluntat que acaba de manifestar el Govern de Catalunya”. I així va ocórrer. I parlant amb aquests senyors els vaig proposar una darrera cosa, i em guardarà de mentir el senyor Espanya : “I bé; ¿creieu que ens hem de rendir?”. I jo formulava una altra pregunta i aquesta pregunta m’era contestada per unanimitat: “Voleu contestar-me el que creieu vosaltres el que personalment he de fer?”. I el senyor Espanya, juntament amb els restants senyors que hi havien, digui: “Dencàs, vós amb els militars i amb la gent més compromesa en aquesta revolta, no teniu mes que una cosa a fer: fugir.”

[153] El Sr. CONSELLER DE GOVERNACIÓ: Jo parlava dels militars; vaig dir: “Menèndez, Pérez Salàs; vosaltres que esteu aquí, fugiu immediatament”. I aleshores vós diguéreu: “Marxeu”. I vós marxareu amb ells.

[154] El Sr. DENCÀS: No, senyor Espanya; no vingueu amb habilitats. Jo solament us demano si és cert o no és cert que jo vaig fer la pregunta als assistents ...

[155] El Sr. CONSELLER DE GOVERNACIÓ: A mi, no.

[156] L’Honorable PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Com que havíem parlat per telèfon...

[157] EI Sr. DENCÀS: Sí, per telèfon em comunicà la V. S. [= Vostra Senyoria] la rendició.

[158] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Però no em manifestà la V. S. que fugirien i que marxarien.

[159] El Sr. DENCAS: Indubtablement, perquè mentre la V. S. havia passat llarg temps reunint-se i segons indicació de la V. S. ja feia molta estona que el Govern us pressionava per a rendir- vos i que no teníeu més remei que cedir a les pressions del Govern, mentre vosaltres havíeu pensat que fèieu o deixaríeu de fer, si parlaríeu o no amb el Capità General, a mi se m’havia tingut orfe de totes aquestes comunicacions i se’m comunicaven per primera vegada, i aleshores, en aquell moment, aquest senyor, que durant tota la nit havia tingut tot el pes de totes les coses, que havia tingut tota la responsabilitat i havia mirat les fórmules i maneres d’anar arranjant les coses, que a vegades no hi havia manera d’arranjar, a mi em queia per sorpresa i no és res d’estrany, senyor President, que jo dintre del meu ànim no podia contestar que pensava marxar, sinó únicament contestar que se m’acabava de formular en forma ràpida aquesta proposició que momentàniament m’obria els ulls i veia tot el desastre i tota la responsabilitat que queia damunt de la meva persona.

I no és la mateixa la posició de les VV. SS.[= Vostres Senyories] que, obeint al que Vós afirmeu, i afirmeu amb els vostres cops de cap, corresponia a un estat de parlaments, un estat d'ànim, de canvi d’impressions entre vosaltres; per tant, és lògic i és just que tinguéssiu un camí determinat a seguir, que no podia tenir jo que se’m comunicava per sorpresa. Aleshores vaig reunir els senyors que hi havia allí i els vaig formular aquesta pregunta, i per acord unànime d’aquests senyors va acordar- se la rendició o seguir l’exemple del Palau de la Generalitat. Vaig formular una darrera pregunta -perquè en aquells moments el meu cap ja no funcionava, perquè és molt bonic veure la responsabilitat el dia 7, però s’havien de veure aquelles responsabilitats asseguis en el setial on jo estava amb tota la norma i coses succeïdes en aquestes breus hores de lluita, que en el fons varen ésser cinc o cinc hores i mitja de lluita -en aquells moments, dic, vaig preguntar als companys: ¿Què creieu que honradament he de fer, perquè no sabia quina era la resolució que havia de prendre. Què creieu que he de fer? I em digueren: “Vós, amb la gent més compromesa, amb els militars, heu de marxar.” I vàrem marxar acompanyats dels senyors Menéndez, Pérez Salàs i altres militars que hi havia, i els senyors Espanya i Dardalló. Vàrem aprofitar la claveguera, que no era aquesta la missió que havia d’haver complert. No era preparada per marxar, perquè és elementalíssim [= molt elemental] que si nosaltres ho haguéssim tingut preparat, no hauríem hagut de passar els vuit dies que passarem -ho sap perfectament el senyor Espanya, que va viure aquells vuit dies al meu costat-. Sap què és el que teníem preparat, sap que quan nosaltres varem sortir, escassament a dos-cents metres del Palau de Governació, que no sabíem on anàvem, que quan sortírem a la superfície s’havia acabat ja tota la tramitació, tota la preparació, i també sap perfectament el senyor Espanya que ens dirigirem tot seguit a la primera casa que trobarem de la Barceloneta i vàrem demanar hospitalitat; sap que se’ns negava i que després de moltes paraules i conversacions se’ns va brindar aquesta hospitalitat; sap perfectament, el senyor Espanya, la sèrie de negociacions que mitjançant el senyor Dardalló entaulàrem amb diferents amics de la Barceloneta que crèiem que tenien obligació de donar-nos hospitalitat, i sap perfectament encara el fracàs de totes aquestes negociacions, i sap l’odissea d’aquells vuit dies interminables, que tot era la improvisació del moment, solament del moment ... (Rialles en el banc del Govern)... ¿Fa riure molt això, senyor Martí Esteve?, perquè és molt còmoda la posició ...

[160] El Sr. CONSELLER DE FINANCES: Molt còmoda, senyor Dencàs.

[161] EI Sr. DENCÀS: Molt còmoda; ja en parlarem, perquè penso poder contestar totes les vostres acusacions. Ja en parlarem.

[162] El Sr. CONSELLER DE FINANCES: Del que vulgui, senyor Dencàs.

[163] EI Sr. DENCÀS: Perquè és molt còmoda la posició d’aquells senyors que són al Palau de la Generalitat, telefonen directament al Capità General, entaulen unes negociacions, pacten una rendició, i jo estic aïllat, se’m comunica als darrers moments quan ja és inevitable, quan ja és un fet, i la meva sort no era la mateixa dels meus companys de Govern, i no era la mateixa perquè estava isolat en un Palau i no em comunicava amb el Capità General, i jo tenia que lliurar-me al primer capita de la Guàrdia d’Assalt, al primer capità del Terç estranger que arribés.. .

[164] El Sr. CONSELLER DE FINANCES: No exageri, que varen trigar dos dies a arribar.

[165] El Sr. DENCÀS: Bé, això no té importància; les tropes que volguessin ocupar aquell Palau, senyor Martí Esteve. Havia de lliurar-me al primer militar que entrés al Palau de Governació. I, a més, us dic, senyors del Govern de Catalunya: ¿On heu vist vosaltres que pel fet que hagi fallat una revolta, un moviment de revolta, faltin a un sentit de dignitat aquells senyors que tenen la responsabilitat d‘aqueixa revolta i no es lliuren? Si jo hagués estat al Palau de la Generalitat, amb vosaltres, hauria pogut fer valdre o no valdre les meves opinions i el meu estat d'ànim, però hauria compartit les vostres resolucions i la vostra sort, però la meva sort no anava lligada amb la vostra, perquè ens deslligava una distancia de metres que era suficient per deslligar les nostres sorts. Vosaltres en bloc us lliuràveu a la generositat d’un capità general, mentre que jo, isolat al Palau de Governació, havia de lliurar-me al primer que se n’apoderés.

[166] El Sr. CONSELLER DE FINANCES: Com nosaltres mateixos; no va venir pas el General Batet a recollir-nos.

[167] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: També es va telefonar parlant de vós.

[168] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Durant una hora varen sortir els funcionaris que hi havia a Governació, i no els varen pas tirotejar.

