3. Crisis doble presidencia Serra-Tarradellas - Decretos Irla 21 abril 1954 y Dictámenes limbo jurídico

Sumario:

1. Decreto "A" de 21 de abril de 1954 del Presidente de la Generalidad de Cataluña Sr. Josep Irla i Bosch

2. Decreto "B" de 21 de abril de 1954 del Presidente de la Generalidad de Cataluña Sr. Josep Irla i Bosch

Limbo jurídico:

3. Dictamen sobre la validez jurídica de los Decretos ["A" y "B"] de los Decretos del 21 de abril del 1954, del 1 de junio de 1954: nulos y sin valor jurídico.

4. Dictamen de Antoni M. Sbert del 30 de mayo de 1959 (Méjico, D.F.) sobre la presidencia de la Generalidad en el exilio: puede ejercer su cargo

............

DECRET “A”

En virtut de les atribucions que em confereix l'article 45 de l'Estatut Interior i amb el desig d'assegurar en tota circumstància la continuïtat de les Institucions de Catalunya, he decidit:

1. S'institueix el càrrec de Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya.

2. Serà missió del Conseller Primer exercir, per delegació, les funcions executives inherents a la Presidència de la Generalitat.

3. El Conseller Primer serà responsable:

a) Davant del President de la Generalitat.

b) Del Parlament de Catalunya o eventualment de la seva Diputació Permanent.

4. Cessarà en les seves funcions:

a) Per decisió del President de la Generalitat.

b) Per dimissió del càrrec.

5. Es nomena Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya el senyor Josep Tarradellas.

El president, J. Irla. París, 21 d'abril del 1954.

DECRET “B”

Davant la possibilitat que es pugui produir la vacant de la Presidència de la Generalitat;

Atès que l'article 44 de l'Estatut Interior preveu solament la substitució del President de la Generalitat pel President del Parlament i que no reglamenta la substitució del President del Parlament exercint interinament la Presidència de la Generalitat;

Atesa la impossibilitat de poder aplicar en les circumstàncies actuals els preceptes de l'article 39 de l'esmentat Estatut, he cregut convenient prendre les disposicions necessàries en previsió d'aquella vacant.

Tenint en compte les consideracions que precedeixen, he resolt:

1. En cas de vacant de la Presidència de la Generalitat, es constituirà un Consell de Catalunya.

2. El Consell de Catalunya serà presidit pel Conseller Primer de la Generalitat, senyor Josep Tarradellas.

3. Seran membres del Consell:

a) els Diputats al Parlament de Catalunya;

b) els Diputats catalans al Parlament de la República;

c) el representant de Catalunya al Tribunal de Garanties Constitucionals;

d) el Procurador General del Tribunal de Cassació de Catalunya.

4. Serà missió del Consell de Catalunya elegir un nou President de la Generalitat en el termini màxim de tres mesos a partir del dia en què es produeixi la vacant.


5. El President elegit exercirà interinament les seves funcions fins que Catalunya recobrarà la seva sobirania nacional.


6. Les modalitats de l'elecció seran establertes de comú acord pel President del Consell de Catalunya i el Primer Secretari del nostre Parlament.


7. El Consell de Catalunya quedarà dissolt així que hagi estat proclamat el nou President de la Generalitat.


8. Des del dia en què es produeixi la vacant fins a la designació del nou President les funcions de la Presidència de la Generalitat seran exercides pel Conseller Primer.

El President, J. Irla. París, 21 d'abril del 1954.

DICTAMEN SOBRE LA VALIDESA JURÍDICA

DELS DECRETS DEL 21 D'ABRIL DEL 1954
- Limbo jurídico -

I.   ELS FETS

En data 21 d'abril, el President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Josep Irla i Bosch, ha signat dos decrets.

El primer d'aquests decrets diu així:

Veure Decret “A”

El segon decret declara:

Veure Decret “B”

Seguidament, anomenarem Decret “A” i Decret “B” els dos esmentats decrets.

Per altra banda, una carta particular datada el 7 de maig del 1954 i signada pel Sr. Irla diu:

“És per aquests motius que vaig creure convenient d'establir els decrets de data 21 d'abril que institueixen el càrrec de Conseller Primer de la Generalitat i un Consell de Catalunya cridat a proveir per elecció, en cas de vacant, la presidència de la Generalitat. D'aleshores ençà, el meu estat de salut ha anat agreujant-se progressivament i m'interdeix [= m'impedeix], avui, l'exercici de qualsevulga [= qualsevulla] de les funcions que constitucionalment em pertoquen.

Per totes les consideracions damunt dites, em veig obligat a renunciar a la Presidència de la Generalitat i a demanar-vos que, d'acord amb el Secretari Primer del Parlament de Catalunya -a qui us prego de donar compte de la present comunicació- siguin preses totes les disposicions necessàries per tal que entri en vigor el Decret que institueix el Consell de Catalunya en el cas de quedar vacant la Presidència de la Generalitat.”

II.  EL DRET

Examinarem a continuació els decrets reproduïts a la part I del present dictamen i els analitzarem separadament i tant respecte a llur fonament con de disposicions que contenen.

A. El Decret "A" des d'un punt de vista jurídic

1. El fonament del Decret "A"

El Decret A assenyala com a fonament l'article 45 de l'Estatut Interior de Catalunya i és en virtut de les atribucions que el darrer dóna al President de la Generalitat que es prenen les mesures establertes a la part dispositiva del Decret.

L'article 45 de l'Estatut Interior diu textualment:

Art. 45. El President de la Generalitat pot delegar en un Conseller temporalment, però no parcialment, les seves funciones executives o de govern.

La delegació haurà d'ésser comunicada al Parlament o, quan aquest estigui tancat, a la Diputació Permanent.

És evident que no s'ha complert el que disposa imperativament el segon paràgraf d'aquest article i no és menys evident que les funcions executives o de govern n les tenia el President Irla des del moment en què va deixar de tenir un Govern de la Generalitat.

Les funcions executives no eren pròpies i exclusives del President, ans del President i dels Consellers de la Generalitat, como declara l'article 14 de l'Estatut de Catalunya. Aquest disposava que

“El President i els Consellers exerciran les funcions executives” (segon punt del paràgraf sisè de l'article 14).

Admetre altra cosa hauria estat reconèixer estatutàriament un poder personal contrari a l'esperit de tota democràcia.

Les úniques funcions que el Sr. Irla tenia el 21 d'abril del 1954, eren les representatives, les quals no són delegables, i és un axioma jurídic, i a l'ensems un principi de sentit comú, que “ningú no pot transmetre allò que no té”.

Resulta doncs, que el Decret “A”, no solament no es fonamenta en l'Article 45 de l'Estatut Interior, ans està obertament en contradicció amb l'Estatut de Catalunya i amb l'Estatut Interior. Es tracta, per tant, d'un decret sense fonament legal, és a dir, en un decret arbitrari.

2. Les mesures adoptades al Decret "A"

Les mesures que apareixen a la part dispositiva del Decret "A" són cinc.

Examinarem tan sols les quatre primeres perquè la darrera, de caràcter purament personal, no té cap transcendència parlant jurídicament.

--- La primera [mesura] diu: “S'institueix el càrrec de Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya.”

El càrrec de Conseller Primer ja existia a la pràctica constitucional catalana i així s'anomenava el Conseller que rebia la delegació de les funcions executives o de govern.

Per aquesta raó, l'ús de la paraula “instituir” no és gramaticalment correcte per quant instituir significa establir quelcom que no existia, i això es troba en contradicció clara amb els fets.

Però, en el nostre cas, es tracta d'altra cosa, ja que es pretén convertir el càrrec en una institució. Es redactor. El redactor del Decret “A”, es pensa que les institucions poden néixer màgicament per la virtut d'una paraula, i ignora el que tot home de dret sap: que les institucions són filles d'un conjunt de regles morals, socials, econòmiques i jurídiques que li donen autonomia i les fa consubstancials i necessàries per a un determinat ordenament jurídic.

Per això, el matrimoni o la tutela són institucions pròpies del dret civil català, però un càrrec no pot pretenir d'ésser´ho.

--- La segona mesura del Decret A diu:

“Serà missió del Conseller Primer exercir, per delegació, les funcions executives inherents a la Presidència de la Generalitat.”

Després del que hem dit en examinar el fonament del decret, ens sembla inútil d'insistir sobre aquest punt.

--- La tercera mesura del Decret A declara:

“El Conseller Primer serà responsable: a) davant del President de la Generalitat; b) del Parlament de Catalunya o, eventualment, de la seva Diputació Permanent.”

No és cert que el Conseller Primer sigui responsable estatutàriament davant del president. És, simplement, el seu delegat i, com disposa l'article 46 de l'Estatut Interior, el President té la facultat de reprendre en tot moment la delegació feta.

En relació a la responsabilitat davant del Parlament, està prevista també a l'Estatut Interior, que no l'admet respecte de la Diputació Permanent.