[169] EI Sr. DENCAS: Ja en parlarem. A Governació, és que potser no hi varen plànyer el bombardeig? Es que varen tenir un tracte de favor que no varen tenir a la Generalitat?

[170] EI Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Evident.

[171] El Sr. DENCÀS: El Palau de Governació, senyor Lluhí, va ésser, a la nit, intentat assaltar tres vegades. El Palau de Governació, senyor Lluhí, va ésser bombardejat, com va ésser bombardejat el vostre Palau...

[172] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Però les granades no explotaven.

[173] El Sr. DENCÀS: ...amb l’única diferència que com que nosaltres havíem pres tots els terrats que el voltaven, per evitar els efectes del foc directe contra el Palau de Governació, no pogueren fer foc directe i solament pogueren fer-ho per elevació; aquesta era l’única diferència entre el Palau de Governació i el de la Generalitat. L’única diferència; no hi va haver tracte de favor, perquè aquí hi ha el senyor Espanya que em guardarà de mentir, que dirà si les metralladores i els fusells de Governació van deixar de funcionar en cap moment, i si les granades per elevació queien o no sobre Governació.

[174] El Sr. CONSELLER DE GOVERNACIÓ: Va haver-hi trets tota la nit i les metralladores funcionaven; no recordo res dels assalts.

[175] El Sr. DENCÀS: El senyor Espanya no ho recorda perquè estava al seu despatx, però el Comandant Claudí podria explicar l’assalt, perquè dirigia tota la força.

[176] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Però de ferits de les forces assaltants, no n’hi va haver cap.

[177] El Sr. DENCÀS: També està en una confusió mental el senyor Lluhí, perquè hi van haver dos ferits.

[178] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Dels de dintre; dels assaltants, no.

[179] El Sr. DENCÀS: Permeti’m, senyor Lluhí. Dels assaltants, ho ignoro, perquè, com pot comprendre, no portàvem les estadístiques de les tropes que ens assaltaren. Solament sé que hi hagué morts i ferits en aquell sector; per tant, és de suposar que no ho foren per les bales dels mateixos assetjants. La metralladora, el soroll de la qual no és confusible, sap perfectament el senyor Espanya que, des d‘una de les finestres que es dirigeix a Capitania, va estar funcionant tota la nit, i a nosaltres se’ns dirigia foc de morteret, foc per elevació, i que dintre del Palau vàrem tenir ferits per casos de metralla, i si vàrem fugir i varem aprofitar aquesta via per a marxar, era perquè en aquells moments de fugida, senyors meus i Diputats, ens era igual. Partíem del criteri que quan un moviment revolucionari ha fallat, no és norma en cap poble que els caps responsables hagin de lliurar-se. Hi ha l’exemple de la història, hi ha I’exemple mateix de casa nostra, I’exemple mateix de dos herois de la República, els senyors Galán i Garcia Hernández; una volta finida una gesta revolucionària, els caps tenen el deure de lluitar fins els darrers moments, però després tenen el deure de continuar la revolta passiva i organitzar- la de nou allí on sigui, senyor Lluhí; i m’agradaria saber si corria més perill el senyor Lluhí, una volta lliurat als soldats que el portaven a Capitania, o bé nosaltres, anant de casa en casa, amagats d’habitació en habitació amb gent estranya, amb gent que no era del partit. ¿Qui corria més perill? Si els que havien de córrer de casa en casa, exposats a un registre de la policia i que els fos aplicada la Llei de fugues, o les vostres senyories. (Rumors en l'hemicicle.)

[180] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Senyor Dencàs: si vol, li firmaré un certificat, avui mateix, d'extraordinària valentia.

[181] El Sr. DENCÀS: No he pensat mai ésser valent. No he passat mai per ésser valent, ni penso ésser-ho; però si d’algú no puc admetre lliçons de valentia, perquè les necessita per a ell, és de la V. S. [= Vostra Senyoria]

[182] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: En mèrits de què?

[183] El Sr. DENCÀS: En mèrits del 6 d’octubre.

[184] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: ¿Per què?

[185] El Sr. DENCÀS: Ja en parlarem.

[186] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: No, parlem-ne ara. ¿Què va passar?

[187] El Sr. DENCÀS: Doncs, va passar, i sense aquest to de chuleria [= fatxenda, fanfarró, presumptuós]...

[188] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: La chuleria [= fatxenda, fanfarró, presumptuós] és vostra. I parleu amb el respecte que se us parla, respecte que vós no mereixeu.

[189] El Sr. PRESIDENT: Senyor Conseller; senyor Dencàs...

[190] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: ¡No cregueu que m’espanteu!

[191] El Sr. DENCÀS: Ja ho resoldrem en els terrenys que vulgui la V. S. [= Vostra Senyoria]!

[192] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Que digui clars aquests punts de mira.

[193] El Sr. DENCÀS: No puc admetre lliçons de valentia, i menys de vós, senyor Lluhí, perquè vós estiguéreu en el Govern, i vós si creieu que hi havia alguna defecció, algun moment en què les ordres no eren donades en forma oportuna, el cert és que mai, ni el 6 d’octubre ni abans del 6 d’octubre, vàreu prendre cap disposició ni heu tingut cap responsabilitat, ni una directriu per a suplir les deficiències que trobàveu.

[194] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Perdoneu: Jo vaig tenir una iniciativa.

[195] El Sr. PRESIDENT: Senyor Lluhí, jo prego la V. S. [= Vostra Senyoria] que no dialogui.

[196] EI Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: ¿Perquè m’acuseu a mi? L’acusació no hi ha ningú que l’hagi sentit, però aclarirem una intervenció que jo vaig tenir.

[197] EI Sr. DENCÀS: Jo només he dit, i repeteixo, que si algú ha de donar-me lliçons de valentia, no seran aquestes lliçons que em pugui donar la V. S. I continuaré.

[198] El Sr. PRESIDENT: Els prego que no continuïn dialogant.

[199] El Sr. DENCÀS: Ja comprendrà la Presidència que no es desig del que està en l’ús de la paraula el dialogar, sinó que és degui a les interrupcions dels senyors Diputats, que en el transcurs del meu discurs han procurat que jo me’n desviés. Però si alguna cosa ha quedat deslligada, és perfectament explicable per la forma irregular com he hagut d’explicar-me, ja en les rectificacions procuraré lligar-les, i si hi ha algun punt que no ha quedat prou aclarit per manca de facultat d‘exposició d’aquest Diputat, ja procuraré ésser més concís i més clar en les rectificacions.

Jo solament, senyors Diputats, per acabar, quan menys en el curs d’aquesta dissertació, vull dir el següent: En el 6 d’octubre indubtablement que hi ha unes responsabilitats; indubtablement que hi ha unes glòries a repartir. De les responsabilitats del 6 d’octubre, accepto, senyors Diputats, totes les que em corresponguin; de les glòries del 6 d'octubre que es reconeguin a qui pugui tenir un mereixement per a rebre-les. Jo no em sentiré ni menyspreat ni ferit en el meu amor propi, perquè jo del 6 d’octubre no en reculli més que amargors. Jo solament vull en aquesta part de recollir responsabilitats, recollir les meves, purament les meves, però que cada u reculli també, damunt de la seva consciència les seves pròpies.

El 6 d’octubre, per a resumir en pocs mots, senyors Diputats, hi hagué un pensament, hi hagué una orientació, hi hagué un desig d'execució que el compartí tot el Govern. No foren purament unes lluites de dissidència, unes lluites intestines, unes lluites inconfessables d’un grup que provoca un estat de fets i que podia portar la ruïna a Catalunya. No, senyors Diputats; tot el que hi pugui haver respecte el 6 d’octubre ho compartim tots, tots compartim la responsabilitat, en quant a fer el degut per anar al 6 d'octubre. Però una volta arribat el 6 d‘octubre, ah!, a mi que se’m busquin i se’m demanin responsabilitats sobre la naturalesa i la qualitat de les ordres donades, que jo les accepto. No he seguit cap carrera militar i sóc un trist metge que va posar al servei de la nostra pàtria el poc que aquest pobre metge podia oferir; però ho va fer amb tota honradesa i amb la màxima voluntat. Que es jutgi de la quantitat i de la qualitat d’aquest moviment i d’aquesta acció, tenint en compte els mitjans que es varen posar al meu abast, però que cadascú mediti i faci un examen de consciència. El 6 d’octubre era una cosa que havia de realitzar-la Catalunya, ¿sí o no? Dintre de la seva consciència que es formuli aquesta pregunta, i un cop que se l’hagi formulada i se l’hagi contestat en forma deguda, que se’m contesti a una altra: ¿Per a la preparació del 6 d’octubre, per a la preparació d’aquesta revolta, on es llançava tot un poble a una acció revolucionària, vàrem posar tots aquells mitjans, tots els nostres esforços i varem contribuir-hi amb totes aquelles mesures per a fer possible que aquesta revolta triomfés? Cada un, dintre de la seva consciència, que es formuli la seva pregunta i se la contesti, i després, en arribar a l’execució dels fets del 6 d’octubre, ah!, aleshores, senyors Diputats, cadascú que expliqui sincerament la seva actuació. Que cada un digui clarament, no en forma més o menys velada, sinó amb completa sinceritat, si considera que en el 6 d’octubre hi han hagut traïcions, si en el 6 d’octubre hi han hagut vendes, si en el 6 d’octubre hi han hagut pactes amb forces, amb elements renyits amb la nostra ideologia i amb la nostra consciència. Que s’exposi tot, i jo accepto totes les responsabilitats, senyor President i senyors Consellers del Govern de Catalunya; i espero una explicació de la V. S. per a contestar i fer les rectificacions que cregui convenient.

[200] L’Honorable PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Demano per parlar.

[201] El Sr. PRESIDENT: Té la paraula l’honorable senyor President de la Generalitat.

[202] L’honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Senyors Diputats: Em sap greu haver-me d’aixecar en aquesta hora tan avançada, cosa que m'obligarà a concretar el meu pensament, el que no vol dir que no digui totes aquelles paraules que siguin necessàries per a l’aclariment d’aquest debat, que després podrà tenir les rectificacions que a tots ens puguin convenir per al major aclariment dels fets.

Jo havia fet unes notes per tal d’anar contestant a cada un dels oradors que han pres part en aquesta discussió, el senyor Simó i Bofarull, el senyor Romeva, el senyor Fronjosà i últimament el senyor Dencàs, però comprendran els senyors Diputats que anar analitzant ara les coses que s’han dit pels Diputats que han intervingut en aquest debat, coses moltes d’elles incidentals, allargarien la discussió o potser traurien claredat a les línies generals de la discussió que s’ha emprès.

Interessa al Govern, i m’interessa a mi, que sobre els fets d’octubre quedi tot debatut d’una manera clara, i que, per tant, les coses episòdiques i incidentals no es vinguin a interposar sobre aquelles línies generals que formen la base del moviment del 6 d’octubre. Hi ha ací, dues qüestions: la primera, és el pensament polític del 6 d’octubre; la segona, són els resultats del 6 d’octubre; i altra, les conductes del 6 d’octubre. Naturalment, senyors, i permeteu-me aquest incís, a les conductes hi ha fet alguna al·lusió el senyor Dencàs. Ha parlat de la seva i de la dels altres.

Jo miro la meva conducta i el Govern mira la seva conducta. Cal perdonar, cal oblidar, però cal tenir l'experiència dels fets. Però jo dic que en la fauna política, hi ha serpents, serpetes i rosegadors. Hi ha també hipocresia. Sobre nosaltres cauen molts dolors. Vénen de vegades adulacions, oferiments d’incondicionalitat [= sense imposar o tenir condicions] que després salten i els veiem junts amb sectors en moments que no fan més que calumniar, injuriar d’una manera grollera. I somric; somric, perquè en la vida política tenim aquestes amargors. Però hi ha una cosa que no se’ns pot treure de dintre, que és la llum de la nostra consciència. ¡Ah! ¡no la poden arrencar, i de ni poder-la arrencar ve el dolor de les ànimes perverses!

El que importa, però, és el 6 d’octubre, el pensament polític del 6 d’octubre i les conductes del 6 d’octubre. I anem a parlar-ne.

Jo no sé si el 6 d’octubre va ésser un error o va ésser una virtut. Si va ésser un pensament polític encertat o si no va ésser un pensament polític desencertat. Sí que sé que el 6 d’octubre corresponia a una trajectòria política, corresponia a la lleialtat amb les propagandes que s’havien fet en la tribuna pública i corresponia a un sentiment d’alarma i de sobresalt dels nostres ideals nacionalistes i dels nostres ideals republicans. Al lluny, és difícil situar-se en el moment que vivíem. El senyor Dencàs, potser amb una mica d'inconsciència, ha parlat de propòsits guerrillers, barrejant una mica el procés de les coses.

La realitat és que Catalunya patia uns moments de temença, ben fonamentada, que li fos arrencat o minvat l’Estatut i que fossin falsejades les institucions republicanes. La història venia de lluny. Gairebé no hauríem de fer més, ací, que repassar les nostres declaracions en el procés que se’ns ha seguit.

El senyor Simó, deia: “¿Quina és la veritat? ¡Ah!, no és la veritat que s’ha dit en les campanyes electorals, perquè els oradors no la sabien. No és la veritat que s’ha dit en el procés. No és la veritat que s’ha dit en la tribuna pública. ¿Quina és la veritat?

I jo dic : La veritat, quant al pensament polític, la veritat no l’hem amagada mai. La veritat és la que nosaltres vàrem dir en les nostres declaracions davant dels jutges militars i la que jo vaig exposar davant del Tribunal de Garanties. La veritat era que durant ja un llarg temps -ho han explicat els senyors Diputats que han intervingut, i hi ha fet referència el senyor Dencàs-, la veritat era que feia ja temps que Catalunya mantenia un estat d’excitació, d’apartament i de diferències amb els Governs d’una República falsejada. S’ha recordat ací allò de la Llei de Contractes de Conreu. S’han recordat visites, i el senyor Dencàs ha parlat també de reunions celebrades. Entre el que ha dit el senyor Dencàs hi ha molt de fantasia, però el que hi hagi, el que hi hagi de veritat és únicament sota la base, sobre el fonament de defensa de la República, la puresa de la República, i per a nosaltres, de defensa de la integritat de l’Estatut de Catalunya. Aquestes incidències de la Llei de Contractes de Conreu foren ja molt tibants. Per a nosaltres allò significava un problema capital. Era el problema de la pau del nostre camp. Era, a més, el problema de les facultats autonòmiques que el Tribunal de Garanties després desconeixia, no respecte a una faisó de la llei, sinó respecte a la impossibilitat, segons ell, que nosaltres poguéssim legislar sobre matèria civil agrària.

I en aquells moments una situació tibant, que podia no haver-ho estat, en aquells moments una situació tibant va tenir una solució pel temperament una mica polític o acomodatici del senyor Samper. Però el que a nosaltres ens preocupava, perquè no faltaria més sinó anar seguint els discursos que fèiem i les meves paraules ací davant del Govern, el que a nosaltres ens preocupava és que a través d'aquesta lenta i persistent ofensiva del Govern central contra l’autonomia de Catalunya arribés un dia que tot adquirís una faisó, una modalitat estranya, en la qual es perdés el sentimentalisme i la sensació de les nostres institucions autònomes.