Si tenim en compte, d'una banda, la dimissió del President i, de l'altra, la circumstància de no estar prevista ni ésser previsible la reunió del Parlament Català, arribarem al resultat que el Decret A, al seu apartat tercer, pretén fer del Conseller Primer un càrrec irresponsable.

--- La mesura quatre del Decret A diu així:

“Cessarà en les seves funcions: a) per decisió del President de la Generalitat; b) per dimissió del càrrec.”

En el cas present, amb la dimissió del President s'esfuma la primera causa de cessació de càrrec i la segona es deixa a la voluntat única i exclusiva de l'interessat. ¿Per què, havent parlat del Parlament en la mesura tres, no se'n parla ara?

Estatutàriament, el Parlament té la facultat de destituir el Conseller primer per mitjà d'un vot de censura (vegis l'article 47).

Però es tracta precisament de preveure àdhuc el cas de constitució d'una diputació permanent fictícia i la possibilitat d'un vot de censura, perquè en cap cas no és el dimitir ni estar obligat a dimitir. De conformitat, doncs, amb el Decret “A”, punt 4, el càrrec de Conseller Primer és, per tant, inamovible.

3. - Conclusions relatives al Decret A

El Decret A no té cap fonament legal, estatutari o constitucional i les mesures que estableix violen l'Estatut de Catalunya i l'Estatut Interior.

A més, el pretendre fer del càrrec de Conseller Primer un càrrec inamovible i irresponsable, és contrari a la moral, a la pràctica i als principis democràtics.

B. El Decret B des d'un punt de vista jurídic

En relació al Decret “B”, seguirem el mateix mètode que respecte al Decret “A”, és a dir, analitzarem, primer, els fonaments adduïts i seguidament les mesures per ell establertes.

Tanmateix, no poem deixar de fer una observació preliminar quant a la forma que aquest Decret revesteix.

1. Els fonaments del Decret “B”

--- El primer paràgraf del Decret “B”, que diu:

“Davant la possibilitat que es pugui produir la vacant de la Presidència de la Generalitat”,

és pròpiament un fonament jurídic. És una hipòtesi que apareix com aliena, si no contrària, a la voluntat del signant del decret.

En aquest sentit, comprèn els casos d'incapacitat, mort, abandonament i força major, però no pas el cas de dimissió o renúncia del càrrec.

--- Al segon paràgraf hom declara:

“Atès que l'article 44 de l'Estatut Interior preveu solament la substitució del President de la Generalitat pel President del Parlament i que no reglamenta la substitució del President del Parlament exercint interinament la Presidència de la Generalitat.”

L'article 4 de l'Estatut Interior diu textualment:

“Article 44. El President dimissionari haurà de continuar en l'exercici del càrrec fins que el successor n'hagi pres possessió. Si per qualsevol causa no pogués continuar, la Presidència de la Generalitat serà exercida interinament pel President del Parlament, i el Vice-President primer el substituirà en la Presidència d'aquest.

El President interí convocarà el Parlament dintre e termini màxim de vuit dies per a elecció del nou President.”

Es preveu, doncs, en aquest article, el cas del “President Dimissionari”, que és justament, el cas present i, per tant, era el [President] signant del Decret “B”, i no pas una tercera persona, que devia continuar en el càrrec fins que el successor prengués possessió.

Tota altra persona està mancat de títol jurídic i es fa responsable d'un delicte d'usurpació de funcions.

--- Al tercer paràgraf hom diu:

“Atesa la impossibilitat de poder aplicar en les circumstàncies actuals els preceptes de l'article 39 de l'esmentat Estatut, he cregut convenient prendre les disposicions necessàries en previsió d'aquella vacant.”

L'Estatut Interior, al seu article 39, disposa:

“El President de la Generalitat és elegit pel Parlament. Si en la primera votació no té majoria absoluta dels vots dels Diputats possessionats del càrrec, es procedirà a nova elecció i serà elegit el que obtindrà la majoria dels vots dels Diputats que prenguin part a la votació. Si cap candidat no reuneix aquesta majoria, es procedirà a nova elecció limitada als dos que n'hagin reunit més en l'anterior i quedarà elegit el que obtingui major nombre de vots.

El President cessarà normalment quan quedarà constituït un nou Parlament, davant del qual resignarà les seves funcions.”

Amb l'afirmació de no poder-se aplicar les regles d'elecció fixades a aquest article, hom vol justificar el sostreure al Parlament de Catalunya la seva funció essencial, reconeguda a l'article 39 de l'Estatut Interior sense tenir en compte la forma prevista al seu article 82, ans encara privar el parlament català d'un dret essencial i, en conseqüència, deixa el President de la Generalitat mancat de tota legitimitat estatutària i constitucional.