Hi havia a l’ambient de Catalunya i d’Espanya el recel que poguessin ésser cridats al Poder elements polítics que havien anat a les eleccions d’una manera confusionària i que defensaven a cara descoberta, per mitjà de llurs diaris i de llurs autoritats responsables, l’estructura feixista de l’Estat. Catalunya ha d’intervenir -en el meu judici- dintre de la política general espanyola d’una manera molt discreta. Catalunya ha de tenir compte a conservar i respectar i fer respectar les seves institucions autònomes. Recordo que, ací al Parlament, un dia un orador respectable em va fer una al·lusió sobre les possibilitats de conflictes en mig dels quals es perdessin les facultats autonòmiques reconegudes, i que jo vaig dir que, no perquè fossin forces de dreta o d’esquerra, Catalunya hauria de manifestar la seva protesta, ¡ah! però sí en quant es tractés de defensar les llibertats autònomes de la nostra terra, enllaçades amb l'existència d’una República democràtica respectuosa amb les llibertats dels homes i dels pobles. Hi havia, doncs, la possibilitat de què fossin cridats al Poder aquests elements feixistes, perquè ells sostenien una concepció de l’Estat contraria a una República constitucional i democràtica. Perquè, a més, havien dit, no més lluny que dos dies abans de la promulgació de la crisi, que quan estiguessin al Poder es minvarien les facultats autònomes de Catalunya o desapareixeria l’Estatut de Catalunya; ¡i ho havia dit el seu cabdill responsable! I perquè, a més, per les seves afirmacions, per les seves insinuacions, pel to heroic de la seva veu, per la gent que els aguantava, representaven tot allò que era repulsiu i odiós per les llibertats del nostre poble. I perquè dintre de tota la premsa autonòmica i de la premsa republicana s’havia recollit aquesta alarma, i havíem travessat una sèrie de dies en els quals hi havia sovint el perill de fets sobtats que vinguessin a instaurar una situació de força. Ens trobàvem en aquells moments, doncs, de superexcitació [= sobreexcitació] de la sensibilitat política catalana i de la sensibilitat política republicana. Per a nosaltres, amb un doble motiu; per a nosaltres, a més que pel nostre sentit republicà, pel nostre amor indiscutible a les institucions autonòmiques i a les llibertats de Catalunya. Jo havia previngut a altes personalitats de la República, a institucions molt enlairades -i gairebé en el que dic no faig més que repetir la referència del procés-, ho havia advertit, acompanyat de tot el Govern, i em vaig trobar amb la sorpresa dolorosa que aquells elements que havien anunciat la trajectòria d’influenciar primer al Govern, d’intervenir-hi després, i d’apoderar-se’n més tard, en l’última etapa dels seus propòsits, ja havien estat cridats a la Governació d’aquell i havien penetrat dintre del poder de les institucions republicanes.

Es va produir un altre fet. Dintre de l’alarma que això havia produït, dintre del sobresalt que això havia aixecat en l’ànima popular, es va produir el fet que aleshores es varen conèixer unes notes polítiques donades per tots els republicans, el mateix els republicans de dretes que els d’esquerra, de les forces que podríem dir autènticament republicanes, les del 14 d’abril, i en aquestes notes, en totes elles, amb una frase que per ésser igual semblava una consigna, i havia d’ésser interpretada com una consigna dintre de la multitud sobreexcitada, es deia que es trencaven les relacions amb les institucions. I aquestes notes, en ésser conegudes, varen contribuir a I’exaltació, a l’alarma, a la temença republicana, i va contribuir a trobar-se el Govern de la Generalitat amb un estat de fet produït en els nostres carrers, en els quals es formalitzava una protesta que jo compartia i el Govern compartia amb mi, i no ens podíem pas trobar amb autoritat suficient per a llançar la força sobre la multitud i posar en perill el que més estimàvem, enfortint la nova situació d’orientacions clarament feixistes.

Tot això que jo vaig dient, ho explico sens dubte en línies massa precipitades per l'avançat de l‘hora i perquè s’ha repetit molt. S’ha dit en els diaris, en la campanya electoral i s’ha dit en tot el nostre procés; per tant, en repetir-ho ara, fem tan sols una al·lusió, sense sistematitzar la relació dels fets esdevinguts abans del 6 d’octubre i en el moment del 6 d’octubre.

Es va reunir el Govern de la Generalitat, i nosaltres havíem parlat molt abans, perquè nosaltres molt abans estàvem temorosos de la manera com anaven les coses, que en qualsevol instant pogués produir-se a Espanya una situació de dictadura o de força o pogués mantenir-se en el poder una situació feixista. I en la reunió del 6 d’octubre, té raó el senyor Dencàs, es va parlar gairebé exclusivament de la necessitat d’adoptar una resolució rapida. Però aquí començo a enfrontar- me amb la V.S. [= Vostra Senyoria], senyor Dencàs! En la reunió de la tarda del 6 d’octubre –perquè la V.S., senyor Dencàs, ha dit coses certes i coses incertes i ha barrejat la veritat amb alguns fets la traducció dels quals no és igual com la V.S. ha dit, però li interessa a la V.S. i a tots que quedin les coses absolutament definides i clares– jo vaig preguntar al Govern quina havia d’ésser la nostra actitud davant dels esdeveniments i davant de les notes publicades per tots els partits republicans. Jo recordo que estava al meu costat, en primer terme, el Conseller senyor Barrera, i li vaig demanar, al senyor Barrera, que em digués la seva opinió, com la vaig demanar seguidament al senyor Gassol; i els senyors Barrera i Gassol, varen demanar que primer fos la V. S. (dirigint-se al senyor Dencàs) el que parlés, perquè depenia molt de la manera com estiguessin preparades les forces de resistència.

La V. S., sovint, senyor Dencàs, m’havia dit “President, tot està a punt; sols falta la vostra ordre”; sovint, molt sovint, la V. S. em deia i em repetia: “Tot esta a punt. Tot està a punt”. Va parlar aleshores la V. S., i la V. S. va dir que encara que fallessin les quatre cinquenes parts dels elements amb què comptava, que es trigaria almenys quatre dies en arribar a Governació o al Palau de la Generalitat. (Rumors.)

[203] El Sr. DENCAS: I ho mantinc, senyor President.

[204] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: La V. S. havia tingut sempre la nostra confiança. Jo l’he estimat, senyor Dencàs. No he atacat la V. S. com es pensa o com li hagin dit, no. L’he atacat en defensar-me i algunes vegades per propi impuls, obligat; però l’he estimat, i la V. S. no ha estat avui correcte amb el Govern. (¡Molt bé!)

Va dir la V. S. que encara que fallessin les quatre cinquenes parts dels elements que tenia la V. S., es trigaria almenys quatre dies a arribar a la Generalitat o a Governació. I aleshores, aleshores, després d’haver estat diferida l'opinió d’uns companys i escoltada l’opinió de la V. S., aleshores, es va acordar. Jo ja era partidari prèviament, senyor Dencàs, perquè creia que la protesta s’havia de manifestar i perquè, dintre del pensament polític que això sostenia, pensava que el pitjor que podia ocórrer era que en aquells moments Catalunya no manifestés la seva protesta, perquè, amb error o sense error, jo tenia la convicció que anàvem a perdre l’Estatut de Catalunya.

Fou aprovat aquell manifest, que jo vaig fer personalment, que vaig escriure del meu puny i lletra; i la V. S. no va posar dificultats perquè es proclamés l’Estat Català de la República Federal Espanyola. No; la V. S. podria tenir les reserves que volgués. No nego que li hauria estat més agradable aleshores proclamar la República Catalana, faig honor a la V. S.; però la V. S. comprenia que s’havia de proclamar l’Estat Català de la República Federal espanyola. I tant ho comprenia, que una de les últimes paraules de la V. S. varen ésser, per radio, a Governació : “¡Viva España!” (Rumors. ¡Molt bé!).

Vaig llegir aquell manifest des del balcó de la Generalitat. No s’hi val a jugar, senyor Dencàs; hem de parlar amb tota lleialtat, atacant el que sigui, però amb lleialtat. No s’hi val a jugar amb paraules. ¿Què és això de gestions amb el General Batet? ¿Què és? ¿Què significa?

[205] El Sr. DENCÀS: Tingui present, senyor President, que si li hagués donat alguna altra significació, tingui’n la certesa la V. S., que ho hauria dit.

[206] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Ha durat un moment, senyor Dencàs, que s’ha produït la V. S. [= Vostra Senyoria] d’una manera confusa i que en quelcom ha pogut semblar una cosa no molt clara. Potser un moment d'interpretació de paraules, de confusionisme de dicció, o potser per no haver-lo escoltat prou bé, però ja que la V. S. ho declara d’una manera tan categòrica, no hi tinc res més que dir.

Havia vist al General Batet a les quatre de la tarda d’aquell dia i en vaig donar coneixement al Govern de la Generalitat; això està explicat en el procés. El General Batet venia segurament a saber les meves intencions. Oficialment, és queixava que no anaven uns trens de Vilanova. Vingué -no dono aquestes explicacions per la V. S., perquè ja ho sap, ni tampoc per altres Diputats, que també ho saben, sinó perquè aquesta és una nova ocasió per a difondre totes aquestes coses-, vingué, com he dit, el General Batet amb aquesta intenció, segons jo crec, i em va parlar de la revolta que s’havia aixecat a Astúries, tenint unes paraules dures contra els qui s’havien insurreccionat, no dures, pitjor que dures, considerant que era un gest no ja de baixa condició, sinó d’instints perversos, recollint totes aquelles calúmnies que varen rodar després per la premsa reaccionària.

I jo li vaig dir al General Batet que no, que allò era una cosa exagerada, tant més quan havia vist la protesta dels elements republicans no solament d’esquerra, sinó també de dreta, que tenien tots ells una sola frase que semblava respondre a una consigna: “Rompemos la relación con las instituciones”, i per tant, no es podia judicar el moviment d’aquesta manera pejorativa amb què el senyor Batet parlava, i li vaig dir que respecte del que fes la Generalitat o deixés de fer la Generalitat, ja profundament amargada per les coses que havien ocorregut anteriorment amb els Governs d’una República que no semblava República, jo no podia dir res, però havia convocat el Consell i m’havia de sotmetre al seu parer.

Es va celebrar el Consell. Vaig llegir l'al·locució des del balcó de la Generalitat, va ésser aclamada, i després vaig tornar a parlar amb el General Batet per tal de donar-li compte de l’acte que s’havia realitzat i demanar-li que, com que la República perillava, es posés a la disposició del Govern de Catalunya. El General Batet va contestar que ell no podia fer-ho d’una manera precipitada, que jo ho havia pogut pensar molt de temps, però que ell no ho havia pogut pensar tant de temps, que allò per a ell era com un cop de massa al cap, i va demanar-me un temps per a contestar. En preguntar-li quin temps necessitava, va dir que li precisava una hora per a donar una resposta, i va demanar-me, a més, que jo fes el requeriment per escrit. Vaig fer aquest requeriment per escrit davant del Govern dient les mateixes paraules, vaig sortir a la Sala de la Generalitat, vaig veure el company Tauler i li vaig donar el requeriment perquè l’anés a portar al General Batet, i allà li va tornar a demanar un temps per a donar una resposta definitiva.

¡I la V. S. havia dit que no s’ataqués durant aquesta hora, Senyor Dencàs, que no s’ataqués! Però si em fa reconèixer la V. S., si jo li he dit mai aquestes paraules, jo li diré a la V. S. que no ho recordo. Però si la V. S. em diu que és el que jo hauria contestat en les mateixes condicions i en el mateix moment, jo li dic a la V. S. que per la dignitat de Catalunya i per la meva, hauria dit: L’hora que el General de l’Exèrcit espanyol demana, i li ha estat concedida, s’ha de respectar.

Vull, doncs, acceptar que jo hagués dit a la V. S.: “Com que el cap de les forces de l'exèrcit d’un Govern (que nosaltres no sabíem aleshores quin Govern era) ha demanat una hora, esperem aquesta hora i complim lleialment nosaltres amb les nostres consignes, com a homes d’honor.”

Però, senyor Dencàs: ¿Això vol dir que quan aquelles forces sortien, que quan venien a l’ofensiva, se’ls deixés establir tranquil·lament per tot arreu? ¿Ho volia dir? ¿Això volia dir que vinguessin tranquil·lament a l’atac de la Generalitat? ¿Això volia dir: No us defenseu, emplaceu-vos com us doni la gana pels carrers de Barcelona? ¿Vol dir això?

No recordo que ho hagués dit. Si així fos, ho diria ara. Això res no té a veure per la defensa de la V. S.

Senyor Dencàs, aquesta és una cosa de procediment, de conducta. No es tracta de blasmar la conducta de la V. S. ni tampoc d’enlairar-la. Cadascú que estigui col·locat en el lloc que li pertoca. Jo no tracto de rebaixar la condició de la V. S. ¡Ah! Però que cadascú accepti la seva responsabilitat, segons hagi estat la seva pròpia conducta.

“Quatre dies tardarien a arribar a la Generalitat encara que fallessin les quatre cinquenes parts de les forces i de les disposicions que tenia donades...” “¡President, no falta més que la vostra ordre! ¡Tot esta preparat...!” ¡Però a dos quarts d’onze, ens tirotejaven el Palau de la Generalitat!

La V. S. i jo, senyor Dencás, no ha dit que havíem parlat per telèfon? Se’n recorda la V. S.?

[207] El Sr. DENCÀS: Dues vegades.

[208] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Dues vegades. A la V. S. [= Vostra Senyoria], però, jo l’havia cridat altres vegades, però no el trobaven. Jo necessitava el telèfon per altres coses, demanava a altres llocs perquè vinguessin; ara, que no m'obeïen. Les meves consignes no eren oïdes. A mi, el President de la Generalitat, em deien que ho havia de manar la V. S.. ¡Jo no era ningú! ¡A mi no se m’havia d‘obeir! (Molt bé. Molt bé.)

Varem parlar una vegada, a les dues, i la V. S. em digué que el senyor Coll no era a Comissaria. Jo aleshores li vaig dir que enviés la V. S. el capità Menéndez. Ho recorda la V. S.?

[209] El Sr. DENCÀS: No.

[210] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Sí o no, no té importància. Sortosament tot té molts testimonis. Ès que a Governació hi havia molta gent i a la Generalitat també, i totes les coses, com les coses del carrer, han estat d’una publicitat eloqüent i escandalosa. Doncs jo vaig demanar a la V. S. que hi anés el senyor Menéndez. Potser ho recordarà quan li digui el que em va respondre. Em va dir: “No és possible, perquè estem sitiats [= assetjats]. I aleshores la V. S. em digué -i no té cap interès ni li concedeixo importància; és molt natural que jo li digués o que li deixés de dir que hi anés el senyor Menéndez-, la V. S. em digué : “Vós teniu el capità Escofet que pot anar-hi”. Me’l vàreu indicar quan jo havia proposat el senyor Menéndez.