Recordem, a títol incidental, que, a la mesura 3 del Decret “A”, hom declara responsable el Conseller Primer davant del Parlament, i hom reconeix que aquest no pot actuar en la forma prevista a l'Estatut Interior, la qual cosa confirma la pretensió de fer irresponsable el flamant Conseller Primer.

2. Les mesures establertes al Decret B

--- La primera diu:

“En cas de vacant de la Presidència de la Generalitat, es constituirà un Consell de Catalunya.”

Ja hem dit anteriorment, i és procedent repetir ara, que el cas de dimissió o renúncia no pot considerar-se com a cas de vacant. Quan a l'anomenat “Consell”, ¿quina llei autoritza el signant del Decret a formar-lo? Ens trobem, doncs, davant d'un organisme arbitrari perquè no té fonament constitucional ni estatutari de cap mena i, a més, és un organisme que envaeix la competència del Parlament de Catalunya per quant voldria assumir un dret que és propi i exclusiu d'aquest.

--- La mesura 2 diu que

“El Consell serà presidit pel conseller Primer”;

ben entès, naturalment, el nat del Decret “A”.

Un Conseller Primer estatutari no té altres facultats que les consignades als articles 47 i 49 de l'Estatut Interior. Per tant, la que es voldria establir ara no és na facultat estatutària.

--- La mesura 3 disposa:

“Seran membres del Consell:

a) els Diputats al Parlament de Catalunya;

b) els Diputats catalans al Parlament de la República;

c) el representant de Catalunya al Tribunal de Garanties Constitucionals;

d) el Procurador General del Tribunal de Cassació de Catalunya.”

És una composició que no obeeix a cap criteri objectiu, llevat de la voluntat unilateral i privada del signant del Decret. ¿Com explicar, per exemple, que no hagi estat inclòs el Rector de la Universitat de Barcelona, i d'altres personalitats de les arts, les ciències i les lletres catalanes?

Hem de repetir una vegada més que hom pretén de donar a altres persones alienes a l'assemblea legislativa catalana, el dret d'elecció que correspon estatutàriament al Parlament de Catalunya, i que, en aquest sentit, la mesura adoptada al Decret B usurpa els drets constitucionals del Parlament català.

--- La mesura 4 diu:

“Serà missió del Consell de Catalunya elegir un nou President de la Generalitat en el termini màxim de tres mesos a partir del dia en què es produeixi la vacant. El President elegit exercirà interinament les seves funcions fins que Catalunya recobrarà la seva sobirania nacional.”

El primer punt assenyala un termini que ha d'iniciar-se pel fet de produir-se la vacant de la Presidència de la Generalitat, però no pas per dimissió o renúncia del President. El segon punt fixa la duració de la investidura i el caràcter del nou President.

¿En virtut de quina llei el signant del Decret “B” pot prendre disposicions semblants?

¿De qui, quan i como el signant del Decret “B” ha rebut el dret de definir la primera magistratura catalana al marge de l'Estatut Interior i per damunt i contra tot allò que aquest disposa?

Es tracta d'una mesura exorbitant -jurídicament no pot hom dir menys-, per quant excedeix tot allò que un resident legítim, respectuós de la legalitat estatutària i republicana, pot pretendre.

--- La mesura 5 diu:

“Les modalitat de l'elecció seran establertes de comú acord pel President del Consell de Catalunya i el Primer Secretari del nostre Parlament.”

La forma d'elecció del President de la Generalitat és deixada amans de dos particulars. És un sistema mancat de tota garantia i àdhuc de tota lògica.

¿Per quina raó no és el propi “Consell” que ha d'establir les modalitats de l'elecció? Ens sembla inútil de cercar un fonament jurídica a coses que van contra el sentit comú.

--- La mesura 6 diu:

"El Consell de Catalunya quedarà dissolt així que hagi estat proclamat el nou President de la Generalitat.”

Una vegada més, la voluntat unilateral de signant del Decret “B” pretén d'ésser superior a la del Parlament de Catalunya.

Aqueixa mesura posa de relleu allò que és una preocupació visible i manifesta tant al Decret “A” com al “B”: vestir un ninot de Conseller Primer, amb un President de la Generalitat de palla, i fer-lo irresponsable i vitalici.

¿Com pot explicar-se que un “Consell” al qual hom confia el dret fonamental del Parlament de Catalunya: l'elecció del President de la Generalitat, no es vegi reconegut el dret d'exigir responsabilitat i de fixar la política a seguir?

¿Què vol dir proclamar el nou President?

--- La mesura 7 disposa:

“Des del dia en què es produeixi la vacant fins a la designació del nou President les funcions de la Presidència de la Generalitat seran exercides pel Conseller Primer.”

Insistim un cop més, en què no hi ha hagut vacant en el cas present i, quant al fons de la mesura, direm que és contrària a allò que estableix el paràgraf segon de l'article 49 de l'Estatut Interior, que diu:

“En el cas previst en el paràgraf primer de l'article 44, exercirà la Presidència el Conseller Primer.”

El Conseller Primer no pot assumir, en cap cas, les funcions de President de la Generalitat. La contradicció entre el text estatutari i el que pretén la mesura 7 del Decret “B” és clara i evident.

Per tant, cal considerar aquest darrer con anticonstitucional. El Parlament de Catalunya és l'únic que pot donar la investidura al President de la Generalitat i, excepcionalment, la reconeix en el seu propi president. Tota altra persona és un usurpador.

3. Conseqüències relatives al Decret “B”

El Decret “B” no mereix la denominació de decret des d'un punt de vista jurídic formal. Quant a les mesures que hi pren el signant, són anticonstitucionals i antiestatutàries.

C. La Carta del 7 de maig

S'hi renuncia a la Presidència de la Generalitat per raons personals. Renúncia no és vacant. La renúncia és voluntària; la vacant no n'és.

En el cas present, feta la renúncia efectiva, el President de la Generalitat deixa d'ésser-ne, i deixa el seu Conseller Primer orfe i sense títol jurídic.

Les funcions executives o de govern, per a poder delegar-les temporalment, cal tenir-les.

La renúncia ha extingit el dret del qual dimanava el del delegat.

Per aquesta raó cal considerar, a partir del 7 de maig del 1954, que la delegació de funcions feta pel President de la Generalitat per Decret de 21 d'abril anterior, ha restat sense efecte.

Acceptar un criteri contrari, seria admetre que el signant del Decret “B” podia disposar de la Presidència de la Generalitat com si fos patrimoni personal seu i, en aquest sentit estigués autoritzat a vendre el càrrec, a fer-ne donació, etc.

Les funcions públiques no es confonen, en cap cas, amb els béns personals.

És, doncs, evident que, renunciat el càrrec de President de la Generalitat, s'ha extingit jurídicament la delegació de funcions a favor del Conseller Primer, que no és més, ni pot ésser més, segons l'Estatut Interior, que un delegat temporal del President de la Generalitat.

III. CONCLUSIONS

L'examen dels Decrets signats el 21 d'abril del 1954, condueix a les conclusions següents:

Primera. - Quant a la forma, els esmentats decrets no mereixen la consideració ni el nom de decrets.

Segona. - Quant al fons, els esmentats decrets són antiestatutaris i anticonstitucionals.

Per tant, estimem, des d'un punt de vista jurídic, que els anomenats decrets del 21 d'abril són nuls i sense cap valor jurídic
.

..., el dia primer de Juns de 1954. - J. P.

DICTAMEN DE ANTONI M. SBERT

La Generalitat de Catalunya i les seves institucions

La Generalitat de Catalunya, nominalment restaurada per Decret del Govern Provisional de la República Catalana l'abril del 1931, s'incorporà a les noves Constitucions com organisme representatiu i jurídic de l'autonomia (articles 1 de l'Estatut de Catalunya i 17 de l'Estatut Interior).

L'article 14 de l'Estatut de Catalunya, concordant amb el 17 de l'Estatut Interior, estableix que estarà constituïda per tres òrgans: el Parlament, el President i el Consell Executiu.

La discontinuïtat en la formació política, la manca d'una instrucció pública catalana, des que el nostre territori fou ocupat pel l'Exèrcit facciós amb l'ajut militar de les potències de l'Eix, han contribuït a la confusió dels preceptes cabdals de les Constitucions que legitimen per Catalunya la mínima autonomia escaient a la nostra nacionalitat.

Analitzant el òrgans de la Generalitat i llurs facultats d'acord amb les noves Constitucions, resulta que el Parlament no podrà ésser elegit per més de cinc anys (art. 14 de l'Estatut de Catalunya). L'art. 24 de l'Estatut Interior diu que

“el mandat parlamentari durarà cinc anys a comptar de la data de celebració de les eleccions”.