[211] El Sr. DENCÀS: Cert.

[212] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Considero, però, que és una cosa que tant se val; és el mateix que jo hagués indicat a la V. S. el capità Menéndez, com que no li hagués indicat; va anar-hi el capità Escofet perquè jo vaig fer-li un comandament immediat. El capità Escofet es va presentar a “Jefatura” de Policia i poc després va aparèixer el senyor Coll i Llac. Jo no sé si el senyor Coll i Llac em va dir una cosa per altra, senyor Dencàs. El senyor Coll i Llac quan va aparèixer se’m va queixar dient-me: “M'he assabentat que m’heu destituït; això és una cosa injusta, perquè jo havia anat un moment a casa per a tornar tot seguit, i resulta que ara m’he assabentat d'això”. Jo, quan el capità Escofet em va dir que hi havia el senyor Coll i Llac, li vaig dir: “Bé, aquí hi ha el senyor Coll i Llac, però vós conserveu el comandament”. De manera que vaig donar el comandament al Capità Escofet.

[213] El Sr. DENCÀS: ¿Em permet el senyor President? Un moment que anava des de les nou de la nit fins les dues de la matinada.

[214] L‘Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Ho deixo a la consideració de la V. S. Però és que el senyor Coll i Llac m’ha dit a mi que després la V. S. li parlar per telèfon i li digué: “Perdoneu, Coll i Llac. Havia tingut la sospita que havíeu fugit de “Jefatura” i no és veritat; celebro que no hagi estat així”. ¿No és veritat això, tampoc?

[215] El Sr. DENCÀS: En part, sí; en part, no.

[216] L‘Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Li vàreu demanar perdó.

[217] El Sr. DENCÀS: Li vaig parlar disculpant-me de les ordres que havia donat que se l'afusellés.

[218] L'honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: ¡Això era pitjor! A mi em sembla que aquesta ordre m’havia d’estar reservada a mi, però no sé si m’estava reservada l’ordre de manar afusellar, o bé al revés. (Rumors.) Una altra vegada vaig parlar amb la V. S. i fou per a manifestar-li que nosaltres estàvem absolutament batuts, que estàvem rodejats i que nosaltres demanàvem l'assistència de forces que no ens volien creure, i la V. S. digué : “President, ara us envio 400 minyons”. No és cert, també?

[219] El Sr. DENCÀS: És cert, senyor President.

[220] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: No vingueren aquests minyons.

[221] EI Sr. DENCÀS: Es indubtable, senyor President. Ja en parlarem.

[222] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: És natural. Ara la V. S. [= Vostra Senyoria], senyor Dencàs, sosté la posició que en aquells moments la V. S. havia ordenat als elements civils concentrats que no es moguessin fins que la V. S. donés l’ordre, perquè amb la foscor de la nit -la V. S. ens ha fet un panorama catastròfic de tota l’organització de la V. S.-, durant tota la nit el nerviosisme de la gent feia que els mateixos elements lluitessin entre ells, i que la V. S. esperava la matinada per tal que, aleshores, vinguessin els elements de fora, els quals, juntament amb les concentracions que la V. S. havia fet, derrotarien els exèrcits que estaven emplaçats estratègicament en totes les places i en tots els carrers de Barcelona.

[223] El Sr. DENCÀS: ¡Un centenar; cent vint soldats, senyor President!

[224] El Sr. CONSELLER DE JUSTÍCIA I DRET: Que a les cinc del matí la guarnició havia passat per tot Barcelona completament gratis.

[225] El Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: De manera que la V. S. [= Vostra Senyoria] creia que el necessari era que deixessin emplaçar estratègicament totes les forces al carrer, a plaer, allà on elles volguessin; que es poguessin emplaçar i prendre l’entrada de les carreteres, i, aleshores, quan ja hi hauria claror i estarien totes les forces emplaçades, amb els canons, metralladores, etc., com que baixarien tots els elements de fora, en un moment se les derrotaria, es desfaria aquell exèrcit establert d’una manera estratègica pels carrers i per les places de Barcelona, per una munió de gent que, diu la V. S., no tenia armes. Però és que, a més a més, hi ha una cosa, senyor Dencàs: Si era així, jo, que vaig parlar-li a les dues i a les quatre queixant- me’n, ¿per què no m’ho deia? ¿Per què no em deia la V. S.: “Ara no feu res”, en lloc de dir-me: “¡Ara vénen quatre-cents homes!”? ¿Per què havien de venir quatre-cents homes, si la V. S. no podia fer res que no es fes de dia? ¿Per què no m’ho deia la V. S.? ¿Per què havia d’estar jo absent d’aquestes orientacions sublims, estratègiques, de la ment de la V. S.? La V. S. tenia l’obligació de dir-m’ho: “Aguanteu, aguanteu i no feu res, perquè quan vingui la matinada aleshores Ilançaré jo totes les meves concentracions a la defensa de la Generalitat.” I si la V. S. ho hagués dit, aleshores la V. S. tindria raó. Però la V. S., durant les dues vegades que em va parlar, no em digué res -i no necessitava que jo l’avisés de nou, perquè podia cridar-me la V. S.. A més, ¿per què la V. S. va admetre que a les vuit de la nit, quan era fosc, es fes la protesta per tal que els fets esdevinguessin arran de les vuit de la nit? ¿Per què la V. S. admeté això i no digué res?

Fa pensar molt, senyor Dencàs, fa pensar molt -no dubtant de la intenció de la V. S., sinó de la incapacitat de la V. S., que després de voler cobrir-se, no perquè la V. S. hagi pensat realment en aquest pla estratègic, sinó que pensant, meditant i torturant-se i dient-se: “- ¿Com ho explicaré això? ¿Com explicaré jo la meva ineptitud? Res més -, que hagi trobat la V. S. aquesta solució, perquè si no sembla que la V. S. m’ho hauria dit i m’hauria avisat que aguantéssim fins la matinada que vindrien a defensar el Govern de la Generalitat, que tindríem totes les forces de fora, i mai no ens va dir res. Aleshores ens trobàrem nosaltres en un moment en el qual tota la defensa era absolutament impossible.

Senyors, jo no jutjo que sigui més bo o més dolent l’ésser o el no ésser valent. És una cosa de temperament, i el valor s’ha de tenir en fred, i en fred i en compliment del deure és valor de debò. A més, l’estat d'ànim d’un, l’estat d'ànim en què es troba, ajuda molt a fer temeritats o a no fer-ne, i jo, senyor Dencàs, que estava en un estat d’ànim –la V. S. el coneixia perquè de vegades n’havíem parlat- en què la vida me l’estimava poc; per tant, podia fer de temerari a gratcient [= amb intenció], i així no és estrany que apurés massa els minuts, massa, perquè es va salvar per miracle una veritable catàstrofe. I si del si del Govern hagués hagut de sortir una paraula de més cordura i de més seny, d’un valor més serè, no era meva, puix reconec que la meva era una actitud en aquell moment una mica temerària.