Per tant, el Parlament elegit el 1932 havia de finir el 1937, en la qual data fou convocat per a examinar la situació creada per la guerra d'Espanya; i el President fou dispensat de l'obligació de

“convocar eleccions generals tres mesos abans de l'expiració del terme legal de duració del Parlament”,

atesos els precedents d'altres països en estat de guerra, els quals precedents han estat afermats en tots els Estats europeus democràtics bel·ligerants des de 1939 al 1945.

En conseqüència, el Parlament, d'acord amb el paràgraf setè de l'art. 33 de l'Estatut Interior, recobrà la seva potestat, fins i tant no fos elegit el nou. Ocupada Catalunya el febrer de 1939, les causes que impediren la convocatòria d'eleccions, dissortadament han multiplicat encara les dificultats fins a fer-les físicament impossibles.

Tota norma jurídica, per a tenir vigència ha d'ésser aplicada amb força d'obligar a un nombre d'actes humans regulats per les lleis.

La Generalitat de Catalunya, foragitada del seu territori, no pot aplicar les pròpies normes jurídiques ni pel jus soli ni pel jus sanguinis.

Els seus òrgans no poden doncs exercir les seves facultats executives -administratives ni jurisdiccionals.

El Parlament podia, formalment, legislar mitjançant la fórmula de l'extra-territorialitat, atorgada per un Estat sobirà qualsevol. Però, excepte en el cas d'un règim de Capitulacions, que li reconegués jurisdicció sobre els catalans residents en territori estranger -i les Capitulacions ja han estat derogades arreu el món- les lleis catalanes no podran tenir vigència i, mancades de la força d'obligar, no tindrien categoria jurídica; serien tan sols Declaracions.

El reconeixement del Govern de facto establert a Espanya pel General Franco féu impracticable un acord amb el Govern de França per a obtenir eventualment l'extra-territorialitat i àdhuc el funcionament formal de les institucions de la Generalitat en territori francès. Adés el Consell Executiu o Govern restà temporalment incapacitat per a exercir les seves funcions, i aquesta incapacitat era i és circumstancialment total.

Ateses aquestes raons, el President, després de consultar la Mesa del Parlament de Catalunya i les representacions i persones de major significació cultural i política que es trobaven en territori lliure, va constituir, el maig del 1940, fent ús de les facultats discrecionals escaients al seu càrrec, el Consell Nacional de Catalunya, amb la comesa de promoure i administrar l'assistència als refugiats i mantenir les relacions amb el nuclis de catalans fidels a les Institucions.

El període d'interinitat

L'ocupació de França per l'exèrcit alemany i el segrestament i gloriós martiri del President Lluís Companys incapacitaren el Consell Nacional de Catalunya per a actuar. Per les mateixes raons el Parlament, que havia de proveir la vacant de la Presidència, no es pogué reunir.

Alliberada França, el President del Parlament en funcions de President interí de la Generalitat, va procurar normalitzar el funcionament de les Institucions. Fent també ús de les facultats discrecionals pròpies de la seva autoritat, va constituir un Consell Assessor; i després un Consell Executiu, no pas per a exercir funcions que no estaven als seu abast; però, aleshores hom podia creure que la victòria de les Nacions Unides havia de produir la caiguda del règim imposat als espanyols pels vencedors i el restabliment de la legitimitat a Espanya i a Catalunya.

Els treballs del Consell Assessor i el Govern constituït pel President Irla eren els elements previs per aquesta restauració de l'autonomia catalana, que hom creia immediata.

Malauradament, decebudes aquestes esperances i trencada la unitat de les grans potències victorioses que ens havien de donar suport, el Govern de la Generalitat fou dissolt.

La mort del senyor Antoni Rovira i Virgili, en funcions de President del Parlament, i la minvada salut del President Irla, posaran en perill la continuïtat de les institucions representatives de la Generalitat.

La vacant de la Presidència ja no hauria pogut ésser proveïda mitjançant la substitució automàtica, del President del Parlament, puix que aquesta Presidència també restava vacant.

I en el cas que l'hagués ocupada formalment el segon i darrer Vice-president, senyor Serra i Moret, l'Estatut no permet que un Vice-president del Parlament ocupi la Presidència de la Generalitat.

Tanmateix la Presidència de la Generalitat havia d'ésser proveïda pel Parlament, previ atorgament de l'extra-territorialitat. Mentrestant el President Irla va delegar les inexistents funcions executives i nomenà Conseller Primer el senyor Josep Tarradellas amb el fi d'encomanar-li les gestions adients per a reunir el Parlament i, si fos necessari, fer possible l'aplicació dels articles 44 i 49 de l'Estatut Interior, els quals estableixen que la Presidència interina de la Generalitat serà exercida pel Conseller primer, si es produeix la vacant mentre hi ha delegació de les funcions executives.