I va arribar el moment en que no hi havia defensa possible i en què tots els Consellers varen creure que havia arribat l’hora de la capitulació. El comandant Pérez Farràs va venir i em va dir que la defensa era inútil, que estava perdut, que ell s’aguantaria allí una hora, dues hores, el temps que fos necessari, que ell moriria allí, que ell havia de morir allí i que ell volia morir allí, però que nosaltres, Govern de la Generalitat, sortíssim i ens n’anéssim perquè hi havia la porta del darrera que estava a la nostra entera disposició -va estar-hi tota la nit, varem rebre algunes visites aquella nit-. No ho vàrem acceptar. Ja ho sé, ja ho sé, que tots els generals que han conspirat han fugit, i que això és cosa de bona tàctica, ja ho sé. La V. S. és aficionat a aquestes lectures. Tenim un nostre general, gran general, el general Prim, que abans del seu triomf va fugir tres o quatre vegades; si no hagués fugit hauria estat afusellat i no hauria pogut tornar a conspirar. Aquesta és la veritable filosofia guerrera. ¡Ah!, però nosaltres no érem generals, nosaltres no érem cabdills militars, nosaltres érem el Govern de Catalunya, i era el gest, era el pensament polític, era la definició futura del moviment, era el que no es perdés l’alè sentimental que forma el nacionalisme del nostre poble. (Molt bé!, molt bé!)

Però era, a més, era, a més, senyors Diputats, que nosaltres allí teníem alguns Diputats, alguns dels senyors que s’asseuen en aquests escons, i nosaltres allí teníem Mossos de l’Esquadra, hi havia periodistes, algun altre minyó, i jo pregunto: ¿Si Lluís Companys, President de la Generalitat, hagués marxat, i hagués marxat el Govern de Catalunya, on fora aquestes hores el cap de Pérez Farràs? (Molt bé!)

No, no podíem deixar abandonats el nostres companys ni el nostre lloc. No els podíem deixar abandonats. Jo em vaig posar a l’aparell i vaig comunicar amb el general Batet. Ell ho ha dit: no ho dic jo; ho han sentit els meus Consellers. Vaig capitular. Em va dir que polsés bandera blanca. Va ésser quant vaig comunicar a la V. S. la capitulació. El general Batet em va dir que es tindria la possible benevolència, i jo li vaig respondre : “Pels altres l'accepto; i vaig tenir el desenfado [= desimboltura, que obra amb desembaràs, sense encongiment] de dir-li: “Per a mi, ni la vull, ni la demano, ni la necessito”. (Rumors.)

Van entrar les forces, i jo em vaig girar als meus companys que estaven per allí, i els vaig dir: “És menester que ens trobin a tots al despatx del Consell”. Tots em varen acompanyar. Em vaig posar jo darrera la taula, els altres estaven rodejant-me; va entrar el capità o comandant. Ens vàrem constituir presoners. Després varem anar a Capitania, i després de passar el calvari anant cap a Capitania, no ja pel perill, sinó per les veus que vàrem haver de sentir i les amenaces que vàrem haver d’escoltar, vàrem arribar a dalt, i ens varen prendre immediata declaració en judici sumaríssim; i no se sabia quin Govern hi havia a Espanya, com s’havien traduït els fets d’Astúries, com s’havia traduït el de Catalunya i què havia passat a Espanya, amb la CEDA al poder, i si hi havia una situació de força o de dictadura. I el primer que em pregunten a mi, senyor Dencàs, és això: “La V. S., per ésser President de la Generalitat i per tenir la jerarquia política que la V. S. té, ¿és pot considerar cap i director del moviment?” I jo vaig contestar, i el general Pozas (que també cito noms), em diu: “Li demano que presti atenció en el moment en què estem i la importància de la pregunta.” I jo li contesto: “És evident que jo sóc el cap dirigent del moviment i l’únic responsable.” Parlava llavors el President de la Generalitat, amb error, o sense error, però que no quedés amb la meva actuació minvat el sentiment nacional de Catalunya ni la dignitat de Catalunya. Ah, senyor Dencàs! No es cregui la V. S. que dic tot el que podria dir per a combatre la V. S., perquè no m’interessa combatre’l; m’interessa que tots parlin de bona fe, diguin i reconeguin lleialment l’actitud de cadascú, i si hi ha culpa, pagar-la; i si hi ha mèrits, reconèixer-los. Podíem haver fugit, senyor Dencàs, perquè ens ho havia ofert el comandant Farràs. ¿Però se’n dóna compte la V. S., se’n dóna compte la V. S.? Podíem haver marxat cinquanta vegades en el transcurs de tota la nit ; alguns amics –he dit i ho repeteixo- ens varen visitar i havien tornat a marxar, ens ho va oferir el comandant Farràs quedant-se ell allí per a guardar la retirada, però se’n fa càrrec la V. S.? De manera que arribàvem a la porta i jo deia: “Adéu, Lluhí; adéu, Martí Esteve!”, i ens separàvem fugitius, buscant una casa on amagar-nos, per a després poder saltar a França. ¿Era això el Govern de la Generalitat? (Molt bé!)

Jo dic a la V. S.: El pensament polític del 6 d’octubre, té raó la V. S., si hi ha glòria, el mateix és de la V. S. que de nosaltres; si error, és igual de la V. S. que de nosaltres. El desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment a V. S., i he de reconèixer que també a nosaltres perquè havíem cregut en els dots d’organització de la V. S. L’hem pagat, però també ens afecta a nosaltres.

La V. S. ha dit una cosa que cal aclarir, perquè naturalment a mi em passaran moltes coses enlaire per l'avançat de l’hora, però, ja ratificaré i en diré més. I aquesta cosa que cal aclarir és que se li havien posat perpètues dificultats per tal de tenir els elements necessaris perquè en el seu dia es pogués fer la protesta amb l'eficiència que fos necessària. No ho he de discutir, però serà o no serà veritat. ¿Però a mi no se m’ha dit, senyor Dencàs, que s’havien trobat armes en diferents llocs, armes que no havien estat usades? ¿Però no és cert que fins en aquest Parlament es varen trobar bombes?

[226] Honorable Sr. CONSELLER D’ECONOMIA I CULTURA: I dinamita.

[227] L'Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: ¿I la V. S. el dia que diu que vaig anar a visitar-lo, i té raó, no em va ensenyar un magnífic tanc que deurà fer les delícies dels excursionistes? Doncs i tots els elements que es tenien, totes aquestes coses i tots aquests mitjans, pocs o curts, si encara en sobraren, ¿perquè en volia més la V. S.? Es possible que V. S. tingui raó, senyor Dencàs, però tal com ho ha dit la V. S., no ha quedat clar això, perquè si no s’han usat les armes que es tenien, mai no es podria trobar l'eficiència de les armes que es demanaven de més. (Molt bé!)

Repeteixo, per tant, encara que el meu discurs no sigui ben coherent, perquè em vaig recordant de coses que interposo, que tocant els motius que varen produir el pensament polític del 6 d’octubre, errors, desencerts o encerts, la V. S. en té la mateixa culpa o la mateixa culpabilitat; que durant els fets d’organització, que es varen produir el dia 6 d’octubre, tots en tenim responsabilitat, i la V. S. n'és un responsable més directe. Però perquè el moviment del 6 d’octubre perdés tot el que tingués de lamentable, el que la V. S. exposava amb tanta fruïció, i tot el que tingués de ridícul i en quedés una gesta definida, una gesta digna, d’això ens volem atribuir nosaltres, romanent Generalitat i declarant-nos responsables, la major glòria, l’única glòria. (Molt bé!)

¿Què fóra [= seria] el 6 d’octubre si li treu la V. S. la dignitat de declarar-se responsable en un moment de perill, que està molt aviat dit ara, però en aquell moment de confusionisme i de dubte dels primers moments, no n’estava pas? No vull mesurar els perills de la V. S. ¿Per què hem de mesurar els perills? Jo puc acceptar que la V. S. hagi tingut els perills que hagi volgut. No els hi nego. No és això. Però és el desencert polític. Si no és perquè ens vàrem declarar responsables i després, en les nostres declaracions, vàrem exposar el pensament productor del 6 d’octubre, la protesta de Catalunya autònoma, la protesta de la nostra sensibilitat republicana; si no hagués estat per això i perquè després, davant del Tribunal de Garanties, abans de la sentencia, em vaig aixecar jo per a declarar que allí conservava incòlume, inabatible [= sense abatre, sense perdre la força moral, el vigor, el valor], el meu pensament nacionalista, si no hagués estat pel procés escrit, pel judici oral i després pels sofriments normals de la presó i la cura que hem posat a apartar tot allò ridícul que venia, no de la Generalitat, sinó de Governació, la cura que hem posat a apartar tota cosa o tartarinesca [= fantasiosa, fantàstica, extravagant] o ridícula, per a conservar definida, pura, límpida, la línia del pensament polític i del nostre propici sacrifici, sinó fos per això, què en quedaria del 6 d’octubre?