El Parlament de Catalunya, reunit l'agost del 1954 a Mèxic, prèvies les formalitats necessàries i amb l'extra-territorialitat atorgada a l'Ambaixada d'Espanya, va nomenar President de la Generalitat amb ple dret i, a l'ensems, renovà la Mesa i la Diputació Permanent, posant terme a les interinitats que es mantenien des de la mort del President Màrtir Lluís Companys.

El règim institucional a l'exili d'acord amb les Constitucions

L'article 14 de l'Estatut de Catalunya no fixa cap termini al mandat presidencial.

Estableix que les lleis interiors ordenaran el funcionament de la Generalitat, que el President serà elegit pel Parlament, i que deurà dimitir si el Parlament li nega “explícitament” la seva confiança.

L'article 39 de l'Estatut Interior disposa en el paràgraf segon:

“El President cessarà normalment quan quedarà constituït un nou Parlament, davant del qual resignarà les seves funciones”.

L'article 41, concordant amb el paràgraf setè del 14 de l'Estatut de Catalunya, ratifica que

“es responsable davant del Parlament i, en cas de mancar-li la confiança, haurà de dimitir.”

En conseqüència, el President exerceix el seu càrrec sense més limitació de temps que la de la data en què es constitueixi un nou Parlament, excepte en el cas en què el Parlament li signifiqui, explícitament, que ha perdut la seva confiança per mitjà d'un acord que ha d'ésser votat per la majoria absoluta dels diputats possessionats del càrrec; no dels presents, ni dels que calguin per a obtenir el quòrum: de tots els que estan en l'exercici del càrrec.

La institució presidencial

La Presidència de la Generalitat assumeix funcions clarament diferenciades: les representatives, les executives i les de gestió.

Les representatives són una prerrogativa de la institució presidencial, puix que són exclusives del President.

Li pertany la representació de l'Estat espanyol a Catalunya i la de Catalunya (art. 14 de l'Estatut).

Fora de Catalunya, la representació nacional del President és intangible, puix que l'Estatut l'estableix amb tota plenitud:

“El President de la Generalitat assumeix la representació de Catalunya. Així mateix la representa en les seves relacions amb la República.”

La representació és general; li pertany també en les relacions amb Espanya, del qual Estat és també el representat en territori català.

Al Parlament li corresponen les funcions de legislador, d'elector i de fiscalitzador de l'Executiu, però mai la de representació.

Les funcions executives del President han d'ésser compartides amb el Consell Executiu o Govern i condicionades per la confiança del Parlament (articles 14, paràgraf setè de l'Estatut de Catalunya, 8 41 i 50 de l'Estatut Interior).

Els tractadistes de Dret Públic coincideixen en la definició de les funcions executives, que són les administratives i les jurisdiccionals, per mitjà de les quals s'apliquen als particulars -persones jurídiques o físiques- les normes generals i especials contingudes en les lleis i reglaments

Maurice Hauriou, Précis de droit administratif , Paris, 1921, pàg. 11.

Joseph Barthélemy, Tratado E. De D. Adm., 1920, pàgs. 1-17

Roger Bonnard, Précis de Droit Public, Recueil Sirey, Paris, 1946, pàg. 53.

En el seu Tractat de Teoria de l'Estat, Kelsen remarca que no hi ha cap diferència essencial, en aquest aspecte de la funció, des del punt de vista jurídic, entre les administratives i les jurisdiccionals, contràriament al que creien alguns tractadistes del segle proppassat, probablement influenciats encara per la tradició feudal, monàrquica, puix que a l'antic règim les funcions jurisdiccionals eren d'origen senyorial i les administratives en bona part eren exercides per òrgans autònoms, però subordinats.

És clar que si l'òrgan executiu de la Generalitat està temporalment incapacitat per a exercir les seves funcions, el President no pot estar obligat a proveir en Consell.

De les facultats atribuïdes per les Constitucions al President resulta que aquest és una Autoritat pública i la primera Autoritat de Catalunya.

Per aquest caràcter té la facultat inherent en el Dret Polític a tota autoritat estatal no subordinada, és a dir, la dels actes que els tractadistes anomenen d'autoritat de gestió.

Derecho Político General y Constitucional Comparado, Oskar Georg Fischbach, versió espanyola de W. Roces. Editorial Labor, Barcelona, 1938. II Part. Cap. tercer, 10

Aquests actes, malgrat les reserves que en altre temps formularen alguns autors francesos, principalment Léon Duguit, són considerats com facultats necessàries per a la protecció i la procuració de l'interès públic, en tot allò que el dret positiu no ha pogut regular, i sempre que no siguin contràries a les lleis.

Vetllant per aquesta compatibilitat, l'article 101 de la Constitució de la República Espanyola de desembre del 1931, reconeix aquesta potestat discrecional quan estableix un recurs contra les desviacions d'aquest actes discrecionals i abús de poder.

Les funcions representatives segons l'Estatut de Núria

Cal recordar, tot i que no afecti el dret positiu, que l'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya, anomenat “de Núria”, no fou essencialment modificat en cap dels preceptes substantius referents a la Institució presidencial i al règim parlamentari.

En quant a la representació, era encara més radical en els mots:

“El President de la Generalitat assumirà la suprema representació de Catalunya...”

deia l'article 16 de l'esmentat Estatut.

Pel contrari, en la representació del poder centra espanyol, l'Estatut de Núria era molt més limitat -perillosament limitat- i la diputació catalana a les Corts espanyoles va obtenir que aquest representació fos total, sense que per cap motiu l'Estat espanyol pogués nomenar a Catalunya un funcionari civil o militar que tingués major jerarquia ni més alta representació que el President de la Generalitat.

El President Macià, veritable restaurador de la Generalitat , considerava justament aquesta exclusiva plenitud de representació como una de les més grans victòries polítiques de Catalunya.

L'article 16 de l'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya deia que el President assumiria

“la representació, dintre de Catalunya, del Poder de la República en totes les funcions la qual execució directa no estigui reservada a aquell Poder (el de la República)...”

És evident que, amb la limitació votada per la Diputació Provisional de la Generalitat i plebiscitada pel poble català, el Poder central hauria pogut nomenar el seu representant per a totes les funcions reservades a l'Estat espanyol, al qual representant hauria pogut atorgar la més alta jerarquia política; tal i com demanaven alguns diputats, hauria pogut ésser un Ministre-resident, sense cartera, amb la funció de coordinador de totes les funcions d'ambdues Administracions Públiques a Catalunya.

No cal dir com hauria minvat el rang de la nostra institució presidencial, aplegant el Ministre-resident al seu entorn tots els interessos i les passions dels enemics de la Catalunya nacional i privant a la Generalitat de funcions tan importants, en quant al prestigi internacional de la Generalitat, com són les de presentació i execució dels Exequaturs consulars, que així varen poder ésser atribuïts a la Generalitat per la Comissió Mixta del Traspàs de Serveis.

Val a dir que els eminents juristes que assessoraren la Generalitat, ni la Ponència que va redactar l'Estatut de Núria, no havien fet esment en aquestes, ni en altres funcions que ampliaren les facultats de l'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya.

No tot foren, com s'ha dit i es diu, retalls que minvaren l'autonomia.

Conclusions

En resum, en les actuals circumstàncies, fins i tant el poble de Catalunya no pugui establir i estableixi un nou un nou ordenament jurídic, les funcions a càrrec de la Generalitat a l'exili, como organisme representatiu del dret de la nació catalana a governar-se ella mateixa, són:

Primer: Les funcions representatives, que corresponen exclusivament a la Presidència, sotmesa, però no subordinada, al control parlamentari, puix que el Parlament, que no pot obligar a dimitir el President, no pot interferir la seva autoritat en els actes propis d'aquestes funcions representatives.

Segon: Els actes d'autoritat i de gestió propis de la institució presidencial, per tal de proveir en allò que no està regulat ni és contrari a les Constitucions

Tercer: Les funcions d'electors i fiscalitzadors de la Presidència, que corresponen als Diputats al Parlament de Catalunya, el qual pot ésser convocat, sempre i en qualsevol moment, pel President de la Generalitat, pel [President] del propi Parlament, o per la Diputació Permanent per acord de la majoria absoluta dels que la integren (arts. 27 i 37 de l'Estatut Interior).

Mentre la majoria absoluta dels Diputats possessionats del càrrec no acordi un vot de desconfiança al President, aquest podrà exercir el càrrec, sense altre termini legal que la data en què es constitueixi un nou Parlament.

******

Desitjo i espero que aquests preceptes constitucionals aclareixin tots els dubtes que es puguin haver suscitat a l'entorn de les normes jurídiques que regeixen les nostres Institucions.

Antoni M. Sbert

Mèxic, D. F., 30 de maig del 1959