Senyor Dencàs, senyors Diputats: Podria encara estendre’m en aquestes coses, però ja hi haurà ocasió, perquè no he volgut agreujar-les i perquè em reservo altres extrems.

L’Estatut de Catalunya s’ha recobrat.

Algun senyor Diputat ha parlat ací de l’Ordre Públic. ¡Ah!, ¿però és que considera ningú possible que l’Ordre Públic no sigui retornat a la Generalitat de Catalunya? De manera que Catalunya, per la seva sensibilitat republicana i pel seu amor a les institucions autònomes que són dintre de la Constitució, i, per tant, defensant-les es defensa la Constitució, ajunta el seu esforç a la protesta unànime, no ja de les esquerres, sinó de tots els partits autènticament republicans d’Espanya i això porta pel procés i per tot el succeït un estat sentimental i reacciona la gent, i Catalunya pren un sentit d'influència, d’irradiació, i les institucions autònomes són estimades fora de Catalunya de manera que no s’hauria aconseguit ni amb mil discursos ni amb cinc anys de propaganda, i ara que tenim el suport, no solament d’haver ajuntat el nostre sentit, pel que tenia de responsabilitat i pel que tenia d’amor a les llibertats de Catalunya, al sentit dels partits republicans que han passat una tragèdia dolorosa, que Catalunya ha contribuït tant amb la seva votació admirable al recobrament de la República, creieu que hi hagi ningú dels vencedors del 16 de febrer que ens regateixi [= regategi] la més petita cosa de les institucions autònomes tal com estaven establertes? Fóra [= seria] això una deslleialtat, una indignitat que no cal ni pensar en cap dels polítics que ens han acompanyat en les nostres propagandes electorals. (¡Molt bé! ¡Molt bé!)

¡Ah!, és l’Estatut íntegre que es recobra, perquè es podrà o no es podrà atacar el 6 d’octubre. ¡Ah!, però el 6 d’octubre -i en aquest honor i en aquesta glòria hi entra també la V. S. (dirigint- se al senyor Dencàs) - caldria profunditzar-lo el pensament polític del 6 d’octubre. Hi ha molts que l’han blasmat en els primers moments; poc a poc arriben la veure l’eficiència del 6 d’octubre. Molts l’enlairen ara. Però era un pensament que jo des del primer dia vaig dir el que succeiria, el que passaria: aquest recobrament que s’ha aconseguit. D’altra manera, ¿què?, Lluís Companys, President de la Generalitat, amb tota la seva història, amb un partit d’esquerra, amb un Govern d’esquerres, servidor, sotmès a uns elements de dubtós republicanisme, pitjor que dubtós republicanisme, ¡d’intencions feixistes! Jo a la Generalitat, visites protocol·làries, acompanyant el senyor Gil Robles o el senyor Royo Villanova o el senyor Albiana, que estaven amb la situació que governava, arrossegant per terra tota la significació de l'autonomia, no per un partit més o menys autonomista o centralista que governi, no és per això, sinó perquè estàvem en el moment determinant de la lluita, en l’únic moment d’una història, perquè aquestes coses no es reprodueixen, estàvem en el moment determinant d’aquella lluita. Jo dic a les VV. SS. [= Vostres Senyories] que si el Govern de la Generalitat en aquell moment, davant de la protesta unànime de totes les forces republicanes d’Espanya s’hagués mantingut silenciós, donant suport a unes institucions falsejades, jo dic a les VV. SS. que s’hauria produït aquí un desencís absolut, que l’autonomia hauria quedat, no ja morta en l’estructura, sinó morta en la seva base. I fora d’Espanya ens haurien qualificat de fenicis o del que sigui, i hauríem tingut l’aversió de totes les forces obreres i de tots els nuclis republicans. (Molt bé! Molt bé!)

[228] El Sr. FRONJOSA: Exacte.

[229] L’Honorable Sr. PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Hauríem compromès l’autonomia. Hem salvat un moment polític difícil, però l’hem salvat singularment pel nostre gest i per la nostra conducta. (Molt bé!, molt bé!)

No he de dir res més. Posat a parlar sobre aquestes coses, surten de vegades dolors; de vegades surten impulsos d’indignació. Que se’ns discuteixi, però cara a cara. Que se’ns analitzin els nostres actes. Tindrem molt de dolent. Que se’ns reconegui, almenys, que no hem tingut altra mira que aquesta dignitat de la investidura que el poble de Catalunya, sense merèixer-ho, ens ha donat i atorgat. (Molt bé!)

I respecte a la V. S., senyor Dencàs, que cadascú accepti les seves responsabilitats i les seves culpes. Jo no l’he volguda definir més. No em plau definir-les més. No vull fer reticències; no és que amb això vulgui dir que les culpes de la V. S. siguin res que facin traïció als ideals. No, no; ho declaro públicament. Les culpes de l’encert, del desencert, dels resultats, les culpes del pensament polític i de la conducta, que cadascú accepti les seves. Nosaltres hem ofert a l’opinió pública, amb error o sense error, tota la nostra voluntat i tot el nostre sentiment, i esperem que l’opinió pública, almenys, reconegui la nostra bona fe i el nostre patriotisme. Ja he dit.

(Grans aplaudiments en tots els sectors governamentals.)

(Es suspèn el debat.)

ORDRE DEL DIA

per a la sessió de dimecres

1. Precs i preguntes.

2. Continuació de la interpel·lació del Diputat senyor Simó i Bofarull sobre els fets del 6 d’octubre del 1934 i llurs antecedents.

3. Votació definitiva del Dictamen de la Comissió sobre el Projecte de Llei aprovant la segregació d’una part del terme municipal de Sant Boi de Lluçanès, per tal d’ésser agregada al Municipi de Perafita.

4. Votació definitiva del Dictamen de la Comissió sobre el Projecte de Llei aprovant la segregació de les barriades de Cogullada i Hostalets, del terme municipal de Seva, per tal d’ésser agregades al Municipi de Balenyà.

5. Votació definitiva del Dictamen de la Comissió sobre el Projecte de Llei referent a la pròrroga de les autoritzacions contingudes en les Lleis del 13 d’abril del 1933 i 19 de maig del 1934.

6. Discussió del Dictamen de la Comissió referent al Projecte de Llei sobre il·legitimitat dels acords de les Autoritats i Organismes de nomenament governatiu que regiren la vida municipal catalana durant el període compres entre el 6 d’octubre del 1934 i el 19 de febrer darrer.

7. Discussió del Dictamen de la Comissió sobre el Projecte de Llei autoritzant el Govern de la Generalitat per a disposar una renovació extraordinària de Jutges i Procuradors municipals de Catalunya.

8. Discussió del Dictamen de la Comissió d’Incompatibilitats.

(S’aixeca la sessió a les onze quatre minuts de la vetlla.)

Cuadernos de memoria histórica

1. Sentencia Companys 1934

8. 6 Octubre 1934: Interpelación Parlamento Cataluña 5 mayo 1936 (primera sesión)

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Datos personales